Estimada Mercè:Se’m fa difícil escriure’t aquestes línies. T’imagino llegint-les, i puc veure’t en el futur, gairebé puc viure aquest instant en què el recorregut dels teus ulls sobre el paper està acostant paraula a paraula l’instant irrevocable on tants moments compartits, il·lusions, anhels i emocions troben el seu punt i final.
Preferiria parlar-te, mirar-te, i que, com tantes tardes, poguéssim conversar pausadament, tot caminant a poc a poc. Sé que llavors podria mesurar bé les meves paraules i tu m’escoltaries concentrada, potser fent alguna pregunta breu.
Estimada, a la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se. I al punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja la senten... l’olor que hi ha escampada de la mort. Després un s’hi avesa.
Podria dir-te tantes coses, sense dir-te en realitat res més d’important... però ara és temps d’acabar.
Sempre teu.
Joan
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada