dilluns, 1 de setembre de 2008

Transformació 254: Mirant l'horitzó

Per la Gemma


Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.

Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més.

A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em desconcentrava. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons.

M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.

Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell.

I que tranquil que estic sol a casa!