dimecres, 6 de febrer de 2008

Transformació 107: Foixiana (1)

Per la Júlia


Ho sap tothom, I és profecia,
El meu amic em va dir un dia,
i entre els seus dits, prims i lleugers,
Sa barba blanca s'estremia.
-Tot passa breu i tot és res,
No te n'adones, fina el dia:
Quan el matí tot just és nat
Crepuscle ombrívol ha arribat.


Els infants nats amb grans ploralles,
Saben que ja les acaballes
Del temps feixuc son a tocar
Perquè la mort, amb tendres dalles
Arriba fins al roquerar
On dorm el xiscle de les gralles.
Mes en el somni, el nou, albat
Ja a la sentor resta avesat.


En el record del vell pirata,
De l'argenter, envoltat de plata,
I del pagès, al seu quintar,
Del nou polític amb corbata,
Fins en la fe del capellà,
El gran neguit es pot copsar:
Quan el matí tot just és nat
Crepuscle ombrívol ja ha arribat.

3 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...

Versos benhaurats, antològics, que seran per sempre recordats.
Ho dic jo i ho pofetitzo!
Ets una benedicció poètica per a tots naltros, lletraferits i cienciaferits de Transformacions.

T'enviem una gran abraçada... tot dient "Gràcies per tanta poesia!"

Júlia ha dit...

Ara m'he adonat que en un vers falta una síl·laba. Canvieu 'no t'adones' per 'no te n'adones' sispla.

Gràcies Sani, aquests suports encoratgen les meves muses!!!!

Però, ai, no hi ha res que 'sigui per sempre'!!!

Sani Girona Roig ha dit...

Benaurats, benaurades [no behaurats ni benhaurades !] els que tenen la paciència de rellegir dos cops si cal allò que han escrit abans de penjar-ho directament a Internet i evitar així un munt de faltes i petites o grans errades sense excessiva importància però desagradables a la vista dels lectors.

He de fer esforços titànics per aplicar la teoria a la pràctica. I no me'n surto massa bé. Sempre he d'anar apagant focs quan ja s'han cremat els barcos... ;-)