Per Xurri
Caminaven a poc a poc. Ell era molt alt, un home solemne, ben vestit, i ben afaitat, engominat, perfumat i amb un bronzejat de casa bona. Ella, magre, ossuda, maquillada, semblava que acabés de sortir d'una intervenció quirúrgica. Entre els escortes, estaven abstrets en el trajecte, tot i que el més alt s'aturava de tant en tant i saludava amb parsimònia - el somriure forçat, un xic fastiguejat - la multitud que els aclamava. Arribats al faristol, ell es va aclarar la veu, com si volgués sospesar bé les paraules.
-Es para mí un motivo de orgullo estar aquí hoy, para compartir con todos vosotros esta jornada singular. Aunque en la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse ... al punto de nacer ya tienes que prepararte para reinar. Y es que las ganas de llorar que tiene Leonor son porque ya lo siente.
-Pero... ¿qué dices? ¿ya siente qué? - mormolà ella, imperceptiblement, entre dents, inquieta, sorpresa
-El olor de república federal, que se expande. Luego uno se acostumbra...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
2 comentaris:
MOLT BO. PERO DE DEBO.CREC QUE AQUESTS, NI EN EL SEU PITJOR MAL SONS,PENSEN QUE NO REINARAN. I AQUESTA POBRETA DONETA,TAN MAGRA,TAN ESTIRADA.TAN POC NATURAL,MEINYS JUGANT AMB BCN.....
:LOL:
Publica un comentari a l'entrada