diumenge, 24 de febrer de 2008

Transformació 125: Maig de 1895

Per pere


Acabat el funeral del seu cosí, en Narcís, curta barba blanca prematura, s’atura a parlar amb mossèn Cinto. Tots dos estan atribultas per les pèrdues recents. El primer perquè la mort d’en Josep li fa palesa la brevetat d’una vida en què a penes hi ha temps per riure i per plorar per divertir-se i per entristir-se. El segon perquè se sent injustament foragitat del palau de Portaferrissa on l’havia acollit el marquès i on havia passat els millors anys de la seva vida i perquè ara, fugit de la Gleva i perseguit, no sap com enfrontar-se al món que el nega.

L’endemà a la nit, ja a casa de Deseada, el capellà, que semblava absent -olor de mort arreu- en la conversa del dia anterior, escriu:

Los homens com l’atzavara,
no haurien may de florir,
puix no’n floreix un encara

que ja es damnat a morir.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Sublim. Només un retret a mossèn Cinto, que es pren aquesta llicència botànico-poètica, l'atzavara 'sí' que floreix.

http://www.xtec.es/col-anunciata-cerdanyola/plantes/atzavara.htm

pere ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
pere ha dit...

Ja ho diu que floreix, Júlia. La qüestió està en el fet que quan l'atzavara ha florit una vegada, acaba morint la flor i acaba morint la planta, és a dir, és planta d'una sola flor, al menys això és el que sembla. Els humans, en canvi, es diu que poden tenir diverses florides :-)

Júlia ha dit...

Ah, perdó, doncs no havia entès el sentit, això em passa per llegir massa de pressa.

Per cert, i de vegades 'ens florim'.

Aquesta transformació, pràcticament, és una novel·la, Pere, amb rerefons històric, l'hauries de desenvolupar.

pere ha dit...

et venc els drets, Júlia ;-), però tens raó, de fet els dos personatges es coneixien. Uf, si jo tingués la teva facilitat...