Carregaven a poc a poc. El pare era un home solemne, amb camisa de quadres i pantalons grisos. La mare tenia la cara vermella de la calor. El cotxe vell, atrotinat i sense rentar, semblava que acabés de sortir del taller. Estaven abstrets encaixant maletes al cotxe, i de tant en tant el pare s’aturava i es passava la ma pel cabell com si volgués sospesar bé les paraules.- Al portamaletes no hi ha lloc per a tot. La roba, el menjar, els bolquers i les bicicletes...i en el punt que tanques ja t’has de preparar a obrir. Perquè les ganes de plorar que tenen els bessons és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
- L'olor de fregit que hi ha escampada dels xiringuitos... Després un s'hi avesa...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada