Per Kestrel
Caminàveu a poc a poc. Se’t veia solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; tu, en canvi, semblaves magre, sense afaitar, com si acabessis de sortir d’una malaltia. Estàveu abstrets en la conversa, i tu t’aturaves de tant en tant i et passaves la mà per la barba com si volguessis sospesar bé les paraules.
I vas dir: "-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten."
Tu vas preguntar: "-Ja senten què?"
I tu vas concretar: "-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa..."
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
M'agrada veure que encara ens falten tantes modalitats... que encara n'hi ha de senzilles per trobar... que encara tenim temps per cercar-les... que encara hi ha temps per transformar... i ganes, i gent i un nombre infinit d'expressions d'aquest fragment que hem fet tan nostre.
Ah! Per cert... aprofitant les vacances del coeditor... celebro el canvi de capçalera que la coeditora ha penjat!! jejeje fora les papallones i els cucs!! Visca les transformacions de les capçaleres!
Publica un comentari a l'entrada