A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal. Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.
L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.
Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.
Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.
La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.
Plora l’infant de matinada, a la casa.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada