No es va aclarir del tot si eren dos o si eren tres. Uns van dir que caminaven pel carrer mentre que d'altres van dir que els van veure fent footing pel parc. Sembla ser que un era més aviat alt i prim, i de cara vermellosa i amb barbeta grisosa , i l'altre menut i rabassut amb cara neta. Però algú va mig dir que era l'home ben vestit qui duia barba de tres dies, o sigui que no era que tingués la barba grisa sinó que potser no s'havia afaitat. Mala cara, digueren uns. Lleig com un pecat digueren d'altres. Això no va quedar massa clar.
Sembla ser que parlaven, o discutien sobre el fet de saber si hi havia temps per tot o no. No ho sabrem mai del cert. I que fou un dels dos, potser el menut, qui deia a l'altre que no sabia segur si el plor dels infants en néixer era de por, de fred o de fàstic.
L'altre, sense assegurar res, sembla que li va contestar –l'informe no diu res sobre el to de veu- que era de per culpa de la pudor -o tal vegada va dir fortor?- de mort que sembla que sent a la cara , a la cara o al nas, és clar, només arribar a la vida.
L'altre li contestà alguna cosa, no sabem ben bé què, però pel que sembla no el va entendre del tot. I va ser llavors quan el primer li va etzibar una cosa així com… "L'home és com una bèstia, que a tot s'acostuma". Diuen que l'altre no es va poder estar de dir: "Que t'hi acostumes, dius? Jo no ho tinc tan clar", o una cosa semblant...
Entrades
3 comentaris:
De bon matí, tantes imprecisions m'han fet riure!! Gràcies Sani!
el dubte raonable?
:D
Alguna cosa així com dos honorables diputats passejant pel parc de la la Ciutadella? :D
Publica un comentari a l'entrada