dissabte, 21 de juny de 2008

Transformació 217: Sentència

Per la Gemma



Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.

Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.

Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.

- “Ja senten què?”, pregunto jo.

L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:

- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.

I espera un instant abans d’afegir:

-“... Després un s’hi avesa...”.

Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.