dilluns, 12 de maig de 2008

Transformació 203: La cloenda

Per pere

Diumenge 10 de maig. Sortien de l’acte de cloenda del Congrés. Plovisquejava. Caminaven a poc a poc. El president honorari era una home alt, solemne, ben vestit, les espatlles lleugerament corbades, que, encara que jubilat, mantenia una activitat constant i envejable; l’altre, un els ponents que s’havia ofert a acompanyar-lo a la residència de la part alta de la ciutat, magre com el seu company i amb una incipient foscor a la cara de la barba d’un dia, semblava entusiasmat amb les paraules del president. Estaven abstrets en la conversa sobre la vitalitat que els neologismes donaven a les llengües. Comentaven una de les darreres intervencions del matí: Innovation lexicale et normes discursives. El més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barbeta com si volgués sospesar bé les paraules. De sobte, el seu pensament se’n va anar enrere, com si li peses el temps.

-Dans la vie, on n'a pas le temps de tout faire. On rit, on pleure, ons'amuse et on s'ennuie, et on n'est pas plus tôt nés qu'il faut sepréparer à mourir. Si les bébés pleurent, c'est parce qu'ils savent...


-Que sentem eles? –va preguntar el seu acompanyant, que era de les Açores i no estava gaire al cas.

-L'aulor espandida de la mòrt ... Mei tard òm s'i acostuma ...

L’home alt, les espatlles lleugerament inclinades i el somriure als ulls es va deixar emportar pels seus records d’infantesa i adolescència a Tolosa del Llenguadoc.

2 comentaris:

Arare ha dit...

... i l'altre dia em semblava que ja no hi havia més idees... com som, de limitats, de vegades, eh?

M'alegra haver estat molt equivocada!

pere ha dit...

va, és qüestió de temps