Transformació 210: meme

Per p

Tot i que ja no estan de moda, encara corren memes pels blocs. Fa uns dies me’n van enviar un que, la veritat, em va semblar excessivament transcendent –o, segons com es miri, una mica poca-solta, o fins i tot tètric o, si voleu, compromès-, de manera que vaig pensar que era inútil de respondre. El que passa és que mai no pots dir això no ho faré, perquè hi ha vegades que el que en un moment determinat et sembla sense sentit després trobes que té certa gràcia o es converteix en un desafiament al qual t’arrisques, simplement per veure com te’n surts.

El qüestionari em va arribar a través d’un bloc de nom complicat, tancat fa uns dies (segurament per manca de visites), així que no intento reproduir el nom perquè segur que m’equivocaria. Potser recordareu la foto de qui l’escrivia: un tipus ni alt ni baix, magre, d’aspecte malaltís, que sempre semblava ensopit. Vaig llegir que a ell li havia enviat... com es diu el bloc d’aquell home solemne, ben vestit, amb barba grisa? Sí, home, aquell que fa l’efecte que abans de parlar es deu repassar les paraules una pila de vegades perquè li surtin tal com vol. Bé, en darrer terme crec que l’origen del meme es troba aquí: http://unmardellagrimes.blogspot.com/, un bloc d’una tal Mercè.

Sabeu què? Ara no em ve de gust respondre, ja ho faré en un altre moment. El pujo per recordar que el tinc pendent i us el passo a vosaltres per si el voleu contestar (aquí o a casa vostra) quan no us faci gaire mandra.

1. Creus que a la vida hi ha temps per a tot?

2. Segur que el llarg de la teva vida has rigut, has plorat o has passat algunes estones en el més pur ensopiment. Ordena, de més a menys, aquests tres conceptes : riure, plorar, ensopir-se, segons hagin format part de al teva vida fins al moment present.

3. De cara el futur, quin seria el teu ordre ideal, sempre de més a menys, pel que fa a riure, plorar, ensopir-se?

4. Estàs d’acord amb la frase: “En el punt de néixer ja t’has de preparar a morir”? Justifica la resposta.

5. Per què penses que ploren els nens de bolquers?

6. Creus que els nens de bolques tenen consciència de la mort?

7. Recordes alguna olor de quan eres nen/nena de bolquers?

8. Quina és la primera olor que recordes?

9. Has sentit alguna vegada l’olor de la mort?

10. Només en el cas que hagis respost afirmativament la pregunta anterior: t’has acabat avesant a l’olor de la mort?

Transformació 209: Sempre teu...

Per Joan

Estimada Mercè:

Se’m fa difícil escriure’t aquestes línies. T’imagino llegint-les, i puc veure’t en el futur, gairebé puc viure aquest instant en què el recorregut dels teus ulls sobre el paper està acostant paraula a paraula l’instant irrevocable on tants moments compartits, il·lusions, anhels i emocions troben el seu punt i final.

Preferiria parlar-te, mirar-te, i que, com tantes tardes, poguéssim conversar pausadament, tot caminant a poc a poc. Sé que llavors podria mesurar bé les meves paraules i tu m’escoltaries concentrada, potser fent alguna pregunta breu.

Estimada, a la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. I al punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja la senten... l’olor que hi ha escampada de la mort. Després un s’hi avesa.

Podria dir-te tantes coses, sense dir-te en realitat res més d’important... però ara és temps d’acabar.

Sempre teu.

Joan

Transformació 208: El perdedor

Per Aquari

(Es) transformaven a poc a poc. L’un, que havia estat un home força alt, i que havia fet del seu posat solemne el seu toc distintiu –si exceptuem la barba grisa i sempre ben cuidada que l’acompanyava des de feia molts anys- s’havia anat convertint de forma imperceptible en la seva pròpia i tènue ombra. Prou maldava per evitar la foscor dels dies que li queien al damunt com lloses que li llastraven els peus, i també la mirada. Una mirada grisa i entelada, que pocs dies enrere havia brillat per un instant. Però fou un instant.
Sospesava acuradament cada paraula, no fos cas que el temps, el tan maleït temps, s’enfurismés amb ell i l’enviés rostolls avall abans de l’hora assenyalada. Es passava la mà per la barba a cada moment, com cercant un mot just, adequat a les circumstàncies.

-Sembles cercar el moment oportú de parlar per no incomodar l’amo – l’expressió càustica del seu company el va sorprendre abstret, distant- El temps no hi entén, de circumstàncies. Va fent i prou. Som nosaltres els qui fem bullir massa l’olla.

-Com dius?

- Mira’ns en aquell aparador. Veus? Dos homes grans, caducs, convertits en filòsofs de petanca. És això el que hi veus ? Seguim el rastre de la vida que transcorre al nostre voltant ara rient, adés plorant, tot ensumant cada efluvi com si fos el darrer. Convertits en lamentables narradors de batalles perdudes, i tanmateix ens anomenen savis. Els vells savis. Això no hi ha qui ho entengui ! En què quedem? Si ben mirat som com criatures. Observa’ns si no, palplantats davant d’un aparador ple de pastissos.

- No t’entenc, noi. No sé a què ve tot això – i va alentir el pas sobtadament.

-Amic meu, fa tot just dues setmanes vaig estar a les portes de la mort, i ho saps prou bé. Li vaig veure les orelles al llop, saps ? Li reconec l’olor de tres hores lluny però la miro de fit a fit quan la veig apropar-se. Mira, ara mateix...

No havia tingut temps d’acabar la darrera frase quan el seu amic d’infantesa, aquell company que tant l’havia ajudat a forjar-se durant la joventut, va caure desplomat a terra amb els ulls esbatanats pel pànic. El seu company, abans que res, els hi va tancar suaument i l’acaronà per darrera vegada, mentre la brisa de primera hora de la tarda s’enduia el fil tènue i espès d’una olor penetrant que li resultà familiar.

Transformació 207: Francès

Per Alain Verjat

Ils marchaient lentement. Le plus grand, un homme à barbe grise, les pommettes un peu rouges, était élégamment vêtu; l'autre était maigre, mal rasé, on aurait dit qu'il relevait de maladie. Ils étaient absorbés par leur conversation et le plus grand s'arrêtait de temps en temps et passait sa main dans sa barbe comme quelqu'un qui veut peser ses mots.

- Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, on s'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut se préparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...

-Il savent quoi?

-Il savent que l'odeur qu'ils sentent est celle de la mort... Après, ons'habitue...

Transformació 206: Anorèxia

Per l'Arare


Ell tenia la barba grisa i els pòmuls una mica vermells. Era més alt. Ella mirava el mar, abstreta en els seus pensaments. Feia cara de malalta.


- Sento l’olor escampada de la destrucció – digué la malalta.
- Com l’has reconeguda?
- Hi és a pertot, no te n’adones? La mateixa olor que sentim quan naixem, i que és present durant tota la vida, amagada entre flaires quotidianes. Fa olor de frustracions, de sentiments ferits.
-Et fondràs. Menja una mica.
-Per què? A la vida cal anar-se preparant per morir, una mica cada dia.
-Té.
-No.
-Que mengis, dona!
- No, no, no...

Ex aequo

Primer de tot, disculpeu el retard amb la resolució del concurs de Sant Jordi – de vegades la vida real es menja la virtual i no hem tingut temps per a tot.

Només dir-vos el que ja sabeu, que vàrem rebre 7 escrits a concurs i un fora de concurs. Que varem penjar una enquesta per tal de decidir el guanyador i que els resultats són d'un empat rigorós:

• Transformació 186: A la nostra manera (Arare) 3 (21%)


• Transformació 184: El general, el pagès.. (pere) 3 (21%)


• Transformació 188: Tornant a palau (Alba) 3 (21%)
  
• Transformació 183: Optimisme primaveral (Júlia) 2 (14%)
  
• Transformació 187: Els vells (Puff) 1 (7%)


• Transformació 185: La diada (Kestrel) 1 (7%)


• Transformació 182: La patum (Enric) 1 (7%)
  

Fora de concurs:

• Transformació 179: Pàgines viscudes (Júlia)

Ja veieu que hi ha empat a la capçalera, i ara no entrarem en detalls, però a més hem detectat – casualment, eh! – que darrere els 7 noms/pseudònims en realitat hi ha només 4 autors força coneguts. Així que els editors hem resolt el concurs com ens ha semblat més just.

En qualsevol cas, comunicarem el guanyador presencialment, en un acte solemne (...ben vestit, amb barba grisa i pòmuls una mica vermells.... disculpeu la variació, és el costum!). Només després el publicarem aquí també. Òbviament hi haurà un premi per al(s) guanyador(s) que serà lliurat durant la solemne cerimònia. I quan? Doncs o ens trobem amb aquest motiu, o bé aprofitem una trobada de la tertúlia presencial, ja que els esmentats 4 autors hi sovintegen, -més o menys-. (Com que ja sabem que no hi ha temps per a tot, procurarem riure i divertir-nos...ja hi tornem!!).

Concretant, consultarem per e-mail als més habituals quins dies us va millor per a trobar-nos, però us demanem, sisplau, que si no rebeu correu i us ve de gust venir, ens ho digueu.

Fins aviat, doncs.

Transformació 205: Pel que hi fem ja estem bé ací

Per Francesc

Fa dies que penso en aquest fragment de Mercè Rodoreda que te a veure amb Transformacions que encara no he acabat ben bé d’entendre com s’ha de fer per enviar-hi un text. Deu ser que un és ruc de mena i li costa sovint d’entendre segons quines coses. Ara bé, tornant al text, entenc és d’una certa incongruència i és el que més em va sobtar en la primera lectura..

"Diu l’home de la barba grisa i els pòmuls una mica vermells: “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què?-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...”

No hi estic gens d’acord en aquesta frase, a la vida hi ha temps per a tot i més, i els nadons ploren perquè es troben desconcertats davant d’una nova i estranya situació, no saben, ni tan sols poden intuir que és la mort i que és la vida, han patit per sortir de l’úter matern i ploren desconcertats davant el seu nou estat. Aquest tipus de comentari té a veure amb aquesta obsessió que tenim els humans de pensar que som quelcom més que els altres animals, i aquest és l’error, en som un més i prou.

No s’escampa la olor de la mort, perquè la mort no té olor, és una entelèquia, com la vida, i potser si que nomes és un canvi més com ens deia en Vinyoli. De fet, no ho sabem – això és cert - però en néixer ja ho estem de morts, el tràmit reglamentari a complimentar anomenat la vida, és només un instant feixuc, avorrit i sovint insuportable, al que no sé perquè hi dediquem tanta atenció i ens hi aferrem com a un clau roent, tot plegat per a no res.

Deia Cioran que la gent quan tingués us de raó, el primer que hauria de fer era llevar-se la vida i que això, “la vida” era precisament el càstig que s’havia de suportar per no haver-se-la llevat al seu moment, potser per això ell va morir als 84 anys i al llit, de vell, com a mostra de la incongruència de l'ésser humà.

La literatura tendeix a idealitzar la vulgaritat i inutilitat de la vida amb fets i frases grandiloqüents que només serveixen per omplir les pàgines dels llibres amb uns personatges que parlen excessivament bé, que són excessivament profunds i també excessivament reflexius.

A la vida real l’home alt solemne i ben vestit, i l’altre magre i sense afaitar, no parlarien de la mort, ni dels nadons, ni de la vida. Ho farien de política, d'economia domèstica, dones, futbol o del temps que fa el dia d’avui. El comportament de l’ésser humà actualment, és d’encefalograma pla, banal i superficial. Somortes les ideologies i enterrades les utopies, la única preocupació, és viure al màxim pensant el mínim. Deia abans que érem un animal més, i així ho crec, el més inútil, banal i danyós de tots. Malgrat tot haig de reconèixer que hi ha estones en que val la pena deambular per ací baix i fruir-ho, sabem adaptar-nos al medi i les circumstàncies i aquest és un valor afegit que no s'ha de menystenir. Potser hauria de fer meva la màxima que de vell repeteix el meu pare: "Pel que hi fem, ja estem be ací"

Transformació 204: Castellà

Per Xurri

Caminaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con barba gris y pómulos algo enrojecidos; el otro, flaco, sin afeitar, parecía que acabase de salir de alguna enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación, y el más alto se detenía de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba, como si quisiera sopesar bien las palabras.

-En la vida no hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y aburrirse… y en el punto de nacer ya tienes que prepararte para morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten.

-¿Ya sienten qué?

- El olor de muerte que hay por todas partes... Después uno se acostumbra...

(La Iruna ens ha fet adonar que ens faltava la traducció en castellà que ja tenim a Es un dir. La recuperem i la incloem)

una altra nota

Com qui no vol la cosa -és el que es diu en aquests casos- hem arribat a la transformació 200 (o a la 202, que els números capicua o palindròmics encara són més interessants) amb un ritme i una qualitat que ja voldrien alguns blocs. També és veritat que aquí quan un no estava gaire inspirat o el cansament el retreia o pensava que ja havia dit tot el que calia, n'hi havia un altre que continuava sorprenent amb una nova versió.

No farem balanç com altres vegades. El projecte continua obert més enllà de les perspectives dels editors o dels col·laborador. No ens assignem cap data terminal -quina paraula més lletja!-, sinó que deixem que l'atzar ens vagi portant; aleshores escriurem un altra nota: l'aniversari del naixement de la Rodoreda, el dia que aconseguim 44 traduccions a És un dir, quan arribem al mateix nombre de veus al bloc -el darrere projecte- que tot just acaba de configurar en Sani...

Desitjaríem, potser, més teclejadors nous transformant. Desitjaríem, potser, que alguns dels qui ens han dit que estan enormement enfeinats en les seves històries tinguessin temps –no hi ha temps per a tot?- per jugar en aquesta història. Desitjaríem que els qui pensen que ja han fet prou amb una o dues aportacions pensessin en algun moment en la mort o en la vida, mentre caminen a poc a poc o de pressa, sols o acompanyats, sota els núvols o en un dia radiant, i recordessin que continuen tenint paper, és a dir, pantalla, en aquesta empresa que no paga dividends.

I prou per avui. Moltes gràcies als transformadors, comentaristes, lectors i enllaçadors. I no oblideu que en algun moment haurem d'organitzar un acte presencial per a la celebració de rigor. Ja en farem publicitat.

Transformació 203: La cloenda

Per pere

Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.

-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...

-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.

-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...

L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.

Transformació 202: Softcatalà

Per (gentilesa de) softcatalà



Andaban despacio. El más alto era un hombre solemne, bien vestido, con la barba gris y los pómulos algo rojos; el otro, magro, sin afeitar, parecía que acabara de salir de una enfermedad. Estaban abstraídos en la conversación y el más alto se paraba de vez en cuando y se pasaba la mano por la barba como si quisiera sopesar bien las palabras. -A la vida no hay tiempo para todo. Risa y llorar, divertirse y ensopir-se... y en el punto de nacer ya te debes preparar a morir. Porque las ganas de llorar que tienen las criaturas de pañales es porque ya lo sienten. -Ya sienten qué? -El olor que ha desperdigada de la muerte... Después un se aveza...

Transfromació 201: ressonància lenta

Per Iruna

s’estimaven a poc a poc

estaven abstrets

“a la vida no hi ha temps per a tot”

lentament respiraven l’olor escampada de l’amor

i s’estimaven abstrets… a poc a poc

Transformació 200: El ball