dijous, 15 de maig de 2008

Transformació 205: Pel que hi fem ja estem bé ací

Per Francesc

Fa dies que penso en aquest fragment de Mercè Rodoreda que te a veure amb Transformacions que encara no he acabat ben bé d’entendre com s’ha de fer per enviar-hi un text. Deu ser que un és ruc de mena i li costa sovint d’entendre segons quines coses. Ara bé, tornant al text, entenc és d’una certa incongruència i és el que més em va sobtar en la primera lectura..

"Diu l’home de la barba grisa i els pòmuls una mica vermells: “A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què?-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...”

No hi estic gens d’acord en aquesta frase, a la vida hi ha temps per a tot i més, i els nadons ploren perquè es troben desconcertats davant d’una nova i estranya situació, no saben, ni tan sols poden intuir que és la mort i que és la vida, han patit per sortir de l’úter matern i ploren desconcertats davant el seu nou estat. Aquest tipus de comentari té a veure amb aquesta obsessió que tenim els humans de pensar que som quelcom més que els altres animals, i aquest és l’error, en som un més i prou.

No s’escampa la olor de la mort, perquè la mort no té olor, és una entelèquia, com la vida, i potser si que nomes és un canvi més com ens deia en Vinyoli. De fet, no ho sabem – això és cert - però en néixer ja ho estem de morts, el tràmit reglamentari a complimentar anomenat la vida, és només un instant feixuc, avorrit i sovint insuportable, al que no sé perquè hi dediquem tanta atenció i ens hi aferrem com a un clau roent, tot plegat per a no res.

Deia Cioran que la gent quan tingués us de raó, el primer que hauria de fer era llevar-se la vida i que això, “la vida” era precisament el càstig que s’havia de suportar per no haver-se-la llevat al seu moment, potser per això ell va morir als 84 anys i al llit, de vell, com a mostra de la incongruència de l'ésser humà.

La literatura tendeix a idealitzar la vulgaritat i inutilitat de la vida amb fets i frases grandiloqüents que només serveixen per omplir les pàgines dels llibres amb uns personatges que parlen excessivament bé, que són excessivament profunds i també excessivament reflexius.

A la vida real l’home alt solemne i ben vestit, i l’altre magre i sense afaitar, no parlarien de la mort, ni dels nadons, ni de la vida. Ho farien de política, d'economia domèstica, dones, futbol o del temps que fa el dia d’avui. El comportament de l’ésser humà actualment, és d’encefalograma pla, banal i superficial. Somortes les ideologies i enterrades les utopies, la única preocupació, és viure al màxim pensant el mínim. Deia abans que érem un animal més, i així ho crec, el més inútil, banal i danyós de tots. Malgrat tot haig de reconèixer que hi ha estones en que val la pena deambular per ací baix i fruir-ho, sabem adaptar-nos al medi i les circumstàncies i aquest és un valor afegit que no s'ha de menystenir. Potser hauria de fer meva la màxima que de vell repeteix el meu pare: "Pel que hi fem, ja estem be ací"

1 comentari:

Iruna ha dit...

(està molt bé la no esclavitud... però tinc mono)