Per Omara
Llaminaven a toc a toc. El tes mal fera un tone poremne, ten cosit, amb la clapa blisa i els bròpuls una tica pertens; l’andre, patre, dense aixatar, pentava que latinés de mosquir d’una patania. Quesvaven trasfets en la somperta i el tes mal s’alumnava de fan en fant i es tassava la pa per la clapa com si tondés colbenar té les bamtales.
- A la tina no hi ha fents men a poc. Tiubre i roblar, eixonir-se i enponir-se... i en el tumb de séner n’ha tas de setrapar a brunir. Donquè les tambes de roblar que ponen les timsandures de pomers t’és donquè n’ha tu penden.
- N’ha penden vè?
- L’ombror que si la bastandada de la corp. Tendés un t’hi indesa.
diumenge, 29 de juny del 2008
dimecres, 25 de juny del 2008
sèver la: 912 òicamrofsnaT
...aseva ih's nu sérpseD ...trom al ed adapmacse ah ih euq rolo'L-
?èuq netnes aJ-
.netnes oh aj èuqrep sé sreuqlob ed serutairc sel nenet euq rarolp ed senag sel èuqreP .rirom a raraperp ed sah't aj rexién ed tnup le ne i ...es-riposne i es-ritrevid ,rarolp i eruiR .tot a rep spmet ah ih on adiv al A-
.seluarap sel éb rasepsos séuglov is moc abrab al rep àm al avassap se i tnat ne tnat ed avaruta's tla sém le i asrevnoc al ne stertsba nevatsE .aitlalam anu'd ritros ed sébaca euq avalbmes ,ratiafa esnes ,ergam ,ertla'l ;sllemrev acim anu slumòp sle i asirg abrab al bma ,titsev neb ,enmelos emoh nu are tla sém lE .cop a cop a nevanimaC
dimarts, 24 de juny del 2008
Transformació 218: Per una nit
Per pere
Focs d'argilaga,
claror de les bengales:
baden dos homes
contemplant com les flames
transformen mort en vida.
.........................................
Ball de revetlla,
claror de les bengales:
els dos s'amaguen
rere el gruix de dos vidres,
les cortines, opaques.
Focs d'argilaga,
claror de les bengales:
baden dos homes
contemplant com les flames
transformen mort en vida.
.........................................
Ball de revetlla,
claror de les bengales:
els dos s'amaguen
rere el gruix de dos vidres,
les cortines, opaques.
dissabte, 21 de juny del 2008
Transformació 217: Sentència
Per la Gemma
Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.
Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.
Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.
- “Ja senten què?”, pregunto jo.
L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:
- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.
I espera un instant abans d’afegir:
-“... Després un s’hi avesa...”.
Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.
Caminen a poc a poc, com si tot el temps del món fos d’ells, però no fan res més que distreure amb paraules la pressa que els números tenen: s’acosten els terminis dels pagaments, els dels deutes i els de la renda. El més alt, un home ben vestit i amb un aire solemne, parla i gesticula sense parar. L’altre, el d’aspecte malaltís, l’escolta emmudit. L’home alt, que sap d’economia, dóna consell a l’altre, parlen de la vida, de les privacions, i jo m’atreviria a dir que l’home magre quasi sembla esmaperdut davant d’un discurs que cada cop encongeix més la seva esquena corba. Camina amb el cap cot, les mans a la butxaca, mentre l’altre, parla i parla sense adonar-se’n que ja no l’escolta.
Fa una estona que els observo, mentre jo mateixa també intento distreure la pressa que els meus números tenen: la hipoteca, el súper, la farmàcia, els imprevistos... esperant arribar a vendre el meu pis per poder realitzar els meus projectes.
Just quan passen pel meu costat, l’home magre, el del cap cot, s’ajup per collir de terra el meu encenedor zippo, que acaba de caure, i en donar-me’l, ens mirem, i és llavors que veig en els seus ulls una tristor infinita. L’altre no se n’adona, segueix parlant: “...perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”.
- “Ja senten què?”, pregunto jo.
L’home solemne es gira, mira de reüll al seu acompanyant i deixa anar amb orgull, com si res, la seva sentència:
- “L’olor que hi ha escampada de la mort...”.
I espera un instant abans d’afegir:
-“... Després un s’hi avesa...”.
Segueixen el seu camí, a poc a poc. Els veig allunyar-se mentre jo em quedo palplantada, amb el zippo a la mà, esmaperduda i amb el cap cot, sense poder-me treure del cap l’absurda sentència que un home alt i solemne m’ha deixat anar, com si res, inflat d’orgull.
dijous, 19 de juny del 2008
dissabte, 14 de juny del 2008
Transformació 215: Tibetà
Per Palyang Sherap
Gompa lhoe lhoe gyap ne doki dukidug. Tsangmey nangne mi dhe ringshoe dang bapchakpo dang khapu tsonta gohde dang khotsue marpo. Ani shendag mi dhe kampo dang ara bah mepa dang ani duks tana zsugu kyopo yoepa dang nepa dapo. Khontso tzangma kehcha nangla dhonang teh ne deshak ani mi kampo dhe kecha shedue thoktsam thoktsam gak doki yoepare.
-Metse nang la mitsangma la doetso yomare. Gemoshorwa sok nuyak sok, kyipotangyak sok khartuk deyak. Kheyak duetso la shiyak dati jegore.gang yinzena puko dentso knunyi dodue sosue tsonang hago ki yore.
- tsonang gare re?
-shikyok ki dima tampa ... dene deh gom doki re.
Donem les gràcies a Ngawang, de La Casa del Tibet de Barcelona, per la transcripció a l'alfabet tibetà. Potser el primer fragment de la Mercè Rodoreda en aquesta llengua?
Gompa lhoe lhoe gyap ne doki dukidug. Tsangmey nangne mi dhe ringshoe dang bapchakpo dang khapu tsonta gohde dang khotsue marpo. Ani shendag mi dhe kampo dang ara bah mepa dang ani duks tana zsugu kyopo yoepa dang nepa dapo. Khontso tzangma kehcha nangla dhonang teh ne deshak ani mi kampo dhe kecha shedue thoktsam thoktsam gak doki yoepare.
-Metse nang la mitsangma la doetso yomare. Gemoshorwa sok nuyak sok, kyipotangyak sok khartuk deyak. Kheyak duetso la shiyak dati jegore.gang yinzena puko dentso knunyi dodue sosue tsonang hago ki yore.
- tsonang gare re?
-shikyok ki dima tampa ... dene deh gom doki re.
Donem les gràcies a Ngawang, de La Casa del Tibet de Barcelona, per la transcripció a l'alfabet tibetà. Potser el primer fragment de la Mercè Rodoreda en aquesta llengua?
dimarts, 10 de juny del 2008
Transformación 214: Lo que cuenta
Por Alicia
El estruendo que provocaban los cascos del caballo retumbaba por todo el bosque. El jinete se aferraba con fuerza a las riendas e iba al galope tendido, con la expresión desencajada por el esfuerzo. Se observaba, a todas luces, que era un mensajero; le delataban sus ropajes y el cilindro de metal que llevaba prendido al cinto. A pesar de todo, parecía absorto: el rumbo de sus reflexiones le alejaba de aquel lugar.
De repente, una figura encapuchada le salió al encuentro en un recodo del camino. Sobresaltado, el mensajero detuvo su montura, justo a tiempo.
Veloz como el viento, desenvainó la espada y aguzó la vista para tratar de reconocer al extraño que le obstaculizaba el paso. La cara se le relajó, mostrando una mezcla de asombro y alegría.
Bajó el brazo que empuñaba la pesada arma y desmontó con un ágil salto.
Cogiendo al recién llegado por los hombros, le escrutó la cara, asegurándose de que no le habían engañado sus ojos. Finalmente, con una sonrisa de aprobación, se fundieron en un cálido abrazo.
Se sentaron sobre la hierba húmeda que bordeaba el camino y observaron las últimas luces del día, el cielo teñido de naranja en el horizonte.
No pudiendo contener más la curiosidad, el jinete planteó la duda que lo atormentaba:
- Creí que estabas muerto.
- En cierto modo, lo estuve- respondió el otro, mirándole fijamente a los ojos-. Y te aseguro que no he vuelto a ser el mismo desde la batalla en los Abismos de Fuego. Verás, mi reciente… experiencia, me ha ayudado a apreciar cada momento, por insignificante que parezca. Cada sonrisa y cada llanto, cada ilusión y cada suspiro nos llenan y dan sentido a lo que somos.
- Tal vez- concedió el mensajero-. Te he echado de menos.
El estruendo que provocaban los cascos del caballo retumbaba por todo el bosque. El jinete se aferraba con fuerza a las riendas e iba al galope tendido, con la expresión desencajada por el esfuerzo. Se observaba, a todas luces, que era un mensajero; le delataban sus ropajes y el cilindro de metal que llevaba prendido al cinto. A pesar de todo, parecía absorto: el rumbo de sus reflexiones le alejaba de aquel lugar.
De repente, una figura encapuchada le salió al encuentro en un recodo del camino. Sobresaltado, el mensajero detuvo su montura, justo a tiempo.
Veloz como el viento, desenvainó la espada y aguzó la vista para tratar de reconocer al extraño que le obstaculizaba el paso. La cara se le relajó, mostrando una mezcla de asombro y alegría.
Bajó el brazo que empuñaba la pesada arma y desmontó con un ágil salto.
Cogiendo al recién llegado por los hombros, le escrutó la cara, asegurándose de que no le habían engañado sus ojos. Finalmente, con una sonrisa de aprobación, se fundieron en un cálido abrazo.
Se sentaron sobre la hierba húmeda que bordeaba el camino y observaron las últimas luces del día, el cielo teñido de naranja en el horizonte.
No pudiendo contener más la curiosidad, el jinete planteó la duda que lo atormentaba:
- Creí que estabas muerto.
- En cierto modo, lo estuve- respondió el otro, mirándole fijamente a los ojos-. Y te aseguro que no he vuelto a ser el mismo desde la batalla en los Abismos de Fuego. Verás, mi reciente… experiencia, me ha ayudado a apreciar cada momento, por insignificante que parezca. Cada sonrisa y cada llanto, cada ilusión y cada suspiro nos llenan y dan sentido a lo que somos.
- Tal vez- concedió el mensajero-. Te he echado de menos.
dilluns, 9 de juny del 2008
Transformació 213: meme evocador y tétrico
Directamente de "transformacions". Es tétrico, tristón y pesimista como la vida misma, pero.... en fin, yo lo hago. Si lo hacéis, avisad, que lo linkaremos. Y carpe diem!
Crees que en la vida hay tiempo para todo? /Creus que a la vida hi ha temps per a tot?
Francamente, no. No hay tiempo para rectificar, repetir, reconducir, revivir... siempre nos parece demasiado corta. / Francament, no. No hi ha temps per a rectificar, repetir, redreçar, reviure... sempre ens sembla massa curta.
Seguro que a lo largo de tu vida has reido, has llorado o has pasado algunos ratos en el más puro aburrimiento. Ordena, de más a menos, estos tres conceptos según hayan formado parte de tu vida hasta el momento presente: reir, llorar, aburrirse. / Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes segons hagin format part de al teva vida fins al moment present: riure, plorar, ensopir-se.
Aburrirme, llorar, reir / Ensopir-me, plorar, riure.
De cara al futuro ¿cuál sería tu orden ideal, siempre de más a menos en lo que refiere a reir, llorar, aburrirse? / De cara el futur, quina seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?
Reir, aburrirse, llorar. / Riure, ensopir-me, plorar
¿Estás de acuerdo con la frase: "En el punto de nacer ya te tienes que preparar para morir"?. / Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”?
No hay forma más estúpida de pasar por la vida que obsesionado por la muerte. Aunque en ocasiones es inevitable, porque se pone delante... / No hi ha forma més estúpida de passar per la vida que obsesionada amb la mort. Tot i que en ocasions és inevitable, perquè es posa al davant...
¿Por qué crees que lloran los niños de pañales? / Per què penses que ploren els nens de bolquers?
Porque no saben hablar, que si supieran pedirían las cosas con calma y educación. O no. / Perquè no saben parlar, que si en sabessin demanarien les coses amb calma i educació. O no.
¿Crées que los niños de pañales son conscientes de la muerte? / Creus que els nens de bolquers tenen consciència de la mort?
Claro que no, ¡si apenas son conscientes del hambre y el sueño! No hay más que ver los problemas que tienen para mantener el chupete en la boca. / És clar que no, amb prou feines tenen consciència de la gana i de la son! No et cal més que veure els problemes que tenen per mantenir el xumet a la boca.
¿Recuerdas algún olor de cuando eras un/a niño/a de pañales? Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?
Yo nací ya princesa, dudo que en mi historial encontrásemos nada parecido a un pañal.... / Jo ja vaig néixer princesa, dubto que al meu historial hi trobem res semblant a un bolquer...
¿Cuál es el primer olor que recuerdas? / Quina és la primera olor que recordes?
Tal vez el olor a brea de unos travesaños de madera que había almacenados junto a mi parvulario. No se si es el primer olor, pero sí uno de los más intensos. / Potser l’olor de brea d’uns travessers de fusta que hi havia emmagatzemats al costat del meu parvulari. No se si és la primera, si de les més intenses.
¿Has notado alguna vez el olor de la muerte? / Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?
Uffs... si (glups)
Solo si has contestado afirmativamente la pregunta anterior: ¿te has acabado acostumbrando al olor de la muerte? / Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?
Jamás, eso jamás. / Mai, això mai.
Crees que en la vida hay tiempo para todo? /Creus que a la vida hi ha temps per a tot?
Francamente, no. No hay tiempo para rectificar, repetir, reconducir, revivir... siempre nos parece demasiado corta. / Francament, no. No hi ha temps per a rectificar, repetir, redreçar, reviure... sempre ens sembla massa curta.
Seguro que a lo largo de tu vida has reido, has llorado o has pasado algunos ratos en el más puro aburrimiento. Ordena, de más a menos, estos tres conceptos según hayan formado parte de tu vida hasta el momento presente: reir, llorar, aburrirse. / Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes segons hagin format part de al teva vida fins al moment present: riure, plorar, ensopir-se.
Aburrirme, llorar, reir / Ensopir-me, plorar, riure.
De cara al futuro ¿cuál sería tu orden ideal, siempre de más a menos en lo que refiere a reir, llorar, aburrirse? / De cara el futur, quina seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?
Reir, aburrirse, llorar. / Riure, ensopir-me, plorar
¿Estás de acuerdo con la frase: "En el punto de nacer ya te tienes que preparar para morir"?. / Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”?
No hay forma más estúpida de pasar por la vida que obsesionado por la muerte. Aunque en ocasiones es inevitable, porque se pone delante... / No hi ha forma més estúpida de passar per la vida que obsesionada amb la mort. Tot i que en ocasions és inevitable, perquè es posa al davant...
¿Por qué crees que lloran los niños de pañales? / Per què penses que ploren els nens de bolquers?
Porque no saben hablar, que si supieran pedirían las cosas con calma y educación. O no. / Perquè no saben parlar, que si en sabessin demanarien les coses amb calma i educació. O no.
¿Crées que los niños de pañales son conscientes de la muerte? / Creus que els nens de bolquers tenen consciència de la mort?
Claro que no, ¡si apenas son conscientes del hambre y el sueño! No hay más que ver los problemas que tienen para mantener el chupete en la boca. / És clar que no, amb prou feines tenen consciència de la gana i de la son! No et cal més que veure els problemes que tenen per mantenir el xumet a la boca.
¿Recuerdas algún olor de cuando eras un/a niño/a de pañales? Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?
Yo nací ya princesa, dudo que en mi historial encontrásemos nada parecido a un pañal.... / Jo ja vaig néixer princesa, dubto que al meu historial hi trobem res semblant a un bolquer...
¿Cuál es el primer olor que recuerdas? / Quina és la primera olor que recordes?
Tal vez el olor a brea de unos travesaños de madera que había almacenados junto a mi parvulario. No se si es el primer olor, pero sí uno de los más intensos. / Potser l’olor de brea d’uns travessers de fusta que hi havia emmagatzemats al costat del meu parvulari. No se si és la primera, si de les més intenses.
¿Has notado alguna vez el olor de la muerte? / Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?
Uffs... si (glups)
Solo si has contestado afirmativamente la pregunta anterior: ¿te has acabado acostumbrando al olor de la muerte? / Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?
Jamás, eso jamás. / Mai, això mai.
divendres, 6 de juny del 2008
Transformació 212: Passat remot
Per Sani
Els dos polítics caminaven pel Pati dels Tarongers del Palau. Un era alt i prim, elegant, corbata a joc amb la camisa . L'altre, més baix, amb cara d'astut i curtit en mil batalles, feia cara d'emprenyat.
Semblaven abstrets, reflexionant sobre els resultats la darrera desfeta electoral. De tant en tant, el més alt es tocava la barba mentre l'altre s'allisava el bigoti i ambdós seguien tombant ...
-T'adones, Josep-Lluís, que tenim els papers una mica canviats? Sóc jo qui havia de manar al partit, l'home dels cabells blancs i, en canvi, els hi tens tu! ─Sí, Joan, sí, i tu havies de dur barba i vas prou afaitat, sóc jo qui porta el bigoti, fa cara de salut i mena el Partit que forma part del Tripartit!
- Josep-Lluís, a la vida no hi ha temps per a tot, riure i plorar, divertir-se i ensopir-se, estar al govern i fer d'oposició, fer president en Montilla i predicar la Independència. Després vénen les eleccions i perdem de cop cinc escons! O dimiteixes ara o t'ho farem fer al juny.
- Sí, és trist que en tocar el poder ja t'hagis de preparar per deixar-lo una altra vegada. Ben mirat és com morir!
- Parles per tu, suposo… Per cert, saps perquè els nens del "No em Ratllis" també ploren? És perquè ells també la senten...
- Que dius que senten què, Joan?
- La pudor de dependència que omple carrers, seus dels partits i palaus. Per desgràcia, després s'hi van avesant, es tapen el nas i segueixen votant…
Els dos polítics caminaven pel Pati dels Tarongers del Palau. Un era alt i prim, elegant, corbata a joc amb la camisa . L'altre, més baix, amb cara d'astut i curtit en mil batalles, feia cara d'emprenyat.
Semblaven abstrets, reflexionant sobre els resultats la darrera desfeta electoral. De tant en tant, el més alt es tocava la barba mentre l'altre s'allisava el bigoti i ambdós seguien tombant ...
-T'adones, Josep-Lluís, que tenim els papers una mica canviats? Sóc jo qui havia de manar al partit, l'home dels cabells blancs i, en canvi, els hi tens tu! ─Sí, Joan, sí, i tu havies de dur barba i vas prou afaitat, sóc jo qui porta el bigoti, fa cara de salut i mena el Partit que forma part del Tripartit!
- Josep-Lluís, a la vida no hi ha temps per a tot, riure i plorar, divertir-se i ensopir-se, estar al govern i fer d'oposició, fer president en Montilla i predicar la Independència. Després vénen les eleccions i perdem de cop cinc escons! O dimiteixes ara o t'ho farem fer al juny.
- Sí, és trist que en tocar el poder ja t'hagis de preparar per deixar-lo una altra vegada. Ben mirat és com morir!
- Parles per tu, suposo… Per cert, saps perquè els nens del "No em Ratllis" també ploren? És perquè ells també la senten...
- Que dius que senten què, Joan?
- La pudor de dependència que omple carrers, seus dels partits i palaus. Per desgràcia, després s'hi van avesant, es tapen el nas i segueixen votant…
dimarts, 3 de juny del 2008
Transformació 211: Eslovac
Per Michal Matusov
Pochodovali pomaly. Ten najvyššý bol slávnostný muž, elegantný,ktorého brada bola sivá a líca načervenalé; iný, štíhly, neoholený, ktorého vhľad akoby sa ozdravil. Boli zahĺbený v konverzácii a tennajvyšší z času na čas zastal a pohladil si bradu akoby chcel dobrezvážiť slová, ktoré povie.
-Nie je čas spraviť všetko v živote. Usmiať sa a plakat, zabaviť a nudiť sa ... práve narodením sa musí byť hotový pre smrť. Lebo plačlivosť bábetok jasne ukazuje, že to cítia.
-Čo cítia?
-Rozvoniavanie smrti... Trocha neskôr si na to zvyknú...
Pochodovali pomaly. Ten najvyššý bol slávnostný muž, elegantný,ktorého brada bola sivá a líca načervenalé; iný, štíhly, neoholený, ktorého vhľad akoby sa ozdravil. Boli zahĺbený v konverzácii a tennajvyšší z času na čas zastal a pohladil si bradu akoby chcel dobrezvážiť slová, ktoré povie.
-Nie je čas spraviť všetko v živote. Usmiať sa a plakat, zabaviť a nudiť sa ... práve narodením sa musí byť hotový pre smrť. Lebo plačlivosť bábetok jasne ukazuje, že to cítia.
-Čo cítia?
-Rozvoniavanie smrti... Trocha neskôr si na to zvyknú...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
