Per pere
Acabat el funeral del seu cosí, en Narcís, curta barba blanca prematura, s’atura a parlar amb mossèn Cinto. Tots dos estan atribultas per les pèrdues recents. El primer perquè la mort d’en Josep li fa palesa la brevetat d’una vida en què a penes hi ha temps per riure i per plorar per divertir-se i per entristir-se. El segon perquè se sent injustament foragitat del palau de Portaferrissa on l’havia acollit el marquès i on havia passat els millors anys de la seva vida i perquè ara, fugit de la Gleva i perseguit, no sap com enfrontar-se al món que el nega.
L’endemà a la nit, ja a casa de Deseada, el capellà, que semblava absent -olor de mort arreu- en la conversa del dia anterior, escriu:
Los homens com l’atzavara,
no haurien may de florir,
puix no’n floreix un encara
que ja es damnat a morir.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
Sublim. Només un retret a mossèn Cinto, que es pren aquesta llicència botànico-poètica, l'atzavara 'sí' que floreix.
http://www.xtec.es/col-anunciata-cerdanyola/plantes/atzavara.htm
Ja ho diu que floreix, Júlia. La qüestió està en el fet que quan l'atzavara ha florit una vegada, acaba morint la flor i acaba morint la planta, és a dir, és planta d'una sola flor, al menys això és el que sembla. Els humans, en canvi, es diu que poden tenir diverses florides :-)
Ah, perdó, doncs no havia entès el sentit, això em passa per llegir massa de pressa.
Per cert, i de vegades 'ens florim'.
Aquesta transformació, pràcticament, és una novel·la, Pere, amb rerefons històric, l'hauries de desenvolupar.
et venc els drets, Júlia ;-), però tens raó, de fet els dos personatges es coneixien. Uf, si jo tingués la teva facilitat...
Publica un comentari a l'entrada