divendres, 10 d’octubre de 2008

Transformació 278: Epíleg

Caminaven a poc a poc.

En pere, un home solemne, ben vestit, amb barba i cabells grisos; la cigarreta sempre als dits.
La xurri, amb els cabells despentinats i sense maquillar –ni un punt de vermell als llavis-, però sempre atractiva, feia cara de cansada.

Estaven abstrets en la conversa i en p s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.

-Ostres, xurri, em sembla que a la vida no tinc temps per a tot....

- Ni jo, ja ja ja! Jo no tinc temps ni per riure ni per plorar, ni per divertir-me... potser per ensopir-me... Però, vols dir que no exageres? Potser sí, que hi hagi prou temps, massa i tot.

- És clar que no, o és clar que si. Tot depèn.

- L'autèntic problema és aprofitar el temps que tenim. Però el deixem perdre de manera lamentable: hora a hora, dia a dia... no ens en adonem. Mil anys tinguèssim, mil anys més voldríem. O no.
- És l'incertesa de quan et tocarà, així sempre estem patint per si la vida s'acaba de cop, per si ens posem malalts o patim una desgràcia sobtada. A certa edat això no t’hauria de preocupar perquè ja ho saps, ja ho assumeixes, però en certa manera t’hi rebel·les cada cop més. Quina paradoxa!

- És un yin-yang. I pots viure-hi d'esquenes, o de cara. La Rodo hi vivia de cara, massa conscient, trobo, d'una cosa que, en el fons, ni té remei, ni es pot predir.

- Si, sembla com si la Mercè en el punt de néixer ja hagués decidit preparar-se a morir. Perquè tots els seus escrits són plens de ganes de plorar. De les criatures, de les noies, de les dones - fins i tot alguns homes melangiosos... és com si a la seva vida sempre hagués plogut, i els pocs moments alegres, haguessin estat com accidents, curts i plens de conseqüències.

- Si, com si fossin anuncis de tempestes terribles. Però alhora sembla com si ella fos tan vital! tan plena d'energia, tan independent, tan egoista i creativa, tan inquieta i plena de caràcter.
- És clar: riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. De fet, la seva obra és molt autobiogràfica, i ella va tenir una infantesa i adolescència molt marcades per situacions molt difícils i grans solituds.
- Doncs jo penso que cent anys després, si la veièssim al seu bressolet recen nascuda, la sentiríem plorar. Perquè ella ho sentiria.
-Sentiria què?

- Home, què vols que sigui! Doncs l'olor de la seva pròpia mort!...no, no, no riguis, seriosament: penso que aquesta pena era part de la seva pròpia essència. El que li pogués passar després a la seva vida només li devia reforçar. Aquest sentiment omple els seus escrits, i després de tantes transformacions, crec que nosaltres també ho durem a dins per sempre.

- Va, va, xurri, no dramatitzis. A la fi només sap de la mort qui té vida, i la Rodoreda, sovint envoltada de morts, tenia vida per tots cantons.

- Mort, mort... aprofitant que avui és el centenari del naixement de la Rodo, ... no trobes que és bon dia per deixar de parlar-ne? com que ja fa temps que no arriben noves transformacions... Perquè no aprofitem i tanquem ja el bloc?

- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.
- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 278! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?
- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!

4 comentaris:

martí ha dit...

És que sou com la vida mateixa, vosaltres dos, com hi ha món! A fe que tindreu ben guanyat allò que decidiu :-)

Precisament avui que torno a tenir ordinador i estava preparant una coseta... ais ais ;-)

gemma ha dit...

Brindem!! Però fem-ho perquè mai res acaba sinó que el que succeeix és que tot es transforma!

I com bé heu assenyalat, després d'aquest atrevit joc (que ha estat quelcom més que un joc), aquells que hi hem participat d'alguna manera compartint les transformacions ens hem impregnat d'un petit trosset de la Rodoreda.

I a més, compartim una cosa més: no podem deixar de somriure si diem o escoltem "a la vida no hi ha temps per a tot..." ;)

Sani Girona Roig ha dit...

Anava a posar un enllaç al meu post del meu blog... però l'ocasió s'ho val.
M'atreveixo a reproduir aquí el que he dit allà...

Allà ho podré retocar. Aquí no... Però m'arrisco.

Coïncidint exactament, o aproximada, amb el 10 d'octubre, data del Centenari de Mercè Rodoreda, el Blog Transformacions publicava la transformació número 275 que en Pere i na Xurri titulen Transformació 275. Epíleg.

(...)
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint,
pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.

- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?

- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!


Això és el que més s'assembla a un "s'ha acabat" provisionalment definitiu, però en qualsevol cas, final d'etapa. I és bo que sigui així. Tot té una fi ...

I jo ja tinc alguna idea per proposar-vos ...
No sé si us estarà bé o no, però jo us la fare´conèixer i ja em direu què.
Mentrestant jo us suggeriria que us anessiu apuntant a les Històries veïnals del Veí de dalt, i a tot el que serveixi per seguir en plena forma retòricoestilística. Cal mantenir el teclat ben esmolat, l'estil en moviment, l'arc ben tensat.

Jo que vaig estar present en l'acte de la fecundació in vitro de la criatura, en el part, en l'adolescència, en el casament, en els problemes matrimonials i en diversos actes d'ilungació del blog; també present, però una mica menys, en el moment de la menopausa i la tercera edat i quarta edat transformadora, vull ser també present a l'acte de certificació de defunció i enterrament de l'obra.
Transformacions, trobarem a faltar el teu somriure, però com sabem, hom a tot s'avesa ...
Voleu dir de deixar la caixa oberta?

A falta de redactar-la de veritat, imagino vagament una esquela una mica especial per a un personatge literari tan especial. Una esquela on no es parla dels desconsolats familiars ... sinó dels feliços transformadors, amics tots del difunt, i de la festa que caldria muntar per celebrar-ho ...
Com deia en Leó Ferré ... una mort on no hi haurien danses macabres ni imatges de dalles ni de llençols ... sinó molt de cava, i cervesa, i coca de forner i canapés dels fins, música de jazz i abraçades, riures i somriures, joia i kermesse ben merescudes...

No hi ha temps per tot però cal aprofitar el temps per a celebrar esdeveniments històrics!
Si acabem sent capaços d'organitzar-la aquesta festa, ja ho farem saber, oi?
A tots els transformadors: Una abraçada amistosa. A tothom, gràcies i ... felicitats, sou uns cracks!
Fins aviat!
Doumenge 12 d'Octubre de 2008
Sani

Arare ha dit...

Ha estat estimulant, divertit, literari, interessant, esplèndid!

jo m'apunto al que sigui que proposeu, sempre que sigui amb vosaltres!