El moment i l’estat de la dona no els permetien res més que aquell pas lent, insegur, a l’aguait de qualsevol parany. Ell era gran, un poc geperut i magre. La túnica havia perdut feia temps el color original, ara s’assemblava a la terra erma que trepitjaven. Ella lluïa un ventre inflat, i mirava amatent l’home amb els ulls vermells de neguit i febre. El silenci de l’angoixa compartida campava entre tots dos, amb una pesantor de boira densa.
-No veig ni una ombra de res habitable, tret d’aquest mur immens. Sento haver-te de dir que la sort no ens acompanya, i maldestre com sóc no sé pas si sabré ajudar-te com pertoca.
-Un mur? Però no volien tant sí com no que féssim la inscripció?
-Manar no vol dir res, tret d’emprenyar els pobres. Ja hauries de saber-ho.
(problemes tècnics fan que aquesta transformació surti una mica endarrerida)
Entrades
1 comentari:
M'encanta! No l'havia descobert encara! i és que som tan prolífics... una abraçada, zel!
Publica un comentari a l'entrada