Per Júlia
Dedicada a l’Arare,
àvia exemplar i de molt bon veure.
En jornada catosfèrica,
I amb portàtil a la mà,
dos xicots vaig escoltar,
a una xerrada quimèrica.
Un amb barba, ja granat,
li diu a l’altre: -Company
tant de rotllo, tant d’afany,
i ben prest tot s’ha acabat.
Concentrem blogaires savis,
fem venir moltes patums,
parlem de blogs i costums,
i servim un piscolabis.
Tanta feina, tant debat,
I tanta filosofia,
ves company, i qui ho diria?
dura menys que un constipat-.
L’amic, magre, home de pau,
sent el mòbil, qui deu ser?
veu el missatge que té
i somriu com un babau.
-Ves, una amiga bloguera
que ha tingut el primer net.
Li diu l’altre: -Ai, doncs, pobret,
quin món de mones l’espera...
Només en néixer ja flaira
el nadó, la mort galàctica,
malgrat que després, amb pràctica,
s’hi avesa i no la sent gaire.
Malgrat tant d’ordinador,
i tanta tecnologia
la mort sempre va fent via,
no té antídot el dolor...
-Calla, calla, capsigrany,
I no diguis bajanades,
néixer en dia de jornades
em sembla un bon averany,
Doncs la vida és un instant,
al menys gaudim del moment,
si la mort se’ns fa present
fem servir desodorant...-
(A la taula dels ponents
Va cridar, el moderador:
-Callin sisplau, o sinó
marxaran tots dos rabent!)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
I ara què voleu que digui, jo, eh? eh? eh? eh?
Ja t'ho he dit, Júlia: ETS GRAN, tia! (tia? vols ser tia àvia honorífica?)
;)
Moltes gràcies, companya!
Fantàstic, Júlia, i moltes felicitats, Arare!
Es fa saber que en una brillant intervenció pública a les Jornades de la Catosfera d'ahir dissabte, en Sani ens va fer bona propaganda, mentre la seva mirada escrutava subtilment la sala a la recerca d'algun que altre transformador camuflat... i de moment, n'hi tenim localitzats fins a tres.
Gràcies, Sani!
Montse.
La Júlia em va fer saber el dissabte a granollers que aabaves de ser àvia.
Felicitats.
Al Martí per les teves paraules, amic.
I a la Júlia...
he de fer un experimnt i mirar d'esbrinar si per òsmosi li puc xuclar el saber dir, i el saber rimar ...
Mercès per les lloances immerescudes... no cal dir que el missatge araresc el mateix dia que vaig anar a Granollers va desvetllar la meva rimofília.
Tia-àvia, doncs, ja que em sembla que els meus fills, per ara, no estan per la feina, ai.
A veure si a les properes jornades podem formar un grup de pressió blogaire i endegar un dinar plegats.
Més que tia-àvia m'agradaria ser tia-buena, però ho veig difícil, ara per ara.
Publica un comentari a l'entrada