Transformació 208: El perdedor

Per Aquari

(Es) transformaven a poc a poc. L’un, que havia estat un home força alt, i que havia fet del seu posat solemne el seu toc distintiu –si exceptuem la barba grisa i sempre ben cuidada que l’acompanyava des de feia molts anys- s’havia anat convertint de forma imperceptible en la seva pròpia i tènue ombra. Prou maldava per evitar la foscor dels dies que li queien al damunt com lloses que li llastraven els peus, i també la mirada. Una mirada grisa i entelada, que pocs dies enrere havia brillat per un instant. Però fou un instant.
Sospesava acuradament cada paraula, no fos cas que el temps, el tan maleït temps, s’enfurismés amb ell i l’enviés rostolls avall abans de l’hora assenyalada. Es passava la mà per la barba a cada moment, com cercant un mot just, adequat a les circumstàncies.

-Sembles cercar el moment oportú de parlar per no incomodar l’amo – l’expressió càustica del seu company el va sorprendre abstret, distant- El temps no hi entén, de circumstàncies. Va fent i prou. Som nosaltres els qui fem bullir massa l’olla.

-Com dius?

- Mira’ns en aquell aparador. Veus? Dos homes grans, caducs, convertits en filòsofs de petanca. És això el que hi veus ? Seguim el rastre de la vida que transcorre al nostre voltant ara rient, adés plorant, tot ensumant cada efluvi com si fos el darrer. Convertits en lamentables narradors de batalles perdudes, i tanmateix ens anomenen savis. Els vells savis. Això no hi ha qui ho entengui ! En què quedem? Si ben mirat som com criatures. Observa’ns si no, palplantats davant d’un aparador ple de pastissos.

- No t’entenc, noi. No sé a què ve tot això – i va alentir el pas sobtadament.

-Amic meu, fa tot just dues setmanes vaig estar a les portes de la mort, i ho saps prou bé. Li vaig veure les orelles al llop, saps ? Li reconec l’olor de tres hores lluny però la miro de fit a fit quan la veig apropar-se. Mira, ara mateix...

No havia tingut temps d’acabar la darrera frase quan el seu amic d’infantesa, aquell company que tant l’havia ajudat a forjar-se durant la joventut, va caure desplomat a terra amb els ulls esbatanats pel pànic. El seu company, abans que res, els hi va tancar suaument i l’acaronà per darrera vegada, mentre la brisa de primera hora de la tarda s’enduia el fil tènue i espès d’una olor penetrant que li resultà familiar.