Transfornació 268: la inauguració

Per Xurri

Caminaven a poc a poc. Ell era molt alt, un home solemne, ben vestit, i ben afaitat, engominat, perfumat i amb un bronzejat de casa bona. Ella, magre, ossuda, maquillada, semblava que acabés de sortir d'una intervenció quirúrgica. Entre els escortes, estaven abstrets en el trajecte, tot i que el més alt s'aturava de tant en tant i saludava amb parsimònia - el somriure forçat, un xic fastiguejat - la multitud que els aclamava. Arribats al faristol, ell es va aclarar la veu, com si volgués sospesar bé les paraules.

-Es para mí un motivo de orgullo estar aquí hoy, para compartir con todos vosotros esta jornada singular. Aunque en la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse ... al punto de nacer ya tienes que prepararte para reinar. Y es que las ganas de llorar que tiene Leonor son porque ya lo siente.

-Pero... ¿qué dices? ¿ya siente qué? - mormolà ella, imperceptiblement, entre dents, inquieta, sorpresa

-El olor de república federal, que se expande. Luego uno se acostumbra...

Transformació 267: sense verbs

Per Katrin

A poc a poc. El més alt, un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, mal afaitat, com convalescent. Abstrets en la conversa, i el més alt, de tant en tant, la mà per la barba...

-A la vida, temps per a tot: no. Rialles i plors, diversions i ensopiment... i al punt de l'origen, el final. Llavors, els petarrells de les criatures de bolquers, obviament...

-Obviament, què?

-Doncs l'olor escampada de la mort... Després, el costum...

Transformación 266: estadística

Por Xurri

Caminaban a una velocidad inferior a la del promedio de caminantes. Uno tenía una altura por encima del percentil 90 de la población general, en valoración en una escala de elegancia sería clasificado como "bien vestido", pertenecía al subgrupo de individuos con barba canosa y tenía los pómulos más enrojecidos que la media. El otro, de peso varias desviaciones estándar por debajo de la media, no alcanzaba los estándares mínimos del concepto "rasurado", y por su aspecto general quedaría clasificado en la categoría de "enfermizo". La probabilidad de que prestasen atención a cualquier otra actividad que su conversación era negligible, lo cual enfatizaba el más alto al realizar un gesto (pasar la mano por la barba) cuya correlación con el deseo de enfatizar ha demostrado ser prácticamente de 1 en varios estudios de expresión no verbal.

-Es probable que nuestra expectativa de vida sea insuficiente para ejecutar todas nuestras expectativas de actividades (reír y llorar, divertirse y aburrirse…). La expectativa de vida no es más que una distribución de probabilidad, pero el valor individual puede ser tanto de días como de más de un siglo: es una incógnita para la que hay que prepararse. Y por eso lloran los niños de pecho, porque ya lo sienten.

-¿Ya sienten qué?

- La incertidumbre y la arbitrariedad de su contribución a la distribución de probabilidad... después uno aprende a ignorarlas...

ronos tnemelpmoc: 562 óicamrofsnarT

erep reP

Transformació 264: Hipèrbaton

Per Xurri


Poc a poc caminaven a . Solemne un vestit ben era home, alt més el, grisa barba la amb i una pòmuls els vermells mica; acabés que, magre, malaltia sortir d'una afaitar sense l'altre semblava que. Conversa abstrets en la estaven, i bé sospesar paraules com volgués si, l'alt més s'aturava i es barba per la en tant de tant mà la passava .

-No temps tot per a vida la, ha hi!. Ensopir-se, plorar, divertir-se, riure i i ... morir preparar a neixer punt al ja tu has de. Que perquè de ja bolquers criatures de les plorar ganes tenen és senten ho perquè.

-Què ja senten ?

-Mort ha hi l'olor escampada que ... Avesa un s'hi després...

Transformació 263: Memòria creixent

Per la Gemma

-Ara que hi penso, aquells dos paios que vam veure l’altre dia aturats davant de casa teva, avui els he tornat a veure. Recordes que els vam trobar una mica estrafolaris? Un tot ben vestit, amb una barba grisa, i en canvi l’altre, desarreglat i sense afaitar. Avui m’he fixat que tampoc anava afaitat. ¿T’hi vas fixar que el més alt anava parlant i parlant sense deixar de tocar-se la barba? Doncs avui feia el mateix. L’escanyolit, el que semblava que hagués sortit d’una malaltia, seguia amb el cap baix, sense parlar, escoltant-lo. Com que vam quedar-nos-els mirant una bona estona perquè feien una parella tan estranya, quan avui me’ls he tornat a trobar he parat atenció en la seva conversa. Quina conversa, noi! El de la barba grisa li parlava de la mort al tio d’aspecte malalt. T’ho imagines? El tio malalt i l’altre parlant-li de la mort. Bé, parlava de la vida, de la seva brevetat, i de tot això, ja saps, el clàssic tema de sempre. Ara que... he al·lucinat quan de sobte el paio li surt amb que la mort fa pudor i que els nadons en néixer ja la senten.

-Ja senten què?

-La pudor, home! Que no m’escoltes?

-Tia, és que has agafat la directa i no et segueixo! Parles massa de presa! Jo tinc al cap la imatge d’aquell parell d’ahir caminant lentament, i tu em surts amb la pudor de no sé què!

-Doncs això era el que li deia el paio de la barba! Que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers només en néixer és perquè ja la senten!

-Quina pudor?

-La de la mort, home!

-Però que dius, tia!

-Allò que deia el paio de la barba, t’ho estic dient!

-No entenc res...

-No pateixis...Va dir que hi estem avesats...

- ...

Transformació 262: Definicional

Per pere

Avançaven sense aixecar un peu fins que l'altre tocava a terra. Un era un mascle de l'espècie humana arribat a l'edat adulta d'extensió vertical considerable, amb una bona roba adaptada al cos per tapar la seva nuesa, amb pèl de color intermediari entre el blanc i el negre a la regió maxil·lar inferior i amb lleuger color de la sang arterial a cada part de la cara que s'estén des de l'ull fins al nas; l'altre era un mascle de la mateixa espècie, amb escàs teixit adipós i filaments curts de matèria còrnia a la part inferior de la cara, en aparença afectat d'una alteració de l'estat del cos pertorbador de les seves funcions vitals habituals. Intercanviaven paraules, aliens a tot allò procedent del seu entorn immediat i el de més alçada a intervals irregulars deixava de fer passes i es passava la part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, pel pèl de la seva mandíbula com si tingués la voluntat de fer-se una idea aproximada de les seves unitats significatives formades per un o més morfemes i caracteritzades per una certa autonomia dintre de les oracions o els sintagmes.

-A l'estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi no hi ha temps per a tot: fer moviments dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyats ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada i vessar llàgrimes, entretenir-se agradablement i estar-se com qui es troba mig adormit... i en el petit -o llarg- espai de temps en què se surt del ventre de la mare ja et cal encaminar a la cessació de la vida. Perquè els desitjos de vessar llàgrimes que tenen els qui encara beuen llet materna (o un succedani) i van amb calces que embolcallen el seu cos per tal d'absorbir les miccions i la matèria fecal és perquè ja ho percebem per mitjà dels sentits.

-Ja perceben quina cosa?

-La sensació produïda per l'òrgan de l'olfacte, detectable arreu, de l'acabament de les funcions vitals. Més tard hi acaben prenen l'hàbit.

Transformació 261: Flashback

Per XeXu

A la maternitat, un dissabte al matí qualsevol, dos nadons feia estona que eren desperts. El primer, llargarut i amb un gorret de gossets, mirava pertot com si volgués aprendre aquest món, com si li faltés temps per absorbir tot el que el seu entorn li oferia, amb els ulls esbatanats, grossos i d'un blau intens. Al costat, un altre nen més esquifit i amb una tonalitat de pell una mica groguenca, mirava només l'altre nen a través del metacrilat del del bressol.

De sobte, el nen esquifit va ser conscient d'aquella propietat que tots els nens recentment nascuts tenen, i que després perdem amb el temps, que és la de comunicar-se telepàticament. El que semblava més saludable li va fer arribar les seves impressions:

- Ei, i tu què vols ser de gran? Tinc tantes ganes de sortir d'aquí de veure el món... seré molt feliç, aquesta vida és molt maca, li sentia dir a la mare mentre em portava dins. Friso per poder-me valer per mi mateix, de caminar, de córrer, de conèixer gent.

- Jo no estic segur de si entenc el que m'estàs dient -va contestar el malaltís-, tot plegat em fa una mica de por.

- I ca! Aquesta vida s'ha de viure, si comences així no podràs gaudir-la, cal agafar-la amb ganes, que per morir-nos sempre hi som a temps.

Transformació 260: L'onze de setembre

Per Sani



Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la canço d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge annual. Aquest any havien canviat el protocol i és per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.


José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.


Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.


De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat ...déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, , cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" vé la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a noslatres governar durant vint anys.
T'has fixat que darrerament els infants de bolquers, ja no ploren, que riuen ? Es perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

Transformació 259: Transformació desmitificadora per a una diada poc abrandada

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt, don Rafael, era un home vell,solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, el pastor Baldiri, sense afaitar, vestit de forma descurada, amb calces apedaçades, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa, i es van aturar davant de l'església parroquial, encara sense acabar. Don Rafel es passava la mà per la barba de tant en tant, com si volgués sospesar bé les paraules, intentant justificar-se.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se,ensopir-se. En el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Així doncs, de què serveix ser un heroi? De què serveix, morir per cap causa? Si al capdavall, ja ho veieu, Baldiri, el temps passa i tot s'oblida. Jo he estat de sort, la veritat, mireu, el pobre Moragues, amb el cap a la gàbia, tants anys, un cap pudent, que feia plorar els infants fins que s'avesaven a la pudor... Ell ja va provar d'escapar, és clar, però... quina mort, vatua... I jo, ben acollonit vaig fugir, fent-me passar per mort i vestit de frare, hehehehe. I per sort he tingut coneguts, he topat amb gent honrada i pietosa.

-A vos us van amnistiar aviat...

-I doncs, Baldiri, la vida segueix i us ben juro que ja no estic per polítiques ni guerres, jo. A fer d'advocat, a guanyar quatre duros per a deixar la fillada en bona posició i, au, que són quatre dies.

-La política put –va fer en Baldiri.

-I tant, però un s'hi avesa i s'acostuma al que sigui i mireu, amb aquest senyor rei que tan poc volíem hem tirat endavant, a la llarga...

-Ves-te'n, Ton, que el queda ja es compon –va fer en Baldiri.

-El que jo dic, Baldiri. Volen que parlem castellà, pues a 'parlarlo como sea, que mientras hagamos hervir la olla cada dia que mande quien mande...'

-I com que a la pudor ens hi avesem ben aviat i l'escudella tapa la ferum –va fer en Baldiri.

Don Rafael li va donar un copet a l'espatlla i van continuar caminant lentament pels carrers de Sant Boi, mentre el mes de setembre escampava pertot una olor de figues madures i de fràgil pau lluminosa.

Transformació 258: futbolística

Per Sani

Caminaven a poc a poc sobre la gespa del camp. Anaven de gol sud a gol nord sense adonar-se que els tècnics estaven fent proves al marcador electrònic: 1-0, 1-1, 2-1 ;0-1, 0-2, 0-3, 0-4, 0-5, 0-6, 0-7 . Funciona! se sentí cridar pels micròfons!

El més vell, ben vestit, i amb corbata blau i grana del Barça, lluïa vestit de marca i somriure assajat. Tot caminant, mirava de reüll el més jove, que era a la seva dreta, tocant-se la barba que duia sense afaitar,amb els ulls al cel atret per la blancor dels núvols, com qui n'espera caure un miracle.

El més vell, fitava la porteria contrària com si amb la mirada pogués marcar algun gol: En realitat estava abstret pensant en les xifres que ambdós havien estat comentant: feia mentalment les sumes dels ingressos per publicitat i venda dels jugadors patates, i les restes del cost dels fitxatges impossibles que l'entrenador li estava demanant.

- Josep, al camp hi ha temps per tot: per driblar, passar la pilota, fer el rondo, fer-la córrer endavant, no fer faltes, tirar-la a porta, no fotre-la fora; no fallar penals, fer algun gol i no fer pena perdent cada diumenge, fins i tot amb el Numància! Si els culés ja s'estan queixant és perquè sempre la senten…

-Què dius que senten, Joan ?

- La pudor de futbol patètic que hi ha escampada arreu, als camps, a les ràdios, a les teles, als diaris, cada dia de cada dia, tot l'any… Sort que després, pobrets, s'hi avesen i els acaba agradant.

Transformació 257: Polisíndeton

Per la Gemma


Caminen, i ho fan a poc a poc, i el més alt és un home solemne, i va ben vestit, i amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre i sense afaitar, i que sembla que acabi de sortir d’una malaltia, i estan abstrets en la conversa, i el més alt s’atura i de tant en tant es passa la mà per la barba, i és com si vulgui sospesar bé les paraules, i diu que a la vida no hi ha temps per a tot, i que en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir, i que les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja senten l’olor que hi ha escampada de la mort, i que després un s’hi avesa...

Transformació 256: Memòria minvant

Per pere


Em sembla que eren dos i al menys un devia ser home, perquè el que sí que recordo és que un portava barba, no sé si llarga o curta ni de quin color. De l'altre o l'altra, crec recordar que es trobava força desmillorat i era més aviat prim (o prima). O potser el de la barba era el que acabava de sortir d'una malaltia i, en la seva convalescència, es feia acompanyar d'una noia que no em ve al cap si era jove o gran, maca o lletja ni com anava vestida, si és que era una noia. Ara es veuen molts senyors, i també senyores, acompanyats de noies, la majoria llatinoamericanes, que els porten a passejar i en alguns casos els donen conversa; de vegades, en lloc de noies, els acompanyants són masculins, però són molts menys. Devia ser això, un senyor amb el seu acompanyant, perquè el que tinc clar és que eren d'edats diferents i anaven passejant i conversant. Ara, si em pregunteu per on caminaven i com anaven vestits, ja podem plegar, perquè, si els sabia, us puc assegurar que he oblidat aquests dos detalls. En canvi, de la conversa, al menys del tema, en tinc una idea; bé, gairebé posaria la mà al foc sense por de cremar-me per confirmar-vos que enraonaven de la mort. I, la veritat, em va sorprendre, perquè avui en dia resulta poc corrent sentir parlar de la mort pel carrer, que la gent té més tendència a divertir-se que a reflexionar sobre coses lletges que mai no acaben d'arribar fins que arriben; i si no es diverteixen cauen en un estat d'ensopiment que sembla que no estiguin en aquest món. Abans era una altra cosa, que la gent, al menys la que jo tractava, parlava sempre de temes transcendents i la diversió era per als infants. Ah, i, ara que ho penso, em sembla que aquells dos també parlaven dels infants, d'anar a comprar bolquers. Una altra cosa que ha canviat: quan jo era jove els bolquers es rentaven i es tornaven a fer servir, ara, en canvi, sembla que la majoria són d'un sol ús. No sé on anirem a parar..., i això que diuen que cal respectar el medi ambient i que el país està en crisi... Sí, si, uns bolquers caríssims que canvien quan senten l'olor escampada d'una mica de pipí, i ja no parlem de la caca. Com em costa adaptar-me en aquests temps! Què us hi voleu jugar que també parlaven del temps? Això sí que no ha canviat, sempre s'ha parlat del temps i sempre se'n parlarà: que si demà farà vent, que si aquests núvols no presagien res de bo, que si no recordo cap estiu tan calorós, que si la meva sogra m'ha regalat un ventilador, que no sé què farem si no plou. Definitivament, un dels dos parlava del temps i l'altre -ho suposo més que ho sé, perquè sempre és així- no es devia mostrar gaire interessat; però d'alguna cosa s'ha de xerrar quan no es té res a dir, oi?


I no sé perquè us explico tot això, que aquests dos m'eren ben bé desconeguts, que si fossin amics o parents me'n recordaria, que encara que em falla una mica la memòria, no tant com alguns voldrien, no arribo a aquests extremsi sempre reconec els de casa. Per cert, em ronda pel cap que tot això ja us ho havia contat no fa gaires setmanes, o m'ho havíeu explicat vosaltres? I si ja us ho havia explicat, bé m'ho podíeu haver dit, no? Que jo tinc moltes coses a fer i no em sobra el temps. Apa, adéu-siau!

Transformació 255: Holmes i Watson: El cas de l'estranya olor a Kensington Gardens

Per la Júlia

Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, afaitat, d'aspecte elegant i enigmàtic, que fumava amb pipa. L'altre, més baix, amb bigoti blanc, escoltava interessat. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant, es passava la mà per la barbeta i observava amb atenció.

-Elemental, estimat Watson. A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se, ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Per això m'he dedicat a fer aquestes investigacions, em distreuen, em fan oblidar la temporalitat absoluta de tot plegat. Per això, també, fumo i prenc algunes substàncies condemnables segons la moral vigent, perquè la lucidesa és absolutament avorrida. My God, Watson, si les criatures de bolquers ja ploren en néixer perquè senten...

-Què senten?

-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa. I el costum fa que es bandegin proves evidents, lligades al sentit de l'olfacte. Aquí, aquí, Watson, sota aquests matolls... Elemental, elemental. Precisament han dipositat el cos a prop del dipòsit de compostatge, per tal de despistar-nos. No percep la sentor a podridura recent?

Watson va apartar els pitospòrums i vora els hibiscus florits es van veure amb claredat uns peus calçats amb botins de fina pell. Era el desaparegut Lord Anthony. Pel somriure maliciós de Holmes, Watson va entendre que el seu amic ja sabia la resposta a tots els enigmes. La vida era breu, però per a Lord Anthony, ja no era ni breu, ja no era res.

Transformació 254: Mirant l'horitzó

Per la Gemma


Jo només volia sortir a passejar per estirar les cames, ensumar una mica les cantonades per, ja sabeu, “marcar” el terreny i, per suposat, fer les meves necessitats fisiològiques. Res més que això, tres vegades al dia era suficient.

Tot anava en perfecta sintonia fins que van començar aquelles converses. Ell es va acostumar a acompanyar-nos en les nostres passejades matinals. Després apareixia els migdies. Fatalment, també es va aviciar a venir amb nosaltres a la ronda de la nit. Ja no era un costum, s’havia convertit en una necessitat caminar lentament darrera meu parlant de la vida, del pas del temps, i de no sé quantes bajanades més.

A mi, aquella conversa m’avorria, i encara pitjor: em desconcentrava. De sobte ja no sentia les olors, era incapaç de deixar anar cap pixada a la soca de cap arbre; les faroles em resultaven inhòspites; les rodes dels cotxes em produïen repulsió. Eren la seva veu i aquella conversa. No podia anar de ventre mentre aquell home parlava de l’olor de la mort i del plor dels nadons.

M’estava posant malalt. El meu amo es va començar a preocupar quan va adonar-se que jo ja no bordava per celebrar que em treia a passejar. Em renyava perquè cada matí trobava la meva tifa a la gespa del jardí de casa. Jo el compensava menjant-me tot el pinso sense tirar ni un gra fora del plat i agraint-li, quan estàvem sols, totes les seves atencions amb carantoines.

Un s’avesa a tot o potser l’amo sospita alguna cosa perquè ja em deixa defecar al jardí de casa i no m’obliga a acompanyar-lo quan passeja amb ell.

I que tranquil que estic sol a casa!