Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".
Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …
- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en nèixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes ell passat.
- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?
- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi però ben aviat tothom s'hi avesarà.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada