dilluns, 28 de gener de 2008

Transformació 99: Que no? Que sí!

Per Martí


París acollí l’arribada de la Mercè i la seva companya amb la mateixa indiferència amb que rep de bones a primeres qualsevol turista que s’hi deixi caure. A partir d’aquí el que hi pugui passar depèn – allí més que en cap altre lloc del món - d’un mateix.

De bon matí deixaren enrere l’estació d’autobusos que les havia portat fins a la capital, quan encara el terra dels carrers relliscava per la humitat de la nit . Portaven unes quantes adreces anotades en una llibreta, alguns noms a l’agenda, l’abric sota genoll, els guants posats i la bufanda al coll.

El bus urbà les acostà fins un discret hotel a Boulogne-Billancourt, des d’on, després de deixar un equipatge auster i agafar una mica de forces, començaren l’aventura parisina.

Saint-Germain-des-Prés captivà ràpidament l’atenció de l’Anna i la Mercè. Un clàssic cafè de ciutat, no massa gran, fou la seva primera parada al barri de la bohèmia culta.

Passada la primera barrera de fum, el local resultava acollidor. Al fons, un home tocava el piano dalt d’un petit escenari. A mà dreta, un grup de joves discutia al voltant d’una taula plena de diaris, llibres, i begudes de tota mena. En un altre racó, un home que portava unes ulleres rodones de pasta corregia el que semblaven les galerades d’alguna publicació. Les altres taules eren plenes de gent que conversaven, llegien o escoltaven distretament la música. Dos xicots i una noia, asseguts en una taula a mà esquerra, les varen saludar afectuosament.

La nit se’ls escolà ràpidament entre converses, projectes, rialles i guspires de llum que saltaven d’una mirada a l’altra.

Un raig de sol netíssim les despertà cap al migdia. La boirina matinal havia deixat pas a la ciutat de la llum.

Havien quedat per dinar amb aquells amics, i alguns d’altres que havien conegut en el transcurs de la vetllada del dia anterior. No hi havia pressa. Cap a quarts de dues arribaren a la terrasseta del Café de Flore, on algun d’ells ja hi havia fet cap.

Varen saludar al joveníssim Michel, a Geneviève, a Jean-Luc, a Raymond, a Régine. Més tard anaren arribant els altres membres de la colla.

La vida que transcorria a l’entorn de Saint-Germain les feia reviscolar de la vida viscuda fins aleshores. L’Anna no parava d’anotar noms i adreces a la seva llibreta. La Mercè observava i escoltava. Mirava amb atenció aquelles teulades i aquelles fileres de finestres arrenglerades que li recordaven els exèrcits napoleònics. Pensava que no li faria res de viure-hi.

El vespre va caure sobre el cel de la ciutat. Les llums grogues, no moltes, reflectien a les llambordes la humitat que tornava lentament als carrers. L’Anna havia marxat a veure un editor. La Mercè havia volgut anar a fer un tomb vora el Sena. L’acompanyava Raymond, un home d’uns trenta-cinc anys que treballava en una editorial, i que havia fet les seves primeres passes com a escriptor.

Raymond tenia una conversa afable, intel·ligent, pausada. La Mercè estimava els silencis.

L’endemà tornaren a Roissy-en-Brie, on s’hostatjaven amb la resta del grup. L’Anna i la Mercè explicaren amb entusiasme la seva primera estada a la ciutat. Tot el que havien vist, conegut i viscut. L’Armand, perspicaç, digué a la Mercè:

- A veure si encara hauràs fet fira amb algun d’aquests xicots tan ben plantats de qui parleu...
- Que no, home, que no...
- Ara busca’m noranta-nou maneres de dir t’estimo, i m’ho creuré.

I s’abraçaren, enriolats.

5 comentaris:

gemma ha dit...

A les dues de la nit, o de la matinada, quan decideixo que ja és hora de plegar l'estudi, obro el mozilla i per inèrcia obro Transformacions. No esperava trobar-hi la 99, ni cap referència a l'autor que va inspirar aquesta aventura. I llegeixo un text magnífic. Martí, sempre ho ets, a París, Lisboa o a Madrid ;)

I, potser és la nit, o la matinada... però durant setmanes la Rodoreda i tots vosaltres, i els mots, i les lletres, i els números! i certes endevinalles... heu acompanyat molts dels meus espais de silencis; la màgia de transformar, i el repte de fer-ho, les rialles que hem compartit... Aissss..... Qui ho diria oi que un petit fragment podria ser tan gran?

Júlia ha dit...

Magnífic text, m'esperava una tirallonga palindròmica, ep. Bonica història, per cert... evocadora, ai.

Arare ha dit...

Oh la la, Pagí!
:)

Molt bona!

Xurri ha dit...

Trobo preciós buscar 99 maneres de dir t'estimo, com a penyora...

M'encanta, Martí!
(Gemma - qué bonic el que dius :))

martí ha dit...

Ben dit Gemma, un petit gran fragment de text. Per cert, ni a Paris, ni Lisboa ni a Madrid estava sol, recorda... ;-)

M'alegro que us hagi agradat, el repte de la 99 no era cosa fàcil. Vaig a veure la 100... :-)))