dissabte, 16 de febrer de 2008

Transformació 116: Premi

Per transformacions

(Un focus il·lumina des que surt de darrere d’un cortinatge de vellut blau un home alt, ben vestit, solemne, amb la barba blanca i els pòmuls una mica vermells. L’home camina a poc a poc i s’atura al darrere d’un faristol. Intenta traspassar amb la mirada la barrera lumínica del focus, com si pressentís un públic amagat darrere d’una pantalla d’ordinador. Després d’un moment, decebut, es passa la mà per la barba i inicia el seu parlament davant del micròfon)

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt néixer ja t’has de preparar a morir. Per què les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.

( També de darrere dels cortinatges, però de la part oposada d’on ha aparegut l’home, surt precipitadament una dona amb vestit de nit, negre, brillant, escotat, i les úniques joies, unes perles blanquíssimes a les orelles. A les mans duu una una figura daurada.)

-Però... home... és pot saber qué dius? que senten què?

( L'home, sorprés, es gira desconcertat. S'atabala, triga uns segons a continuar parlant...)

-Doncs... l’olor que hi ha escampada de la mort, obviament... tot i que després un s’hi avesa.

(La dona se'l mira de dalt a baix, incrèdula i, només per un instant, fa un gest d'impaciència. Somriu i fa una passa elàstica endavant. Amb l'espatlla aparta suaument el barbut del micro; el focus la il·lumina mentres deixa la figura sobre el faristol. L’home queda momentàniament en la foscor; després s'acosta a la dona)

- No s'hi capfiquin, que aixó només són bestieses. En realitat el que volem aquesta nit és agrair a la Mar la generositat en concedir-vos aquest guardó de l'Eseya, immerescut, un dels més prestigiosos de la xarxa, que ha atorgat a tots vostés, que, enviant transformacions, llegint-les, comentant-les, han construït aquest lloc i han fet possible que dia rere dia les paraules trobessin nous sentits...

(Després dels aplaudiments, un cop acabada la cerimònia i durant el posat a la sortida del teatre, els fotògrafs els senten xiuxiuejant entre dents)


(ell) - Em sap greu que frivolitzis amb coses tant serioses... i a més, m'has fet quedar malament.

(ella) - Em sembla que en fas un gra massa, tanta mort, tanta pudor... t'estàs ensopint.

(ell) - Frívola. Superficial. Inculta!

(ella) -Trist. Plasta. I calla ara... i somriu!

(tots dos) - Lluiiiiiisssss......

(llum de flaixos)

3 comentaris:

martí ha dit...

Doncs... moltes gràcies mar, i moltes felicitats a tots!!!


* mmm... aquests dos de la foto em recorden algú... ;-)

bitxo ha dit...

Hahahahaha!!!! Què bo! Sou els millors! :)

mar ha dit...

sou genials!!!
GENIALS de debò!

i el bloc es mereix aquest premi i molts més.

petons