Transformació 203: La cloenda

Per pere

Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.

-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...

-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.

-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...

L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.