Per Alba
Caminaven tan lentament que semblaven aturats. El gegant, altíssim, era tan seriós que feia por, anava absolutament impecable, amb una barba blanquíssima i els pòmuls tan vermells que semblaven gairebé de color sang; l’altre, caquèctic, amb barba de mesos, semblava estar a un pas de la mort. Estaven capbussats en la conversa i el gegant contínuament es plantava i s’estirava els pels de la barba com per emfatitzar els seus crits:
-A la vida no hi ha gens de temps i no ho podem fer tot!!! esbutzar-se de riure i afligir-se, xalar i pansir-se... i ja abans de néixer que pràcticament ets mort. Perquè els brams de les criatures de bolquers són perquè en tenen la certesa
-Quina certesa?
-La de la insuportable pudor de la mort que tot ho embafa... Fins que no ha passat molt de temps un no s’hi avesa..
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada