Transformació 193: monòleg

Per Manuel

Les hores de la tarda s’esmunyien, mesquinament, sense pòsit. La vista perduda al blanc brut de la paret. De tant en tant remor d’unes passes, una conversa, una queixa, un riure breu. Una ambulància. Una ràdio. El tic-tac del rellotge. Un batre ous al pati de veïns, uns crits de canalla, soroll de plats a taula.

A la cadira, amb el cap cot i la mà a la templa, costava saber que la dona d’ulls blaus havia estat la més alta, la més distingida, la de més salut. Amb un murmuri constant repetia la seva conversa imaginària:

- A la vida hi ha temps per a tot: riure, plorar, divertir-se i ensopir-se. Encara que al punt de néixer ja et preparis per morir. Però mai no hi comptes. Si hi comptessis, no pararies de plorar. I si fòssiu aquí, i m’entenguèssiu, i us interessés, em preguntaríeu “Si comptessis amb què?”. I jo llavors us diria: Si comptessis amb la malaltia, amb el cos que et falla, amb la vellesa que et corca els òrgans i lentament et pren el temps, i les forces, i la companyia, i els records, i les possessions, i la dignitat, i el desig. I les flors.
I no t’hi aveses.