Transformació 115: Lul·liana

Per pere


Ja vell, amb llarga barba blanca però l’esquena encara dreta, Blanquerna, en altre temps enamorat d’Aloma, s’havia retirat a fer vida d’oració i de meditació. I en la solitud, escrivia llibres que parlaven de les seves experiències i del coneixement de Déu.

Un dia es va presentar a la porta de la seva ermita un joglar que, després de visitar moltes corts i d’haver conegut molts savis, encara no havia trobat ningú que li apaivagués el neguit que sentia per la brevetat de la vida.

Molts dies es quedà el joglar amb el mestre escoltant els seus ensenyaments, fins que va arribar el moment en què, satisfets els seus dubtes, considerà que ja podia anar pel món divulgant els coneixements rebuts. I cada dia en llevar-se, llegia uns versets dedicats al seu amat, i durant la resta de la jornada els repetia a qui els volgués escoltar i meditar sobre el seu contingut. I així transcorria la seva vida, ja sense cap por a la mort.

Aquell dia, ja apresos de memòria tots els versets, li va plaure recordar-ne tres. I això era el 14 de febrer de 1308. Deien així:

Els camins pels quals l’amic busca el seu amat són llargs, perillosos, poblats de consideracions, de sospirs i de plors i il·luminats d’amors.

Moria l’amic per plaer, i vivia per llanguiments; i els plaers i els turments s’ajustaven i s’unien en ésser una cosa mateixa en la voluntat de l’amic. I per això l’amic en un mateix temps moria i vivia.

Pensà l’amic en la mort, i tingué por fins que recordà la ciutat de son amat, de la qual, mort i amor són portals i entrada.