Por Xurri
Pues va a ser que caminaban despacio. Pues va a ser que el más alto era un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos. Pues va a ser que el otro, flaco, sin afeitar, parecía que acabase de salir de alguna enfermedad. Pues va a ser que estaban abstraídos en la conversación. Pues va a ser que el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras.
-Pues va a ser que en la vida no hay tiempo para todo: reír y llorar, divertirse y aburrirse… . Pues va a ser que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir. . Y va a ser pues que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten.
-¿Y qué va a ser, pues, que sienten?
-Pues va a ser que el olor de muerte que hay por todas partes... . Y va a ser pues que después uno se acostumbra...
dissabte, 30 d’agost del 2008
dijous, 28 d’agost del 2008
Tranformació 252: Assegurar el futur
Per pere
El seu millor vestit, la barba grisa, el posat solemne: trucava a la porta d'algú que hagués sofert una malaltia i encara es trobés en període de convalescència; preferentment un home de mitjana edat, i millor si tenia fills en edat escolar o, encara més, algun nadó. En el moment precís deixava anar allò de la Rodoreda que havia llegit ja feia tants anys: “A la vida no hi ha temps per a tot...” El futur client, atabalat, arribava un moment en què gairebé no el sentia perquè mentalment anava donant voltes a les múltiples possibilitats de la mort que ja veia imminent i de les vides que quedarien.
Finalment, la puntilla: “No s'ho pensi més, l'Assegurança de Vida Viatges i Flors (remarcava les majúscules, sobretot les del nom la Companyia) li permetrà viure tranquil·lament, sabent que passi el que passi, l'estabilitat econòmica del nucli familiar estarà assegurada i, amb ella, el seu nivell de vida i els seus projectes... No importa la causa de la mort... I si li esdevé una incapacitat permanent absoluta...”
Gairebé mai no havia fracassat. Els pares de família eren tan responsables..., fins i tot quan l'estabilitat econòmica era lamentable, el nivell de vida patètic i els projectes familiars no anaven més enllà de l'endemà.
El seu millor vestit, la barba grisa, el posat solemne: trucava a la porta d'algú que hagués sofert una malaltia i encara es trobés en període de convalescència; preferentment un home de mitjana edat, i millor si tenia fills en edat escolar o, encara més, algun nadó. En el moment precís deixava anar allò de la Rodoreda que havia llegit ja feia tants anys: “A la vida no hi ha temps per a tot...” El futur client, atabalat, arribava un moment en què gairebé no el sentia perquè mentalment anava donant voltes a les múltiples possibilitats de la mort que ja veia imminent i de les vides que quedarien.
Finalment, la puntilla: “No s'ho pensi més, l'Assegurança de Vida Viatges i Flors (remarcava les majúscules, sobretot les del nom la Companyia) li permetrà viure tranquil·lament, sabent que passi el que passi, l'estabilitat econòmica del nucli familiar estarà assegurada i, amb ella, el seu nivell de vida i els seus projectes... No importa la causa de la mort... I si li esdevé una incapacitat permanent absoluta...”
Gairebé mai no havia fracassat. Els pares de família eren tan responsables..., fins i tot quan l'estabilitat econòmica era lamentable, el nivell de vida patètic i els projectes familiars no anaven més enllà de l'endemà.
dimarts, 26 d’agost del 2008
Transformació 251: caven mina a cop i poc
Per aparecido
cava
cava un clot
cau i cavalló.
on cap un mot hi clava un cop.
cap cot.
moix
urc ruc
i a poc a poc
mot a mot
de por en por i de cop
escup un plor
i l'hort mort esclata en flor i
a poc a poc l'olor es trob enlloc
però mot a mot s'omple el broc.
a poc a poc caven mina
sosté mot que,
si un nadó escopi un plor pertot escamparia l'olor d'anar al sot
cava
cava un clot
cau i cavalló.
on cap un mot hi clava un cop.
cap cot.
moix
urc ruc
i a poc a poc
mot a mot
de por en por i de cop
escup un plor
i l'hort mort esclata en flor i
a poc a poc l'olor es trob enlloc
però mot a mot s'omple el broc.
a poc a poc caven mina
sosté mot que,
si un nadó escopi un plor pertot escamparia l'olor d'anar al sot
diumenge, 24 d’agost del 2008
Transformació 250: tardoral
Per Martí
A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal.
Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.
L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.
Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.
Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.
La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.
Plora l’infant de matinada, a la casa.
A poc a poc, com si el temps no fos altra cosa que un trànsit incomplet, s’estiraven sobre un llençol de flors caduques que un dia foren d’un roig intens i d’un blanc que enlluerna. Llurs tiges vigoroses havien fet créixer un doll de pètals ufanosos en l’arribar de cada primavera i a la tardor, quan s’escurça la llum i la nit s’ajaça sobre el mantell seré del repòs sota els arbres, els colors esvaïts encatifaven el camí de retorn al silenci hivernal. Així havien vist passar un reguitzell de primaveres des dels seus ulls que s’entrecreuen, fugissers, refugiats en un somriure fràgil, compartit, de pausada temença.
L’olor del sól humit era fresca i tupida, els engabiava el cos tot cercant el moment per aclucar els ulls i deixar-se portar pel ventijol que escombra al seu redós fins deixar a flor de pell la terra aspra i severa del camí.
Passa un cucut amb una branca al bec assenyalant el Nord. Enfilava a Ponent al caient de la tarda.
Un home d’edat indefinida s’estremí, va perdre una sabata. L’altre duu una vella fotografia a la butxaca, l’últim recer, la darrera paraula.
La nit cobreix llurs cossos amb fullatge groguenc i mantell de rosada.
Plora l’infant de matinada, a la casa.
divendres, 22 d’agost del 2008
Transformación 249: Interrogación retórica
Por Xurri
¿Acaso no caminaban despacio? ¿No era el más alto un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos? ¿Y no le acompañaba otro hombre, flaco, sin afeitar, que diríase que acababa de salir de alguna enfermedad? ¿Y no es cierto que estando abstraídos en la conversación, el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras? ¿Y no es cierto, lo que entonces dijo?:
-¿Crees acaso que en la vida hay tiempo para todo? ¿Para reír y llorar, divertirse y aburrirse? ¿Y no te das cuenta que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir? ¿No crees que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten?.
-¿Ya sienten qué?
- ¿No sienten el olor de muerte que hay por todas partes? ¿ Y no se acostumbra uno después?...
¿Acaso no caminaban despacio? ¿No era el más alto un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos? ¿Y no le acompañaba otro hombre, flaco, sin afeitar, que diríase que acababa de salir de alguna enfermedad? ¿Y no es cierto que estando abstraídos en la conversación, el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras? ¿Y no es cierto, lo que entonces dijo?:
-¿Crees acaso que en la vida hay tiempo para todo? ¿Para reír y llorar, divertirse y aburrirse? ¿Y no te das cuenta que en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir? ¿No crees que las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten?.
-¿Ya sienten qué?
- ¿No sienten el olor de muerte que hay por todas partes? ¿ Y no se acostumbra uno después?...
dimecres, 20 d’agost del 2008
Transformació 248: de vacances
Per Enric
Carregaven a poc a poc. El pare era un home solemne, amb camisa de quadres i pantalons grisos. La mare tenia la cara vermella de la calor. El cotxe vell, atrotinat i sense rentar, semblava que acabés de sortir del taller. Estaven abstrets encaixant maletes al cotxe, i de tant en tant el pare s’aturava i es passava la ma pel cabell com si volgués sospesar bé les paraules.
- Al portamaletes no hi ha lloc per a tot. La roba, el menjar, els bolquers i les bicicletes...i en el punt que tanques ja t’has de preparar a obrir. Perquè les ganes de plorar que tenen els bessons és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
Carregaven a poc a poc. El pare era un home solemne, amb camisa de quadres i pantalons grisos. La mare tenia la cara vermella de la calor. El cotxe vell, atrotinat i sense rentar, semblava que acabés de sortir del taller. Estaven abstrets encaixant maletes al cotxe, i de tant en tant el pare s’aturava i es passava la ma pel cabell com si volgués sospesar bé les paraules.- Al portamaletes no hi ha lloc per a tot. La roba, el menjar, els bolquers i les bicicletes...i en el punt que tanques ja t’has de preparar a obrir. Perquè les ganes de plorar que tenen els bessons és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
- L'olor de fregit que hi ha escampada dels xiringuitos... Després un s'hi avesa...
dilluns, 18 d’agost del 2008
Transformació 247: Papissòtica * o Zerafínica
Caminaven a poc a poc. El méz alt era un home zolemne, ben veztit, amb la barba griza i elz pòmulz una mica vermellz; l'altre, magre, zenze afaitar, zemblava que acabéz de zortir d'una malaltia. Eztaven abztretz en la converza i el méz alt z'aturava de tant en tant i ez pazzava la mà per la barba com zi volguéz zozpezar bé lez paraulez.
-A la vida no hi ha tempz per a tot. Riure i plorar, divertir-ze i enzopir-ze... i en el punt de néixer ja t'haz de preparar a morir. Perquè lez ganez de plorar que tenen lez criaturez de bolquerz éz perquè ja ho zenten.
-Ja zenten què?
-L'olor que hi ha ezcampada de la mort... Dezpréz un z'hi aveza...
Mercè Rodoreda. "El mar", dinz La meva Criztina i altrez contez
*Referència: Zerafina. Al recull de Mercè Rodoreda Vint-i-dos contes
dissabte, 16 d’agost del 2008
Transformació 246: Portuguès
Per Jose Luis Carvalho
Caminhavam devagar. O mais alto era um homem solene, bem vestido, com a barba cinzenta e as bochechas um pouco avermelhadas; o outro, magro, sem barbear, parecia que estava em convalescença. Estavam absortos na conversa e o mais alto detinha-se de vez em quando e passava a mão pela barba como se quisesse medir bem as palavras.
- Na vida não há tempo para tudo. Rir e chorar, divertir-se e entediar-se… e no momento de nascer já tens de te preparar para morrer. Porque a vontade de chorar que têm os bebés é porque já o sentem.
- Já sentem o quê?
- O cheiro que se escapou da morte. Depois acostumam-se…
Caminhavam devagar. O mais alto era um homem solene, bem vestido, com a barba cinzenta e as bochechas um pouco avermelhadas; o outro, magro, sem barbear, parecia que estava em convalescença. Estavam absortos na conversa e o mais alto detinha-se de vez em quando e passava a mão pela barba como se quisesse medir bem as palavras.
- Na vida não há tempo para tudo. Rir e chorar, divertir-se e entediar-se… e no momento de nascer já tens de te preparar para morrer. Porque a vontade de chorar que têm os bebés é porque já o sentem.
- Já sentem o quê?
- O cheiro que se escapou da morte. Depois acostumam-se…
dijous, 14 d’agost del 2008
Transformation 245: OOO
By Xurri
This is an automatically generated out of office autoreply.
Xurri Transformer is Out Of Office from 15 Aug to 8 Sept.
**************************************************
I'll be out of office since August 15th until September 8th, walking slowly and with limited access to my e-mail, because time is not enough for everything, life starts ending at time of birth and also because babies cry when they feel it.
Should you need to contact me in the meanwhile in order to ask what do they feel, you may either reach the thin man looking sick, or you may instead call me to my mobile.
I will try to tell you about the stink of death spreading around ASAP.
**************************************************
This is an automatically generated out of office autoreply.
Xurri Transformer is Out Of Office from 15 Aug to 8 Sept.
**************************************************
I'll be out of office since August 15th until September 8th, walking slowly and with limited access to my e-mail, because time is not enough for everything, life starts ending at time of birth and also because babies cry when they feel it.
Should you need to contact me in the meanwhile in order to ask what do they feel, you may either reach the thin man looking sick, or you may instead call me to my mobile.
I will try to tell you about the stink of death spreading around ASAP.
**************************************************
dimarts, 12 d’agost del 2008
Transformació 244: Necrològica
Per Júlia
LA VEU DELS GRACIENCS
NOTA NECROLÒGICA
Toni Adroguer i Rodoreda (e.p.d.) ens ha deixat als 75 anys, després d'una llarga malaltia. La seva afligida germana Rita, vídua de Vicenç Martí, els seus nebots, renebots i, sobretot, el seu gran amic íntim Joan amb qui va compartir llargues passejades i grans moments d'amistat, així com les empreses CAFETERIA 'DIAMANT' i l'emblemàtica botiga de QUEVIURES 'COLOMETA', que ell va modernitzar i actualitzar, amb tot el personal, us manifesten el seu dolor irreparable i us demanen d'acompanyar-lo en el seu darrer comiat. No hi haurà enterrament, ja que Toni Adroguer havia decidit donar el seu cos a la ciència.
Es dirà una missa pel seu repòs divendres a les vuit del vespre, a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia.
El seu amic Joan, poeta local del barri, ens ha fet arribar aquesta PREGÀRIA: Breu és la vida, en el punt de néixer ja ens hem de preparar a morir. Ploren els infants en arribar al món malgrat les seves vanitats els avesin a la presència de la mort. Una llàgrima s'evapora, una flor es marceix, tan sols les pregàries arriben al cel. Toni, sempre seràs amb nosaltres.
LA VEU DELS GRACIENCS
NOTA NECROLÒGICA
Toni Adroguer i Rodoreda (e.p.d.) ens ha deixat als 75 anys, després d'una llarga malaltia. La seva afligida germana Rita, vídua de Vicenç Martí, els seus nebots, renebots i, sobretot, el seu gran amic íntim Joan amb qui va compartir llargues passejades i grans moments d'amistat, així com les empreses CAFETERIA 'DIAMANT' i l'emblemàtica botiga de QUEVIURES 'COLOMETA', que ell va modernitzar i actualitzar, amb tot el personal, us manifesten el seu dolor irreparable i us demanen d'acompanyar-lo en el seu darrer comiat. No hi haurà enterrament, ja que Toni Adroguer havia decidit donar el seu cos a la ciència.
Es dirà una missa pel seu repòs divendres a les vuit del vespre, a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia.
El seu amic Joan, poeta local del barri, ens ha fet arribar aquesta PREGÀRIA: Breu és la vida, en el punt de néixer ja ens hem de preparar a morir. Ploren els infants en arribar al món malgrat les seves vanitats els avesin a la presència de la mort. Una llàgrima s'evapora, una flor es marceix, tan sols les pregàries arriben al cel. Toni, sempre seràs amb nosaltres.
diumenge, 10 d’agost del 2008
Transformació 243: Hipèrbole
Per Alba
Caminaven tan lentament que semblaven aturats. El gegant, altíssim, era tan seriós que feia por, anava absolutament impecable, amb una barba blanquíssima i els pòmuls tan vermells que semblaven gairebé de color sang; l’altre, caquèctic, amb barba de mesos, semblava estar a un pas de la mort. Estaven capbussats en la conversa i el gegant contínuament es plantava i s’estirava els pels de la barba com per emfatitzar els seus crits:
-A la vida no hi ha gens de temps i no ho podem fer tot!!! esbutzar-se de riure i afligir-se, xalar i pansir-se... i ja abans de néixer que pràcticament ets mort. Perquè els brams de les criatures de bolquers són perquè en tenen la certesa
-Quina certesa?
-La de la insuportable pudor de la mort que tot ho embafa... Fins que no ha passat molt de temps un no s’hi avesa..
Caminaven tan lentament que semblaven aturats. El gegant, altíssim, era tan seriós que feia por, anava absolutament impecable, amb una barba blanquíssima i els pòmuls tan vermells que semblaven gairebé de color sang; l’altre, caquèctic, amb barba de mesos, semblava estar a un pas de la mort. Estaven capbussats en la conversa i el gegant contínuament es plantava i s’estirava els pels de la barba com per emfatitzar els seus crits:
-A la vida no hi ha gens de temps i no ho podem fer tot!!! esbutzar-se de riure i afligir-se, xalar i pansir-se... i ja abans de néixer que pràcticament ets mort. Perquè els brams de les criatures de bolquers són perquè en tenen la certesa
-Quina certesa?
-La de la insuportable pudor de la mort que tot ho embafa... Fins que no ha passat molt de temps un no s’hi avesa..
divendres, 8 d’agost del 2008
Transformació 242: McCain & Obama
Per Sani
Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".
Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …
- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en nèixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes ell passat.
- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?
- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi però ben aviat tothom s'hi avesarà.
Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".
Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …
- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en nèixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes ell passat.
- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?
- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi però ben aviat tothom s'hi avesarà.
dimecres, 6 d’agost del 2008
Transformació 241: segona persona
Per Kestrel
Caminàveu a poc a poc. Se’t veia solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; tu, en canvi, semblaves magre, sense afaitar, com si acabessis de sortir d’una malaltia. Estàveu abstrets en la conversa, i tu t’aturaves de tant en tant i et passaves la mà per la barba com si volguessis sospesar bé les paraules.
I vas dir: "-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten."
Tu vas preguntar: "-Ja senten què?"
I tu vas concretar: "-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa..."
Caminàveu a poc a poc. Se’t veia solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; tu, en canvi, semblaves magre, sense afaitar, com si acabessis de sortir d’una malaltia. Estàveu abstrets en la conversa, i tu t’aturaves de tant en tant i et passaves la mà per la barba com si volguessis sospesar bé les paraules.
I vas dir: "-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten."
Tu vas preguntar: "-Ja senten què?"
I tu vas concretar: "-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa..."
dilluns, 4 d’agost del 2008
Transformacíó 240: Els taxistes
Per Mariano
Avançaven a poc a poc. El del cotxe més gran era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, fumava i semblava que no tenia aire condicionat. Estaven abstrets escoltant els missatges de la ràdio, i el de la barba badava de tant en tant, i després parlava pel micro tot passant la mà pel GPS, com si volgués comprovar que els carrers eren a lloc.
-A la cua hi ha temps per a tot, 243. Programar destins, quadrar caixa, netejar els vidres i fer sudokus... i un cop baixes bandera ja t'has de preparar a cobrar. Perquè les ganes de fumar que t'agafen és perquè ja ho sents. Canvi.
-Ja sents què, 158? Canvi.
-L'olor que hi ha escampada d'humanitat, sembla que no que no coneguin el sabó, 243... però quin remei, després un s'hi avesa... canvi...
Avançaven a poc a poc. El del cotxe més gran era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, fumava i semblava que no tenia aire condicionat. Estaven abstrets escoltant els missatges de la ràdio, i el de la barba badava de tant en tant, i després parlava pel micro tot passant la mà pel GPS, com si volgués comprovar que els carrers eren a lloc.
-A la cua hi ha temps per a tot, 243. Programar destins, quadrar caixa, netejar els vidres i fer sudokus... i un cop baixes bandera ja t'has de preparar a cobrar. Perquè les ganes de fumar que t'agafen és perquè ja ho sents. Canvi.
-Ja sents què, 158? Canvi.
-L'olor que hi ha escampada d'humanitat, sembla que no que no coneguin el sabó, 243... però quin remei, després un s'hi avesa... canvi...
dissabte, 2 d’agost del 2008
Transformació 239: R2D2 - C3PO
Per Txacoté
- Oh company, crec que a la vida no tindrem temps per a tot... n'estic segur. L'amo Luc ens ha deixat aquí plantats i ara tindrem tooot el temps per que se'ns embrutin tots els xips en aquest desert de sorra tan fina... i tot just acabarem de netejar-nos que ja haurem de preparar-nos per la desconnexió. Per això els circuits ja fa dies que grinyolen...
- Wek kuoooo-weeeek?
- Doncs obviament per la pols que hi ha escampada de silici, màquina inútil... aiii, menys mal que després un hi fa tolerància... au, anem!!
- Oh company, crec que a la vida no tindrem temps per a tot... n'estic segur. L'amo Luc ens ha deixat aquí plantats i ara tindrem tooot el temps per que se'ns embrutin tots els xips en aquest desert de sorra tan fina... i tot just acabarem de netejar-nos que ja haurem de preparar-nos per la desconnexió. Per això els circuits ja fa dies que grinyolen...- Wek kuoooo-weeeek?
- Doncs obviament per la pols que hi ha escampada de silici, màquina inútil... aiii, menys mal que després un hi fa tolerància... au, anem!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
