Transformació 206: Anorèxia

Per l'Arare


Ell tenia la barba grisa i els pòmuls una mica vermells. Era més alt. Ella mirava el mar, abstreta en els seus pensaments. Feia cara de malalta.


- Sento l’olor escampada de la destrucció – digué la malalta.
- Com l’has reconeguda?
- Hi és a pertot, no te n’adones? La mateixa olor que sentim quan naixem, i que és present durant tota la vida, amagada entre flaires quotidianes. Fa olor de frustracions, de sentiments ferits.
-Et fondràs. Menja una mica.
-Per què? A la vida cal anar-se preparant per morir, una mica cada dia.
-Té.
-No.
-Que mengis, dona!
- No, no, no...