Per Manel Marqués
L'home llarg i prim de barba grisa intentava en va acomodar el pas al del seu acompanyant, que amb prou feines aconseguia no perdre camí al seu costat. En una pausa digué, deixant caure les paraules de ben amunt:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
-Ah. I m'ho dius ara? vull dir, després de... Bé, ja m'entens.
Un somriure de satisfacció va modificar lleument el dibuix de la barba
-Ho veus? Tampoc ara t'atreveixes a pronunciar aquesta paraula. I no t'hauria de fer por. Ja no.
divendres, 30 de novembre del 2007
Transformació 28: Sempre a punt
Per Arare
Caminaven lentament. El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella. El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar.
Caminava sense esma. Anaven tan abstrets que no veien res. El jugador de bàsquet es va aturar per dictar una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.
- Home, no exageris- digué l’acompanyant - I caigué mort.
- Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.
Caminaven lentament. El jugador de bàsquet, aquell dia, havia canviat les Converse per un vestit, americana i corbata. Imposava. La corbata feia joc amb la barba, color gris perla. Feia goig. Tenia, com sempre, la cara vermella. El seu acompanyant no anava tan mudat, portava uns texans gastats i anava sense afaitar.
Caminava sense esma. Anaven tan abstrets que no veien res. El jugador de bàsquet es va aturar per dictar una sentència sobre la vida, sobre el temps, sobre allò que quan naixem ja ens hem d’anar preparant per a morir.
- Home, no exageris- digué l’acompanyant - I caigué mort.
- Ho veus? He fet bé de vestir-me per al teu funeral.
dijous, 29 de novembre del 2007
Transformación 26: La extraña pareja
Per la xurri
El sábado tuve un rato libre y reanudé mi caza de pijamas por el centro. Como era puente, la calle no estaba muy llena y se podía ir paseando Portal del Ángel abajo, me parecía en aquel momento que como una bola de milloncete: “ahora reboto aquí, ahora me meto un rato allí en aquel hueco a acumular puntos (estrella, jé) y salgo rebotada con trayectoria parabólica hasta la siguiente tienda”.
Y en este aleatorio paseo me fui encontrando una y otra vez con un par de elementos que seguían mi mismo trayecto, un par de lo más pintoresco que cantaban como Nino Bravo entre un fervor de adolescentes febriles y consumistas.
La extraña pareja tenía una pinta entre decadente y meditabunda, pelín novecentista, y se desplazaban calle abajo pocos metros cada vez, lentamente pero sin pausa. Por el careto que llevaban tan grave, se diría que estaban hablando de algo realmente de vida o muerte. A todo esto, el mayor parecía un enorme Papá Noel, de cara roja y barba gris, tuneado y embutido posteriormente en un Emidio Tucci para El Corte Inglés, y el otro, pues o bien un modelo gay fashion victim, que vete tú a saber, con lo caro que es hoy en día ir desharrapao, o bien el primo pobre. Con mucha hambre, añado. En fin.
Encontrármelos era un sin parar, cada vez que salía de una tienda, paf!, allí estaban con su cara de circunstancias, el finolis mesándose las barbas para darle un toque teatral y reflexivo a lo que soltaba, y el otro lánguido, demacrado, pasivo y asertivo, bebiendo palabras atento. La pinta era de lo mas reconcentrada, como si de su charla dependiera la supervivencia de la especie.
“Ná, estos están ligando”, me dije. Y, cotilla como soy, en una de estas abrí la oreja y pillé la siguiente perla:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
Joé. Con que el olor de muerte es lo que hace llorar a los bebeses. Toma manifestación de principios para llevarse al Margarito Gotier ese a la cama. Purito pensamiento andaluz de posguerras, que es que aquí hemos venido a sufrir, y la vida no es más que un paño de lágrimas. Vamos a cargar un rato un cristo a lomos para que nos perdonen nuestra mísera existencia. Y tal.
Y digo yo, que debe haber maneras pelín más vitales de ligar… no? qué mal anda el patio... Y eso que aún faltan ocho semanas para Navidad, déunostrusenyor ens ampari.
El sábado tuve un rato libre y reanudé mi caza de pijamas por el centro. Como era puente, la calle no estaba muy llena y se podía ir paseando Portal del Ángel abajo, me parecía en aquel momento que como una bola de milloncete: “ahora reboto aquí, ahora me meto un rato allí en aquel hueco a acumular puntos (estrella, jé) y salgo rebotada con trayectoria parabólica hasta la siguiente tienda”.
Y en este aleatorio paseo me fui encontrando una y otra vez con un par de elementos que seguían mi mismo trayecto, un par de lo más pintoresco que cantaban como Nino Bravo entre un fervor de adolescentes febriles y consumistas.
La extraña pareja tenía una pinta entre decadente y meditabunda, pelín novecentista, y se desplazaban calle abajo pocos metros cada vez, lentamente pero sin pausa. Por el careto que llevaban tan grave, se diría que estaban hablando de algo realmente de vida o muerte. A todo esto, el mayor parecía un enorme Papá Noel, de cara roja y barba gris, tuneado y embutido posteriormente en un Emidio Tucci para El Corte Inglés, y el otro, pues o bien un modelo gay fashion victim, que vete tú a saber, con lo caro que es hoy en día ir desharrapao, o bien el primo pobre. Con mucha hambre, añado. En fin.
Encontrármelos era un sin parar, cada vez que salía de una tienda, paf!, allí estaban con su cara de circunstancias, el finolis mesándose las barbas para darle un toque teatral y reflexivo a lo que soltaba, y el otro lánguido, demacrado, pasivo y asertivo, bebiendo palabras atento. La pinta era de lo mas reconcentrada, como si de su charla dependiera la supervivencia de la especie.
“Ná, estos están ligando”, me dije. Y, cotilla como soy, en una de estas abrí la oreja y pillé la siguiente perla:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
Joé. Con que el olor de muerte es lo que hace llorar a los bebeses. Toma manifestación de principios para llevarse al Margarito Gotier ese a la cama. Purito pensamiento andaluz de posguerras, que es que aquí hemos venido a sufrir, y la vida no es más que un paño de lágrimas. Vamos a cargar un rato un cristo a lomos para que nos perdonen nuestra mísera existencia. Y tal.
Y digo yo, que debe haber maneras pelín más vitales de ligar… no? qué mal anda el patio... Y eso que aún faltan ocho semanas para Navidad, déunostrusenyor ens ampari.
dimecres, 28 de novembre del 2007
tercera nota
Celebrem la 25a transformació amb dos textos, un de la Júlia i un de Sani, que parteixen d'un mateix procediment: l'ús exclusiu de monosíl·labs. No cal dir que fer servir un mateix procediment, lluny de considerar-ho una repetició que ens avorreix per la possible sensació de tornar a una cosa ja vista, ens sembla una molt bona mostra de la infinitud de variacions que admet l'exercici, que no s'esgota sinó que s'enriqueix en veure com els resultats i la intenció final poden ser tan diferents tot i partir d'una mateixa idea tècnica. Umberto Eco, en la seva traducció a l'italià dels Exercicis de Queneau, sent algun cop la temptació de fer servir diverses possibilitats en un mateix exercici del mestre, i no se n'està de caure-hi, amb resultats admirables.
Que segueixi la festa!
Que segueixi la festa!
Transformació 25: Mono (síl·labs)
Per la Júlia
Et dic i prenc mon pèl amb dits ben fins, xic prim, que crec que tot poc és, doncs ets i vius i ja ben fosc es fa, la mort ens ve, i el sol del cel se'n va. El nin, quan neix, ja sent com put la mort, i amb gran plor és nat, mes ben al punt ja res no li és tan rar al nas, i viu amb zel al món, fins que es fa tard, i amb urc i amb l'ull ben viu, orb és de nou.
Et dic i prenc mon pèl amb dits ben fins, xic prim, que crec que tot poc és, doncs ets i vius i ja ben fosc es fa, la mort ens ve, i el sol del cel se'n va. El nin, quan neix, ja sent com put la mort, i amb gran plor és nat, mes ben al punt ja res no li és tan rar al nas, i viu amb zel al món, fins que es fa tard, i amb urc i amb l'ull ben viu, orb és de nou.
Transformació 24: Tirallonga de monosíl·labs dialogants
Per Sani
Són dos, X-3 és alt, prim, sec amb pèl roig. X-5 és baix, lleig , molt lleig. "Xat" dels dos, ara ja el fan.
Un diu que no pot ser, que el temps se'n va: - Jo tinc tan poc temps per tot! - No, és clar, li fa… Ben dit.
- No hi ha temps per res! Tan bon punt surts al món ja cal dir… « Té, me'n vaig! »
- Sí, veig que ho tens molt clar !
- És com dir: Bon vent, Siau! Sents la mort al nas ! Tu la sents ?
- Ep, Jo sí. I tant !
-Mes et dius: Bé, és llei de mort, cony ! Tant si vols com si no vols. No hi ha res fer. I , a poc a poc, t'hi fas.
-Oh, és clar ! Jo sí!
dimarts, 27 de novembre del 2007
Transformació 23: Pensament
Pel pensador
La vida li diu a la mort:
— Quina dissort, haver de morir després d’aconseguir néixer.
Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?
La vida li diu a la mort:
— Quina dissort, haver de morir després d’aconseguir néixer.
Després d’un breu silenci, la mort li contesta:
— Vols dir? Què series tu sense mi?
diumenge, 25 de novembre del 2007
Transformation 22: Pirouette, cacahouète
Per la Violette
Il était une fois deux hommes,
Pirouette, cacahouète,
Il était une fois deux hommes,
Qui aimaient bien philosopher {x2}
Le petit ne disait rien
Pirouette, cacahouète,
Le petit ne disait rien
Mais l’homme grand parlait très bien {x2}
Celui-ci s’est arrêté
Pirouette, cacahouète,
Celui-ci s’est arrêté
Et le petit l’a écouté : {x2}
« On n’a pas beaucoup le temps »
Pirouette, cacahouète,
« On n’a pas beaucoup le temps »
« La vie se passe en un instant » {x2}
« C’est pourquoi les bébés pleurent»
Pirouette, cacahouète,
« c’est pourquoi les bébés pleurent»
« Ils reconnaissent bien l’odeur» {x2}
« Quelle odeur ?» dit le petit
Pirouette, cacahouète,
« Quelle odeur ?» dit le petit
« L’odeur sauvage de ce qui meurt» {x2}
Mon histoire est terminée...
Pirouette, cacahouète,
Mon histoire est terminée...
Messieurs, Mesdames, applaudissez ! {x2}
*Transformant la cançó tradicional francesa « Pirouette, cacahouète » (en cursiva el que queda de l’original)
Nota dels editors: Aconsellem a aquells lectors amb coneixements musicals limitats que vulguin cantar la transformació -que és el que cal fer- que obrin aquesta pàgina i vagin seguint la melodia. Apa, torneu a començar!
Il était une fois deux hommes,
Pirouette, cacahouète,
Il était une fois deux hommes,
Qui aimaient bien philosopher {x2}
Le petit ne disait rien
Pirouette, cacahouète,
Le petit ne disait rien
Mais l’homme grand parlait très bien {x2}
Celui-ci s’est arrêté
Pirouette, cacahouète,
Celui-ci s’est arrêté
Et le petit l’a écouté : {x2}
« On n’a pas beaucoup le temps »
Pirouette, cacahouète,
« On n’a pas beaucoup le temps »
« La vie se passe en un instant » {x2}
« C’est pourquoi les bébés pleurent»
Pirouette, cacahouète,
« c’est pourquoi les bébés pleurent»
« Ils reconnaissent bien l’odeur» {x2}
« Quelle odeur ?» dit le petit
Pirouette, cacahouète,
« Quelle odeur ?» dit le petit
« L’odeur sauvage de ce qui meurt» {x2}
Mon histoire est terminée...
Pirouette, cacahouète,
Mon histoire est terminée...
Messieurs, Mesdames, applaudissez ! {x2}
*Transformant la cançó tradicional francesa « Pirouette, cacahouète » (en cursiva el que queda de l’original)
Nota dels editors: Aconsellem a aquells lectors amb coneixements musicals limitats que vulguin cantar la transformació -que és el que cal fer- que obrin aquesta pàgina i vagin seguint la melodia. Apa, torneu a començar!
dissabte, 24 de novembre del 2007
Transformació 20: Tràfec
Per la Gemma
-Quina manera de perdre el temps! Amunt i avall tot el dia! Amb la feinada que tenim! Filosofar, només sabeu filosofar! Tu, vés a afaitar-te que encara no ho has fet! I tu, si ja estàs a punt, fes el favor d’anar a treure el cotxe, que la senyora baixarà per anar a ciutat i tot seran preses! Tot ho he de fer jo en aquesta casa, he d’estat per tot, per la cuina i per vosaltres dos que només sabeu filosofar, tot el dia filosofant! He d’anar a enllestir les habitacions, que avui el senyor ha baixat a esmorzar tard. Puc refiar-me de vosaltres?
-A la vida no hi ha temps per a tot.
-No, és clar que no, amb la poca via que porteu, segur no!
-No sentiu?
-No sentim què?
-L’olor a cremat...
-L’estofat! Ho veieu? Per culpa vostra s’ha cremat! Tant filosofar, tant filosofar... No! I ara plora el nen! Entre tots m’acabareu matant!
-Quina manera de perdre el temps! Amunt i avall tot el dia! Amb la feinada que tenim! Filosofar, només sabeu filosofar! Tu, vés a afaitar-te que encara no ho has fet! I tu, si ja estàs a punt, fes el favor d’anar a treure el cotxe, que la senyora baixarà per anar a ciutat i tot seran preses! Tot ho he de fer jo en aquesta casa, he d’estat per tot, per la cuina i per vosaltres dos que només sabeu filosofar, tot el dia filosofant! He d’anar a enllestir les habitacions, que avui el senyor ha baixat a esmorzar tard. Puc refiar-me de vosaltres?
-A la vida no hi ha temps per a tot.
-No, és clar que no, amb la poca via que porteu, segur no!
-No sentiu?
-No sentim què?
-L’olor a cremat...
-L’estofat! Ho veieu? Per culpa vostra s’ha cremat! Tant filosofar, tant filosofar... No! I ara plora el nen! Entre tots m’acabareu matant!
Transformació 19: De baix a dalt
Per la Júlia
-Un s’avesa després a la mort i la seva escampada olor, però ja senten, amb els bolquers, les criatures, de plorar les ganes. A morir prepara’t, de néixer en el punt, ensopir-se, divertir-se, plorar, riure, per a tot, temps no hi ha, a la vida.
Les paraules sospesava amb la barba a la mà, de tant en tant s’aturava l’home alt, i en la conversa abstrets estaven tots dos. D’una malaltia sortir semblava, afaitat malament, l’altre, magre, que no sabia d’aquest sentiment. Pòmuls vermells, grisa barba, vestit escaient, solemne era l’home alt, que parlava. A poc a poc, plegats caminaven.
-Un s’avesa després a la mort i la seva escampada olor, però ja senten, amb els bolquers, les criatures, de plorar les ganes. A morir prepara’t, de néixer en el punt, ensopir-se, divertir-se, plorar, riure, per a tot, temps no hi ha, a la vida.
Les paraules sospesava amb la barba a la mà, de tant en tant s’aturava l’home alt, i en la conversa abstrets estaven tots dos. D’una malaltia sortir semblava, afaitat malament, l’altre, magre, que no sabia d’aquest sentiment. Pòmuls vermells, grisa barba, vestit escaient, solemne era l’home alt, que parlava. A poc a poc, plegats caminaven.
divendres, 23 de novembre del 2007
Transformació 18: La fugida
Pel veí de dalt
Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: " Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany. "Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nostres cossos.
Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé què més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No us resten més de dues setmanes; tres a molt estirar. Ho sento, però m'heu demanat la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.
El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. " "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."
I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla.
Ell s'atura davant el banc i s'asseu, amb parsimònia. L'imito en silenci. Mostra un posat en declivi. Té els palmells oberts, oferint-los l'atzarosa quietud de l'aire. Sembla com si volgués entomar una ofrena intangible, que vingués del cel. Mira arreu, sense mirar. I al vel dels ulls se li dibuixa un toll de melangia, fosca com la nit. Encenc una cigarreta que després de la primera calada, se'm mor al peus. Davant nostre, un noi fa filigranes amb un skate sobre la tanca que separa la gespa de l'estany. Miro el ulls del meu company, abans vivíssims, i ara d'un gris blavós i fred. No em puc estar de demanar-li: " Tot bé?". I quan just acabo de fer la pregunta, una glopada àcida em puja pel coll de l'estómac. Escupo a terra una glopada eixorca.Tanco els ulls, procurant no veure-li la contracció nerviosa a les temples... "Va", em respon. Ha passat una estona llarguíssima abans que pronunciés les dues lletres. Semblava com si aquella simple sil.laba hagués fet emmudir el món, perquè no sento res més al nostre voltant. Ni la piuladissa dels estornells, ni les rodes de l'skate, ni el xipolleig dels rems i el riures dels qui van en barca a l'estany. "Va", em repeteix. Però jo sé que no és cert i una tristor atàvica se m'asseu als genolls. I una ràbia intangible s'instal.la entre els nostres cossos.
Li prenc la mà. Li acarono el palmell amb els meus dits trèmols. L'abraço, perquè no sé què més fer, ni què més dir. Aprofito per retirar-li l'informe que duu travat a la butxaca de l'abric. En ell, es llegeix amb tecnicismes ingràvids el que l'oncòleg ha vomitat aquest matí, indefectiblement i sincera, abans de deixar l'hospital: "No us resten més de dues setmanes; tres a molt estirar. Ho sento, però m'heu demanat la veritat". Al parc, asseguts al mateix banc on vaig besar-lo fa prop de vint anys, em retorna la seva gran enteresa. Sé que aquesta nit ens estimarem intensament, per fugir lluny després, plegats, ja sense tornada, d'aquest fred immens que fa temps ens sotja i ens acompanya. És bo acomiadar-se dels indrets intensament viscuts.
El noi de l'skate ens mirà de reüll i sembla riure's sota el nas. Ell se n'adona. El sol s'ha post i una catifa boirosa ens traspua l'ànima i els records. Comença a parlar-me, de sobte: "A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten. " "Ja senten què?", li demano."L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa..."
I el noi, encongint les espatlles, passa rabent pel nostre costat. Els fulls, caiguts, voleien al seu pas. Escup a terra mentre dóna una forta embranzida amb el peu a l'skate, les mans dins la suadora; el walkman penjant. Riu, sí, d'una escena que el trasbalsa: dos vells asseguts a un banc besant-se amb delectança. Són tan sols dos homes grans, temorosos de tot; enfrontant-se serens, a la seva última batalla.
Transformació 17: Decasíl•labs catalans
Per pere
Passegen dos sota un sol insultant,
el dia és llarg a la vora del mar.
Diu el barbut a l’home desnerit:
la vida és breu, el somni d’una nit,
ho sap el vell i ho intueix l’infant.
(Què t’he de dir? M’estic deshidratant.
Si no et fa res, ens asseiem al bar,
refrescs en mà i fora del neguit,
n’anem xerrant fins que es faci de nit
i el quart creixent ja ens agafi sopant.)
Passegen dos sota un sol insultant,
el dia és llarg a la vora del mar.
Diu el barbut a l’home desnerit:
la vida és breu, el somni d’una nit,
ho sap el vell i ho intueix l’infant.
(Què t’he de dir? M’estic deshidratant.
Si no et fa res, ens asseiem al bar,
refrescs en mà i fora del neguit,
n’anem xerrant fins que es faci de nit
i el quart creixent ja ens agafi sopant.)
dijous, 22 de novembre del 2007
Transformació 16: Gris
Pel Barbollaire
Olor cendrós que,
de vegades,
ens colpeja el dins
amb el seu record.
Sense saber d’on ve.
Passes lentament elegants,
o malaltissament xarxotes.
No hi ha temps
per endreçar i classificar
les necessitats del desig
de viure.
Som passat d’un futur efímer.
Sanglot de mort.
Conversa abstreta.
Olor cendrós que,
de vegades,
ens colpeja el dins
amb el seu record.
Sense saber d’on ve.
Passes lentament elegants,
o malaltissament xarxotes.
No hi ha temps
per endreçar i classificar
les necessitats del desig
de viure.
Som passat d’un futur efímer.
Sanglot de mort.
Conversa abstreta.
Transformació 15: Sopeta tres!
Caminaven fent xup-xup. L’alt com un espàrrec tenia la barba gris-pebre i els pòmuls com cireres; a l’altre, groc com una llimona, li faltava una mica de sal. El més alt considerava, a foc lent, que la vida es cou de pressa i que, un cop s’ha engegat el foc i ha començat a bullir el brou, hem de córrer a parar taula, que el sopar es refreda i no val res. Per això, segueix dient, els nens quan seuen a taula ploren... i es que s’ensumen que aquestes sopetes bones, un bon dia, ja s’hauran acabat.
dimecres, 21 de novembre del 2007
Transformation 14: A stupid poem
Per Xurri
Walking down the lane
Two men, one with a cane.
Looking severe, they meet
Over the sound of their feet.
Words can barely be heard
When, fingering his beard,
and thinking loud, one says:
-looking far, his eyes away-
“As soon as you start to breath,
You know all about your death.
No doubt, this is why
Sweet babies want to cry”
The thin turns round in grieve
Saying he cannot believe,
The tall one stops again
And his theory explains:
“It is death, what’s to be dread,
its smell all over spread.
Babies know this, thus they scare
when they feel it in the air”·
“But this is just for a while
They get used, and then, smile.”
Walking down the lane
Two men, one with a cane.
Looking severe, they meet
Over the sound of their feet.
Words can barely be heard
When, fingering his beard,
and thinking loud, one says:
-looking far, his eyes away-
“As soon as you start to breath,
You know all about your death.
No doubt, this is why
Sweet babies want to cry”
The thin turns round in grieve
Saying he cannot believe,
The tall one stops again
And his theory explains:
“It is death, what’s to be dread,
its smell all over spread.
Babies know this, thus they scare
when they feel it in the air”·
“But this is just for a while
They get used, and then, smile.”
Transformació 13: Notificació
Per Gemma
A qui ho vulgui llegir
Us notifico que, amb data d’avui, dos homes abstrets en la conversa (un, alt i solemne, ben vestit, amb barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre, sense afaitar, que semblava acabat de sortir d’una malaltia), tot caminant a poc a poc per la plaça, han escandalitzat mig poble quan se’ls ha sentit dir el que tot seguit reprodueixo:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
Contra aquestes afirmacions, que de cap manera podem admetre com a definitives, podeu interposar, amb caràcter potestatiu, recurs de reposició davant el senyor alt i el senyor magre en el termini que hom vulgui, a comptar des del moment de la recepció d’aquesta notificació o, si s’escau, des del dia de la seva publicació, sigui a la plaça major, davant l’església o al casinet, de conformitat amb l’ordre natural de les coses, que preveu que un nen deixarà de plorar just quan el bolquer tornarà a estar net.
A Vilamunt, deu de novembre del 2007
A qui ho vulgui llegir
Us notifico que, amb data d’avui, dos homes abstrets en la conversa (un, alt i solemne, ben vestit, amb barba grisa i els pòmuls una mica vermells, i l’altre, magre, sense afaitar, que semblava acabat de sortir d’una malaltia), tot caminant a poc a poc per la plaça, han escandalitzat mig poble quan se’ls ha sentit dir el que tot seguit reprodueixo:
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
Contra aquestes afirmacions, que de cap manera podem admetre com a definitives, podeu interposar, amb caràcter potestatiu, recurs de reposició davant el senyor alt i el senyor magre en el termini que hom vulgui, a comptar des del moment de la recepció d’aquesta notificació o, si s’escau, des del dia de la seva publicació, sigui a la plaça major, davant l’església o al casinet, de conformitat amb l’ordre natural de les coses, que preveu que un nen deixarà de plorar just quan el bolquer tornarà a estar net.
A Vilamunt, deu de novembre del 2007
dimarts, 20 de novembre del 2007
Transformació 12: Mstg mbl
Per la Júlia
Tink 2 tios davan una mik frkis. Tio + alt tok barba diu nng ptit marranja x olo mor k snt. Kin mal rollo, kolegi.
Tink 2 tios davan una mik frkis. Tio + alt tok barba diu nng ptit marranja x olo mor k snt. Kin mal rollo, kolegi.
Transformació 11: brisall
Per la mar
Passejava
la saviesa de la mort
agafada
del bracet d’aquella vida
ensenyant-li
que el viure és dia a dia
i la mort
un instant de nit que expira.
Passejava
la saviesa de la mort
agafada
del bracet d’aquella vida
ensenyant-li
que el viure és dia a dia
i la mort
un instant de nit que expira.
dilluns, 19 de novembre del 2007
segona nota
Com que tenim força material acumulat, vam decidir que, de moment, penjaríem dues transformacions cada dia, alternant les dels transformadors i transformadores més prolífics amb les dels col·laboradors més lents. Sempre per rigorós ordre d’arribada.
Recordeu que podeu enviar el vostre material en qualsevol llengua, de manera que si us sentiu còmodes amb el francès, l’anglès, el japonès, l’àrab..., no us priveu de participar. I si ho feu en una llengua més o menys exòtica i ens voleu enviar la traducció...
Interessant i encertat article publicitari el que va escriure ahir darabuc al seu bloc, en la línia d’entusiasme que també tenim els altres col·laboradors.
Recordeu que podeu enviar el vostre material en qualsevol llengua, de manera que si us sentiu còmodes amb el francès, l’anglès, el japonès, l’àrab..., no us priveu de participar. I si ho feu en una llengua més o menys exòtica i ens voleu enviar la traducció...
Interessant i encertat article publicitari el que va escriure ahir darabuc al seu bloc, en la línia d’entusiasme que també tenim els altres col·laboradors.
Transformació 9: Acte I
Per Martí
ACTE I
Un grup d’amics llegeix un text per fer-ne una adaptació teatral. Escullen un petit fragment d’un conte i fan una primera prova, tot respectant el contingut del text escrupulosament, paraula per paraula. Només els val canviar-ne l’ordre i la puntuació. I el sentit, naturalment.
Personatges: Narrador, Home alt, Home magre, la Mort.
Home alt: A la vida, hi ha temps de tot: riure, ensopir-se....
Narrador: Era un home alt, solemne, amb la barba grisa i els bolquers vermells, per a divertir-se.
Home alt (rient): Que la senten, l’olor? Perquè després, un ja s’hi avesa.
Narrador: L’altre, el magre, el ben vestit, pòmuls sense afaitar i a punt de morir d’una malaltia, s’aturava de tant en tant, i semblava que acabés de plorar.
(pausa)
Narrador: Caminaven a poc a poc, estaven abstrets en sospesar bé les criatures en nèixer.
Home magre (horroritzat): Hi ha la mort!
La Mort (cínica i amable): I si el més alt volgués...
Home alt (taxatiu): No!
La Mort (mirant al públic): Ja ho senten...
Home magre (nerviós): T’has de preparar, ja, perquè tenen una mica de conversa... - i es passava la mà per la barba escampada.
Home alt: Com?
Home magre (reflexiona): Més que les paraules, és plorar.
La Mort (somrient): Què, i les ganes de sortir?
ACTE I
Un grup d’amics llegeix un text per fer-ne una adaptació teatral. Escullen un petit fragment d’un conte i fan una primera prova, tot respectant el contingut del text escrupulosament, paraula per paraula. Només els val canviar-ne l’ordre i la puntuació. I el sentit, naturalment.
Personatges: Narrador, Home alt, Home magre, la Mort.
Home alt: A la vida, hi ha temps de tot: riure, ensopir-se....
Narrador: Era un home alt, solemne, amb la barba grisa i els bolquers vermells, per a divertir-se.
Home alt (rient): Que la senten, l’olor? Perquè després, un ja s’hi avesa.
Narrador: L’altre, el magre, el ben vestit, pòmuls sense afaitar i a punt de morir d’una malaltia, s’aturava de tant en tant, i semblava que acabés de plorar.
(pausa)
Narrador: Caminaven a poc a poc, estaven abstrets en sospesar bé les criatures en nèixer.
Home magre (horroritzat): Hi ha la mort!
La Mort (cínica i amable): I si el més alt volgués...
Home alt (taxatiu): No!
La Mort (mirant al públic): Ja ho senten...
Home magre (nerviós): T’has de preparar, ja, perquè tenen una mica de conversa... - i es passava la mà per la barba escampada.
Home alt: Com?
Home magre (reflexiona): Més que les paraules, és plorar.
La Mort (somrient): Què, i les ganes de sortir?
dissabte, 17 de novembre del 2007
Transformació 7: cercles al pati
Per iruna
la maria va començar de joveneta... sempre li ha agradat massa aquella sensació per a desfer-se’n...
la ina fa poc temps que hi és... a dies, voldria no haver-la tastat mai, o allunyar-se’n corrent, o fugir-ne dissimuladament, discreta... i com més se proposa dixar-la, més atrapada s’hi troba.
a la ina li sorprèn que la maria encara pugue arrossegar-se agafada a la melena del cavall, però quan està al seu costat i la contempla a càmera lenta en el moment en què s’afluixa del braç la goma mentre ella està fent el mateix moviment, li sembla veure un fil de veu sortint dels llavis de la seua amiga que li diu: “o t’acostumes a respirar l’aulor de la mort, o la vius com una pudor que t’aufega...”
és una al·lucinació, perquè la maria fa temps que no diu res... està més prima que el seu esquelet... coixa... té el cos sencer ple de senyals que ja no s’esborraran mai, encara que ella ni se’n recorda...
mentre caminen espaetet resseguint los cercles del pati, a vegades la ina pensa que potser la maria és només una fantasma que se li repenja a l’esquena com un llençol amb una cadena per a avançar-li el gust de la mort... i li sembla tan dolça...!
però la ina no és la primera i probablement tampoc serà l’última que pensarà això i que acabarà morint abans que la maria... trista... i somrient.
la maria va començar de joveneta... sempre li ha agradat massa aquella sensació per a desfer-se’n...
la ina fa poc temps que hi és... a dies, voldria no haver-la tastat mai, o allunyar-se’n corrent, o fugir-ne dissimuladament, discreta... i com més se proposa dixar-la, més atrapada s’hi troba.
a la ina li sorprèn que la maria encara pugue arrossegar-se agafada a la melena del cavall, però quan està al seu costat i la contempla a càmera lenta en el moment en què s’afluixa del braç la goma mentre ella està fent el mateix moviment, li sembla veure un fil de veu sortint dels llavis de la seua amiga que li diu: “o t’acostumes a respirar l’aulor de la mort, o la vius com una pudor que t’aufega...”
és una al·lucinació, perquè la maria fa temps que no diu res... està més prima que el seu esquelet... coixa... té el cos sencer ple de senyals que ja no s’esborraran mai, encara que ella ni se’n recorda...
mentre caminen espaetet resseguint los cercles del pati, a vegades la ina pensa que potser la maria és només una fantasma que se li repenja a l’esquena com un llençol amb una cadena per a avançar-li el gust de la mort... i li sembla tan dolça...!
però la ina no és la primera i probablement tampoc serà l’última que pensarà això i que acabarà morint abans que la maria... trista... i somrient.
divendres, 16 de novembre del 2007
Transformació 6: Aclariment
Per Pere
Com sigui que corren per Internet versions diverses construïdes a partir d’una idea original atribuïda a l’escriptora Mercè Rodoreda i ningú no ha gosat fins ara, per mala fe o desídia, esmentar el veritable origen del fet que narra l’autora -només el Llibreter en fa una insinuació-, em veig en l’obligació moral d’explicar el poc que sé.
Corria l’any 1397, o potser era ja el 1400 –les dates amb el temps es fan boiroses-, quan Pere March, servidor del rei Alfons d’Aragó, ja passada la seixantena, però encara vigorós, barba grisa i cap clar, passejava una tarda pels afores de Gandia, o potser de València –el temps fa que els noms dels llocs es desdibuixin en la meva memòria. L’acompanyava el seu germà Jacme, senyor d’Eremprunyà, cavaller valent, com s’havia demostrat en la lluita contra Pere el Cruel de Castellà, i aleshores convalescent d’una llarga malaltia.
En Pere March acabava de tenir un fill, el gran Ausiàs, de la seva segona esposa, Lionor Ripoll. El fet l’havia trasbalsat per inesperat, i no cal entrar en detalls. Sabedor que a la mort s’arriba a través del camí de la vida, repassava la seva i es planyia del que ja no viuria. En Jacme, més pendent dels seus propis pensaments que de les paraules del seu germà, a penes escoltava els seus versos inspirats en Sèneca i dels quals tants altres, inclosa la Rodoreda, s’apropiaren després:
Al punt c’om naix comensa de morir,
e morin creix, e crexen mor tot dia,
c’un pauch momen no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tan c’axi vay al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avan del terme null hom passa.
I així, unes quantes estrofes més, mentre el sol s’amagava rere les cases, ja més properes, de la ciutat de Gandia, o potser era València.
Com sigui que corren per Internet versions diverses construïdes a partir d’una idea original atribuïda a l’escriptora Mercè Rodoreda i ningú no ha gosat fins ara, per mala fe o desídia, esmentar el veritable origen del fet que narra l’autora -només el Llibreter en fa una insinuació-, em veig en l’obligació moral d’explicar el poc que sé.
Corria l’any 1397, o potser era ja el 1400 –les dates amb el temps es fan boiroses-, quan Pere March, servidor del rei Alfons d’Aragó, ja passada la seixantena, però encara vigorós, barba grisa i cap clar, passejava una tarda pels afores de Gandia, o potser de València –el temps fa que els noms dels llocs es desdibuixin en la meva memòria. L’acompanyava el seu germà Jacme, senyor d’Eremprunyà, cavaller valent, com s’havia demostrat en la lluita contra Pere el Cruel de Castellà, i aleshores convalescent d’una llarga malaltia.
En Pere March acabava de tenir un fill, el gran Ausiàs, de la seva segona esposa, Lionor Ripoll. El fet l’havia trasbalsat per inesperat, i no cal entrar en detalls. Sabedor que a la mort s’arriba a través del camí de la vida, repassava la seva i es planyia del que ja no viuria. En Jacme, més pendent dels seus propis pensaments que de les paraules del seu germà, a penes escoltava els seus versos inspirats en Sèneca i dels quals tants altres, inclosa la Rodoreda, s’apropiaren després:
Al punt c’om naix comensa de morir,
e morin creix, e crexen mor tot dia,
c’un pauch momen no cessa de far via,
ne per menjar ne jaser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tan c’axi vay al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avan del terme null hom passa.
I així, unes quantes estrofes més, mentre el sol s’amagava rere les cases, ja més properes, de la ciutat de Gandia, o potser era València.
dijous, 15 de novembre del 2007
dimecres, 14 de novembre del 2007
Transformació 4: Agència de notícies
Pel Llibreter
Un vianant plagia Pere March
La SGAE ha presentat una denúncia en nom dels hereus de Pere March contra P.S.T per haver manllevat sense autorització el vers «Al punt c’om naix comensa de morir». En el transcurs d’una conversa transcendental sobre el sentit de la vida, l’acusat no tan sols no es va acontentar amb el manlleu sinó que el va manipular per adaptar-lo al català actual. La SGAE considera que tant l’apropiació com la manipulació vulneren el drets de transmissió de la propietat intel·lectual de Pere March. El portaveu dels hereus del poeta medieval ha afirmat que un sobresplaer els ha vingut per veure la ràpida resposta de la SGAE.
Un vianant plagia Pere March
La SGAE ha presentat una denúncia en nom dels hereus de Pere March contra P.S.T per haver manllevat sense autorització el vers «Al punt c’om naix comensa de morir». En el transcurs d’una conversa transcendental sobre el sentit de la vida, l’acusat no tan sols no es va acontentar amb el manlleu sinó que el va manipular per adaptar-lo al català actual. La SGAE considera que tant l’apropiació com la manipulació vulneren el drets de transmissió de la propietat intel·lectual de Pere March. El portaveu dels hereus del poeta medieval ha afirmat que un sobresplaer els ha vingut per veure la ràpida resposta de la SGAE.
dimarts, 13 de novembre del 2007
Transformació 3: Avorriment
Per Gemma
Aquelles visites l’avorrien molt, però encara més la seva arrogància. Feia més de deu anys que vivia en aquell sanatori i rebia poques visites, per no dir-ne cap. Tot i l’avorriment de la seva conversa, era d’agrair que el seu germà el visités cada primer diumenge de mes. Durant unes hores la seva presencia l’allunyava, vagament, de la quotidiana bogeria. Sortien del recinte i passejaven. Sovint anaven fins al poble i alguna vegada fins i tot havien dinat plegats. Ell escoltava, i l’arrogància del seu germà parlava. Havia perdut el costum de la conversa i en tenia prou amb escoltar i observar. Quan perdia tot interès pel contingut, la seva atenció se centrava en la seva barba i en l’acte repetitiu de la seva mà tocant-la. Una, dos, tres... dotze... setze gestos havia comptat ja aquell matí. En serien més, perquè no deixava de parlar escoltant-se.
Era el seu moment, la visita mensual al seu pobre germà abatut per la malaltia mental, abandonat a la sort de la bogeria diagnosticada, perdut entre les parets d’aquell hospital que l’aïllaven del món dels que tenien el cervell clar. Era el seu moment, la visita matinal de diumenge, per donar-li conversa i allunyar-lo per unes hores de la seva solitud i retornar-lo a la vida exterior dels vius.
Li agraïa però l’avorria profundament. Parlava sense parar, i ell feia temps que no mantenia converses. Li constava mantenir l’atenció i es distreia.
Disset... divuit... La nena que passeja amb la bicicleta... dinou... Els avis que seuen al banc de la plaça... vint... “... perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”. Es gira i mirant-lo li pregunta: “Ja senten què?” “L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...”. Vint-i-una.... El noi que passeja amb la xicota...Les campanes que toquen a missa... I aquell silenci que el va glaçar en pensar en la mort que tant desitjava.
Aquelles visites l’avorrien molt, però encara més la seva arrogància. Feia més de deu anys que vivia en aquell sanatori i rebia poques visites, per no dir-ne cap. Tot i l’avorriment de la seva conversa, era d’agrair que el seu germà el visités cada primer diumenge de mes. Durant unes hores la seva presencia l’allunyava, vagament, de la quotidiana bogeria. Sortien del recinte i passejaven. Sovint anaven fins al poble i alguna vegada fins i tot havien dinat plegats. Ell escoltava, i l’arrogància del seu germà parlava. Havia perdut el costum de la conversa i en tenia prou amb escoltar i observar. Quan perdia tot interès pel contingut, la seva atenció se centrava en la seva barba i en l’acte repetitiu de la seva mà tocant-la. Una, dos, tres... dotze... setze gestos havia comptat ja aquell matí. En serien més, perquè no deixava de parlar escoltant-se.
Era el seu moment, la visita mensual al seu pobre germà abatut per la malaltia mental, abandonat a la sort de la bogeria diagnosticada, perdut entre les parets d’aquell hospital que l’aïllaven del món dels que tenien el cervell clar. Era el seu moment, la visita matinal de diumenge, per donar-li conversa i allunyar-lo per unes hores de la seva solitud i retornar-lo a la vida exterior dels vius.
Li agraïa però l’avorria profundament. Parlava sense parar, i ell feia temps que no mantenia converses. Li constava mantenir l’atenció i es distreia.
Disset... divuit... La nena que passeja amb la bicicleta... dinou... Els avis que seuen al banc de la plaça... vint... “... perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten”. Es gira i mirant-lo li pregunta: “Ja senten què?” “L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...”. Vint-i-una.... El noi que passeja amb la xicota...Les campanes que toquen a missa... I aquell silenci que el va glaçar en pensar en la mort que tant desitjava.
dilluns, 12 de novembre del 2007
nota
En aquest moment tenim prop de vint variacions per pujar al bloc. Ens sembla que afegir-les totes de cop impediria als col·laboradors i als lectors que encara no ho són una lectura pausada, de manera que n’anirem incloent una per dia.
Sigueu pacients i gaudiu a poc a poc de cada text. Recordeu que s’accepten comentaris.
I continueu imaginant noves variacions. Que no s’acabi la festa.
(En el post anterior, la darrera transformació, escrita per l’Arare)
Sigueu pacients i gaudiu a poc a poc de cada text. Recordeu que s’accepten comentaris.
I continueu imaginant noves variacions. Que no s’acabi la festa.
(En el post anterior, la darrera transformació, escrita per l’Arare)
Transformació 2: L'institut
Per Arare
- Mira!
- Què?
- L’home aquell tan alt, aquell d’allà, el veus?
- Si. Què li passa?
- Està bo, eh?
- Que està que?
- Que està bo! Mira, dona, és aquell que està al costat d’aquell altre que té una pinta de zombie que tira d’esquena.
- A veure si cauràs, tia, tant mirar-te ‘l, no badis, que tens un fanal al davant!
- Deixa’t estar de fanals... vaig a acostar-m’hi, a veure si em mira.
- Ets boja!
- No. Mira, què li deu estar dient, al zombie?
- I què ens importa a nosaltres, la conversa d’aquest parell de vells?
- Passem-hi a prop i parem l’orella, va!
- El que dic: com una cabra!
- Calla. Va, anem!
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
- Hòstia tia, quin "cenizo"!
- Ssssht! Deixa’m acabar de sentir què diu.
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- M'ha mirat, tia, m'ha mirat.
- Calla, burra!
- Que si, que et dic que m’ha mirat.
- Què fots, ara?
- Faig veure que em cordo la bamba. Vull saber com acaba, aquesta conversa.
- L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
- Ufffffffffff
- Què, massa iaio, no?
- No. Massa filòsof. Anem. No m’interessa.
- Ei, tu, mira, la penya de l’insti!
- Eoooooooooo, eoooooooo, nennnnnnnns, espereu-nos!
- Mira!
- Què?
- L’home aquell tan alt, aquell d’allà, el veus?
- Si. Què li passa?
- Està bo, eh?
- Que està que?
- Que està bo! Mira, dona, és aquell que està al costat d’aquell altre que té una pinta de zombie que tira d’esquena.
- A veure si cauràs, tia, tant mirar-te ‘l, no badis, que tens un fanal al davant!
- Deixa’t estar de fanals... vaig a acostar-m’hi, a veure si em mira.
- Ets boja!
- No. Mira, què li deu estar dient, al zombie?
- I què ens importa a nosaltres, la conversa d’aquest parell de vells?
- Passem-hi a prop i parem l’orella, va!
- El que dic: com una cabra!
- Calla. Va, anem!
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
- Hòstia tia, quin "cenizo"!
- Ssssht! Deixa’m acabar de sentir què diu.
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- M'ha mirat, tia, m'ha mirat.
- Calla, burra!
- Que si, que et dic que m’ha mirat.
- Què fots, ara?
- Faig veure que em cordo la bamba. Vull saber com acaba, aquesta conversa.
- L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
- Ufffffffffff
- Què, massa iaio, no?
- No. Massa filòsof. Anem. No m’interessa.
- Ei, tu, mira, la penya de l’insti!
- Eoooooooooo, eoooooooo, nennnnnnnns, espereu-nos!
dissabte, 10 de novembre del 2007
Transformació 1: Pregó
Per Júlia
Es fa saber:
Que s’ha vist a dos homes pel carrer, l’un més alt que l’altre. El més baix no gaudeix de bona salut.
Que el més saludable té problemes amb la durada de la vida, que creu massa curta.
Que el més saludable creu que el plor dels infants ve determinat per la percepció innata d’aquesta brevetat, via olfactiva.
Que el més saludable creu que en fer-se més gran, hom acaba per acostumar-se a la ferum pertinent i obvia el problema de la brevetat.
L’home baix, no opina.
A Barcelona, 11 de novembre de 2007
Es fa saber:
Que s’ha vist a dos homes pel carrer, l’un més alt que l’altre. El més baix no gaudeix de bona salut.
Que el més saludable té problemes amb la durada de la vida, que creu massa curta.
Que el més saludable creu que el plor dels infants ve determinat per la percepció innata d’aquesta brevetat, via olfactiva.
Que el més saludable creu que en fer-se més gran, hom acaba per acostumar-se a la ferum pertinent i obvia el problema de la brevetat.
L’home baix, no opina.
A Barcelona, 11 de novembre de 2007
S'obre la veda: bases
L'objectiu que es proposa en aquest bloc consisteix a escriure variacions a partir d'un text base. Per votació popular s'ha triat el fragment del conte de la Mercè Rodoreda que podeu llegir en la columna de la dreta i també just després d'aquest paràgraf. Els participants heu d'escriure qualsevol tipus de text seguint la pauta o les pautes de gènere i estilístiques, etc., que preferiu i de les quals sou mestres consumats.
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
Mercè Rodoreda. "El mar", dins La meva Cristina i altres contes.
BASES
1. Pot participar qualsevol persona, tingui o no un bloc.
2. Els participants poden aportar tantes variacions o transformacions com siguin capaços o tinguin ganes d'escriure.
3. Es poden presentar textos de forma anònima.
4. Es publicaran tots els textos presentats en forma de post. Els participants poden modificar posteriorment, si ho consideren oportú, els seus propis textos.
5. S’admeten fotografies o altres elements gràfics per il·lustrar els textos.
6. Es poden indicar detalls tipogràfics, encara que la seva concreció en el bloc dependrà de les capacitats dels organitzadors i dels mitjans que tinguin.
7. Cada exercici ha de portar un títol que tingui relació amb el procediment de transformació seguit.
8. Els exercicis d'estil es poden presentar en qualsevol llengua o simulacre de llengua.
9. Els originals s'han d'enviar a salla(a)menta.net o a xurriblog(a)gmail.com
10. Les variacions rebudes s'aniran publicant en aquest bloc en estricte ordre d'arribada.
11. No importa si coincideixen textos amb simular procés de transformació: es publicaran tots. Només faltaria.
12. No hi ha data límit en la presentació d'originals, cosa que impossibilita la concessió de cap premi. Es considera que el millor premi és la satisfacció de la feina feta i l'admiració, manifestada o no, dels lectors.
En els posts del 31 d'octubre i del 2 de novembre és donen detalls sobre l'origen de la proposta i els procediments tècnics. La font d'inspiració han estat els Exercicis d'estil, de Raymond Queneau, publicats aquí en francès
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
Mercè Rodoreda. "El mar", dins La meva Cristina i altres contes.
BASES
1. Pot participar qualsevol persona, tingui o no un bloc.
2. Els participants poden aportar tantes variacions o transformacions com siguin capaços o tinguin ganes d'escriure.
3. Es poden presentar textos de forma anònima.
4. Es publicaran tots els textos presentats en forma de post. Els participants poden modificar posteriorment, si ho consideren oportú, els seus propis textos.
5. S’admeten fotografies o altres elements gràfics per il·lustrar els textos.
6. Es poden indicar detalls tipogràfics, encara que la seva concreció en el bloc dependrà de les capacitats dels organitzadors i dels mitjans que tinguin.
7. Cada exercici ha de portar un títol que tingui relació amb el procediment de transformació seguit.
8. Els exercicis d'estil es poden presentar en qualsevol llengua o simulacre de llengua.
9. Els originals s'han d'enviar a salla(a)menta.net o a xurriblog(a)gmail.com
10. Les variacions rebudes s'aniran publicant en aquest bloc en estricte ordre d'arribada.
11. No importa si coincideixen textos amb simular procés de transformació: es publicaran tots. Només faltaria.
12. No hi ha data límit en la presentació d'originals, cosa que impossibilita la concessió de cap premi. Es considera que el millor premi és la satisfacció de la feina feta i l'admiració, manifestada o no, dels lectors.
En els posts del 31 d'octubre i del 2 de novembre és donen detalls sobre l'origen de la proposta i els procediments tècnics. La font d'inspiració han estat els Exercicis d'estil, de Raymond Queneau, publicats aquí en francès
dilluns, 5 de novembre del 2007
alguns aclariments (i trieu el text inicial!)
En els post anterior us presentava quatre textos perquè triéssiu aquell que pensàveu que podria anar millor per començar les variacions. Com més neutre, millor, crec. Tornem a l’exemple de Queneau. L’autor escriu 99 variacions a partir de l’anotació que podeu llegir a la dreta del bloc. Les transformacions són de tot tipus: predomini d’una figura retòrica, tipus de narrador, característica d’estil (telegràfic, oficial...), etc. A continuació us transcric tres exemples del seu llibre (el primer dedicat als blocaires de ciències reticents a participar) que podeu llegir en francès, com els altres 96, aquí.
Geomètric
En un paral·lelípede rectangle que es desplaça al llarg d’una línia recta d’equació 84 x + S = y, un homoide A que presenta un casquet esfèric envoltat per dos sinusoides, per damunt d’una part cilíndrica de longitud l > n, presenta un punt de contacte amb un homoide B. Demostrar que aquet punt de contacte és un punt de retrocés.
Si l’homoide A creua un homoide homòleg C, llavors el punt de contacte és un disc de radi r . Determinar l’altura h d’aquest punt de contacte en relació a l’eix vertical de l’homoide A.
Tanka
Un autobús ve
Un zazou amb barret puja
Un aürt hi ha
Més tard a Saint-Lazare
D’un botó va la cosa
Homéotéleutes
Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral : « Criminal, no s’hi val », però al final vol deixa’l per un setial del gabial municipal.Al cap d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazare l’observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrigal.
No hi ha límit ni suggeriments en les transformacions. Cadascú pot imaginar una nova versió, entre les quals jo suggeria d’imitar l’estil d’algun bloc simplement com una possibilitat més: a l’estil de katrin, per exemple; però la imaginació és vostra...
Ara, el que cal és triar el text base d’entre els quatre que indico (voteu!) o proposar-ne un de nou.
El cap de setmana miraré de concretar les bases i obrir la veda.
Posts relacionats, a més dels d'aquest bloc:
una modesta proposta
autor, traductor, lector
Geomètric
En un paral·lelípede rectangle que es desplaça al llarg d’una línia recta d’equació 84 x + S = y, un homoide A que presenta un casquet esfèric envoltat per dos sinusoides, per damunt d’una part cilíndrica de longitud l > n, presenta un punt de contacte amb un homoide B. Demostrar que aquet punt de contacte és un punt de retrocés.
Si l’homoide A creua un homoide homòleg C, llavors el punt de contacte és un disc de radi r . Determinar l’altura h d’aquest punt de contacte en relació a l’eix vertical de l’homoide A.
Tanka
Un autobús ve
Un zazou amb barret puja
Un aürt hi ha
Més tard a Saint-Lazare
D’un botó va la cosa
Homéotéleutes
Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral : « Criminal, no s’hi val », però al final vol deixa’l per un setial del gabial municipal.Al cap d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazare l’observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrigal.
No hi ha límit ni suggeriments en les transformacions. Cadascú pot imaginar una nova versió, entre les quals jo suggeria d’imitar l’estil d’algun bloc simplement com una possibilitat més: a l’estil de katrin, per exemple; però la imaginació és vostra...
Ara, el que cal és triar el text base d’entre els quatre que indico (voteu!) o proposar-ne un de nou.
El cap de setmana miraré de concretar les bases i obrir la veda.
Posts relacionats, a més dels d'aquest bloc:
una modesta proposta
autor, traductor, lector
diumenge, 4 de novembre del 2007
els textos: la tria
Després d’uns dies –massa pocs- allunyat d’Internet, reprenc la proposta (llegiu el post anterior, els nouvinguts).
En primer lloc, cal triar el text base. Havia pensat en fragments d’alguns escriptors, però només tenia a mà pocs llibres i la tria m’ha sortit limitadíssima, de manera que he afegit dos textos meus. El primer pas, abans de començar definitivament amb la vostra aportació estilística, consistirà a decidir-se per un dels quatre textos o proposar-ne un de nou. Podeu deixar la vostra opinió en els comentaris o bé clicar el vostre vot en l’enquesta de la dreta. Dintre de cinc o sis dies donaré per acabades les eleccions amb les possibles noves propostes.
La xurri plantejava quin és el millor sistema per fer arribar els textos dels participants. Doncs, francament, no ho sé. Espero que ella me'l digui: des d'ara l'adopto com a ajudant. De moment penso que fer-me’ls arribar per e-mail (el que hi ha al meu perfil) estaria bé, jo ja els penjaria al bloc. Avui no m’allargaré més en els aspectes tècnics.
Per cert, esperava que en alguns blocs ja hagués aparegut un enllaç amb aquest amb unes paraules que més o menys diguessin: Ja us heu apuntat a les transformacions! Entenc, però, que entre el pont i les inconcrecions de la proposta encara no hi hagi resultats espectaculars.
Bé, al gra, aquests són els textos proposats:
TEXT 1
Al setè dia del pas del tren, la ciutat havia tremolat com un flam i l’edifici s’havia convertit en una crema catalana amb grumolls a penes perceptibles. La gent estava indignadíssima i els polítics, abandonant qualsevol altre assumpte, es van passar setmanes discutint culpabilitats. Fins que va arribar un dia en què el representant d’una famosa firma d’advocats es va posar en contacte amb els governants: una empresa japonesa havia ofert un xifra exorbitant per comprar totes les pedres, tot i saber que no anaven numerades. A l’endemà, la reunió, també amb l’assistència de representants de la societat civil, va ser curta: accediren a la venda. Les darreres reticències s’havien esvaït en assegurar l’empresa, una multinacional de tecnologia punta, que es comprometia a tenir enllestida en un temps rècord una holografia del temple que ningú no seria capaç de distingir de l'exedificaciól a més d’un metre de distància.
Feia dos dies, però, el mateix advocat que havia representat els japonesos s’havia tornat a presentar al despatx de l’alcalde. Els seus clients reclamaven dos coloms, uns collons i una corona d’espines que no s’havien trobat entre el rocam que havien rebut. No va servir de res l’oferiment de dos coloms –vius o morts i embalsamats- propietat de la ciutat, els collons del líder del partit minoritari i una corona d’espines de nefast record demanada a corre-cuita. Els nipons, com és sabut, són partidaris dels originals i consideren una ofensa qualsevol succedani, per molts arguments raonablement objectius que intentin demostrar la seva superioritat.
pere
TEXT 2
-És freda? –preguntà Miquelet, amb una veu mandrosa.
-És tèbia...! –digué Montserrat, aspirant amb tot el cos la frescor deliciosa.
Miquelet sortí de l’ombra i, dret a ple sol, semblà una forma angulosa i esquelètica. Travessà la sorra incandescent coixejant, corrent. Es tirà a l’aigua fent un xarbot aparatós, sorollós, refulgent. Algunes gotes arribaren a l’esquena de Montserrateta –un pessigolleig que li féu obrir la boca inconteniblement. Miquelet sabia nedar i bracejant d’una manera aparatosa s’allunyà mar endins. Montserrat féu una immersió seguida d’un còmic retorn instantani a la verticalitat. L’aigua li regalimà una estona per la pell –un instant; la pell quedà dura, tibant i seca al cap d’un moment. Montserrat té una pell que escup l’aigua, insensible, com el bronze, a la mòrbida penetració del líquid. Una impenetrable pell.
[...]
Després sortiren de l’aigua i prengueren el sol una estona. Tornaren a l’ombra. El dia havia iniciat la declinació i l’ombra era més llarga. Obriren el portaviandes. Menjaren una queixalada: una truita d’una grogor esvaïda, un sandvitx.. Portaven una ampolla de llet...Després els agafà una son dolça i, ajaguts a la sorra, s’adormiren.
Josep Pla. El carrer estret.
TEXT 3
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l’altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d’una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
Mercè Rodoreda. “El mar”, dins La meva Cristina i altres contes.
TEXT 4
Vaig sortir de casa a mig matí. Pel carril bici circulaven amb lentitud vint-i tres turistes poc acostumats a l’exercici, com demostraven les gotes de suor que regalimaven per la seva cara i començaven a dibuixar estranyes figures en les seves samarretes de tons pastel. Els guiava una noia primíssima abillada amb un negre més intens que els meus pensaments i amb una banderola vermella que s’enlairava en la punta d’una antena llarguíssima enganxada a la dreta del seu manillar.
Mentre el seu amo intentava fer desaparèixer les restes marronoses d’una rajola vermella amb la inscripció “ruta del modernisme”, un schnauzer miniatura sal i pebre va intentar travessar el carrer quan el semàfor parpellejava just abans de passar del verd al vermell. La vint-i-dotzena turista no va ser a temps d’esquivar l’animal.
A la tarda, a la terrassa del bar de la cantonada, em va semblar reconèixer la turista i l’amo del gos, tots dos vestits d’un negre rigorós, que xerraven animadament mentre es dirigien somriures còmplices. Entre els dos, s’ajeia un schnauzer gegant més pebre que sal.
pere
En primer lloc, cal triar el text base. Havia pensat en fragments d’alguns escriptors, però només tenia a mà pocs llibres i la tria m’ha sortit limitadíssima, de manera que he afegit dos textos meus. El primer pas, abans de començar definitivament amb la vostra aportació estilística, consistirà a decidir-se per un dels quatre textos o proposar-ne un de nou. Podeu deixar la vostra opinió en els comentaris o bé clicar el vostre vot en l’enquesta de la dreta. Dintre de cinc o sis dies donaré per acabades les eleccions amb les possibles noves propostes.
La xurri plantejava quin és el millor sistema per fer arribar els textos dels participants. Doncs, francament, no ho sé. Espero que ella me'l digui: des d'ara l'adopto com a ajudant. De moment penso que fer-me’ls arribar per e-mail (el que hi ha al meu perfil) estaria bé, jo ja els penjaria al bloc. Avui no m’allargaré més en els aspectes tècnics.
Per cert, esperava que en alguns blocs ja hagués aparegut un enllaç amb aquest amb unes paraules que més o menys diguessin: Ja us heu apuntat a les transformacions! Entenc, però, que entre el pont i les inconcrecions de la proposta encara no hi hagi resultats espectaculars.
Bé, al gra, aquests són els textos proposats:
TEXT 1
Al setè dia del pas del tren, la ciutat havia tremolat com un flam i l’edifici s’havia convertit en una crema catalana amb grumolls a penes perceptibles. La gent estava indignadíssima i els polítics, abandonant qualsevol altre assumpte, es van passar setmanes discutint culpabilitats. Fins que va arribar un dia en què el representant d’una famosa firma d’advocats es va posar en contacte amb els governants: una empresa japonesa havia ofert un xifra exorbitant per comprar totes les pedres, tot i saber que no anaven numerades. A l’endemà, la reunió, també amb l’assistència de representants de la societat civil, va ser curta: accediren a la venda. Les darreres reticències s’havien esvaït en assegurar l’empresa, una multinacional de tecnologia punta, que es comprometia a tenir enllestida en un temps rècord una holografia del temple que ningú no seria capaç de distingir de l'exedificaciól a més d’un metre de distància.
Feia dos dies, però, el mateix advocat que havia representat els japonesos s’havia tornat a presentar al despatx de l’alcalde. Els seus clients reclamaven dos coloms, uns collons i una corona d’espines que no s’havien trobat entre el rocam que havien rebut. No va servir de res l’oferiment de dos coloms –vius o morts i embalsamats- propietat de la ciutat, els collons del líder del partit minoritari i una corona d’espines de nefast record demanada a corre-cuita. Els nipons, com és sabut, són partidaris dels originals i consideren una ofensa qualsevol succedani, per molts arguments raonablement objectius que intentin demostrar la seva superioritat.
pere
TEXT 2
-És freda? –preguntà Miquelet, amb una veu mandrosa.
-És tèbia...! –digué Montserrat, aspirant amb tot el cos la frescor deliciosa.
Miquelet sortí de l’ombra i, dret a ple sol, semblà una forma angulosa i esquelètica. Travessà la sorra incandescent coixejant, corrent. Es tirà a l’aigua fent un xarbot aparatós, sorollós, refulgent. Algunes gotes arribaren a l’esquena de Montserrateta –un pessigolleig que li féu obrir la boca inconteniblement. Miquelet sabia nedar i bracejant d’una manera aparatosa s’allunyà mar endins. Montserrat féu una immersió seguida d’un còmic retorn instantani a la verticalitat. L’aigua li regalimà una estona per la pell –un instant; la pell quedà dura, tibant i seca al cap d’un moment. Montserrat té una pell que escup l’aigua, insensible, com el bronze, a la mòrbida penetració del líquid. Una impenetrable pell.
[...]
Després sortiren de l’aigua i prengueren el sol una estona. Tornaren a l’ombra. El dia havia iniciat la declinació i l’ombra era més llarga. Obriren el portaviandes. Menjaren una queixalada: una truita d’una grogor esvaïda, un sandvitx.. Portaven una ampolla de llet...Després els agafà una son dolça i, ajaguts a la sorra, s’adormiren.
Josep Pla. El carrer estret.
TEXT 3
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l’altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d’una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s’aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t’has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L’olor que hi ha escampada de la mort... Després un s’hi avesa...
Mercè Rodoreda. “El mar”, dins La meva Cristina i altres contes.
TEXT 4
Vaig sortir de casa a mig matí. Pel carril bici circulaven amb lentitud vint-i tres turistes poc acostumats a l’exercici, com demostraven les gotes de suor que regalimaven per la seva cara i començaven a dibuixar estranyes figures en les seves samarretes de tons pastel. Els guiava una noia primíssima abillada amb un negre més intens que els meus pensaments i amb una banderola vermella que s’enlairava en la punta d’una antena llarguíssima enganxada a la dreta del seu manillar.
Mentre el seu amo intentava fer desaparèixer les restes marronoses d’una rajola vermella amb la inscripció “ruta del modernisme”, un schnauzer miniatura sal i pebre va intentar travessar el carrer quan el semàfor parpellejava just abans de passar del verd al vermell. La vint-i-dotzena turista no va ser a temps d’esquivar l’animal.
A la tarda, a la terrassa del bar de la cantonada, em va semblar reconèixer la turista i l’amo del gos, tots dos vestits d’un negre rigorós, que xerraven animadament mentre es dirigien somriures còmplices. Entre els dos, s’ajeia un schnauzer gegant més pebre que sal.
pere
dijous, 1 de novembre del 2007
lletra de convit
En una modesta proposta em servia dels Exercicis d’estil de Queneau per fer una rocambolesca proposició municipal. Ho recordeu? El comentari al post de l’amic Sani Girona m’ha estimulat a fer-vos una invitació segurament massa ambiciosa i que es contradiu amb la meva misantropia i amb la meva incapacitat organitzadora. Començo amb les paraules d’en Sani i en parlem després:
Posats a fer, jo proposo imaginar també un altre text de base ... sobre el qual aplicar la idea de les variacions, que ben bé podrien anar més enllà de les 99.
Versions noves...a l'estil Montilla, a l'estil de l'ESO, à la Sarkozy, a la Jiménez Losantos, a la Benedictus XVI, a la Aquí hay tomate , a la Justo Molinero, a la novoparla orwelliana, ...
Donant el text de Queneau per massa vist, caldria imaginar personatges nous en una situació diferent que es relacionen per un motiu diferent...
Un vianant que s'enfronta amb un ciclista del bicing en algun lloc de la Diagonal,
...
Soferts conductors atrapats a algun punt negre d'alguna ronda de Barcelona... interactivant amb algun altre congènere víctima també de la mateixa situació...Màrtirs usuaris de Renfe esperant en alguna andana de Passeig de Gràcia o de Sants esperant en va l'arribada d'un tren mentre reben les explicacions incomprensibles i decebedores d’algun responsable de l'estació ... Turistes japonesos fent les darreres fotos a la Sagrada Família abans de l'ensorrament provocat per l'AVE que el guia turístic els anuncia per la setmana que ve...
Bé la llista possible fóra infinita ...
Vaig pensar: i per què no? Perquè no divertir-se participant a través de les paraules en una mena de bolero de Ravel o de fugues de Bach. Perquè no invitar els blocaires –i no- a escriure per escriure, a mostrar el seu virtuosisme en variacions sobre un mateix tema. O potser alguns prefereixen no distreure’s en l’art per l’art i trien una variació immisericorde amb la societat actual... O d’altres fan les dues coses. O un tercer inventa un text sorprenentment nou.
No tinc les coses clares: des de l’interès de la proposta al seu resultat final passant per les dificultats tècniques i la concreció de la feina. Us plantejo inicialment uns quants dubtes a resoldre.
1. Quin podria ser el text base? Un de característiques semblants al de Queneau, poc compromès? O, com proposa en Sani, un text amb un contingut més proper a la realitat política i social que ens envolta? Un fragment d’algun escriptor? ...? Aquest seria el primer aspecte a resoldre. En tots els casos hi ha avantatges i inconvenients.
2. Quin tipus de variacions? En la línia de les que proposa Sani o totalment obertes? Per exemple, també la paròdia o l’autoparòdia de l’estil de blocaires determinats: a l’estil de saragatona...(no cal que ara sigui exhaustiu en el repàs dels blocs). I totes les variacions que se’ns puguin ocórrer, agrupades o no.
3. Un mateix participant podria intervenir amb més d’una variació? Evidentment, no en tinc cap dubte.
4. Caldria que el màxim nombre de blocaires, fins i tot aquells que no deixen anar paraules fora del seu bloc normalment, es decidissin a participar, simplement com un exercici d’estil, per mostrar la seva capacitat d’anar més o menys enllà del que s’exigeixen normalment (o menys i igual). No, no penso amb ningú concret –us enganyo, evidentment-, però alguns dels qui només parlen en el bloc de la política del seu partit també hi serien benvinguts i bentrobats. O els acostumats a parlar només de cinema, o de cuina o de matemàtiques. O els que parlen de massa temes. Si es tenen a mà cal veure les possibilitats que ofereixen els exercicis de Queneau, però no és imprescindible.
En resum, que jo ja m’he divertit una estona, encara que no sé si m’he explicat prou i prou bé. I que depèn de vosaltres que la meva proposta inicial tiri endavant, fins i tot de tal manera que ni jo mateix la reconegui. Massa feina? Va, sigueu valents, no cal que us convertiu en herois o màrtirs. Sigueu també anònims si així ho preferiu, encara que em sembla que en aquestes coses ningú no vol ser anònim a no ser que... Sí, tu també... i l'estanquera felliniana del xamfrà a qui mai t'has atrevit a dir res i més endvant explicaràs la mecànica del joc... o el mecànic que et té el cor robat, però...
Com que costa molt poc de fer, fins i tot em permeto obrir un bloc nou totalment modificable amb aquest primer post que potser serà el darrer. Suggeriments en tots els punts anteriors, matisos, ampliacions, aquí o allà: la meva esmentada incapacitat organitzativa no em permet suggerir una tria sense vosaltres.
Posats a fer, jo proposo imaginar també un altre text de base ... sobre el qual aplicar la idea de les variacions, que ben bé podrien anar més enllà de les 99.
Versions noves...a l'estil Montilla, a l'estil de l'ESO, à la Sarkozy, a la Jiménez Losantos, a la Benedictus XVI, a la Aquí hay tomate , a la Justo Molinero, a la novoparla orwelliana, ...
Donant el text de Queneau per massa vist, caldria imaginar personatges nous en una situació diferent que es relacionen per un motiu diferent...
Un vianant que s'enfronta amb un ciclista del bicing en algun lloc de la Diagonal,
...
Soferts conductors atrapats a algun punt negre d'alguna ronda de Barcelona... interactivant amb algun altre congènere víctima també de la mateixa situació...Màrtirs usuaris de Renfe esperant en alguna andana de Passeig de Gràcia o de Sants esperant en va l'arribada d'un tren mentre reben les explicacions incomprensibles i decebedores d’algun responsable de l'estació ... Turistes japonesos fent les darreres fotos a la Sagrada Família abans de l'ensorrament provocat per l'AVE que el guia turístic els anuncia per la setmana que ve...
Bé la llista possible fóra infinita ...
Vaig pensar: i per què no? Perquè no divertir-se participant a través de les paraules en una mena de bolero de Ravel o de fugues de Bach. Perquè no invitar els blocaires –i no- a escriure per escriure, a mostrar el seu virtuosisme en variacions sobre un mateix tema. O potser alguns prefereixen no distreure’s en l’art per l’art i trien una variació immisericorde amb la societat actual... O d’altres fan les dues coses. O un tercer inventa un text sorprenentment nou.
No tinc les coses clares: des de l’interès de la proposta al seu resultat final passant per les dificultats tècniques i la concreció de la feina. Us plantejo inicialment uns quants dubtes a resoldre.
1. Quin podria ser el text base? Un de característiques semblants al de Queneau, poc compromès? O, com proposa en Sani, un text amb un contingut més proper a la realitat política i social que ens envolta? Un fragment d’algun escriptor? ...? Aquest seria el primer aspecte a resoldre. En tots els casos hi ha avantatges i inconvenients.
2. Quin tipus de variacions? En la línia de les que proposa Sani o totalment obertes? Per exemple, també la paròdia o l’autoparòdia de l’estil de blocaires determinats: a l’estil de saragatona...(no cal que ara sigui exhaustiu en el repàs dels blocs). I totes les variacions que se’ns puguin ocórrer, agrupades o no.
3. Un mateix participant podria intervenir amb més d’una variació? Evidentment, no en tinc cap dubte.
4. Caldria que el màxim nombre de blocaires, fins i tot aquells que no deixen anar paraules fora del seu bloc normalment, es decidissin a participar, simplement com un exercici d’estil, per mostrar la seva capacitat d’anar més o menys enllà del que s’exigeixen normalment (o menys i igual). No, no penso amb ningú concret –us enganyo, evidentment-, però alguns dels qui només parlen en el bloc de la política del seu partit també hi serien benvinguts i bentrobats. O els acostumats a parlar només de cinema, o de cuina o de matemàtiques. O els que parlen de massa temes. Si es tenen a mà cal veure les possibilitats que ofereixen els exercicis de Queneau, però no és imprescindible.
En resum, que jo ja m’he divertit una estona, encara que no sé si m’he explicat prou i prou bé. I que depèn de vosaltres que la meva proposta inicial tiri endavant, fins i tot de tal manera que ni jo mateix la reconegui. Massa feina? Va, sigueu valents, no cal que us convertiu en herois o màrtirs. Sigueu també anònims si així ho preferiu, encara que em sembla que en aquestes coses ningú no vol ser anònim a no ser que... Sí, tu també... i l'estanquera felliniana del xamfrà a qui mai t'has atrevit a dir res i més endvant explicaràs la mecànica del joc... o el mecànic que et té el cor robat, però...
Com que costa molt poc de fer, fins i tot em permeto obrir un bloc nou totalment modificable amb aquest primer post que potser serà el darrer. Suggeriments en tots els punts anteriors, matisos, ampliacions, aquí o allà: la meva esmentada incapacitat organitzativa no em permet suggerir una tria sense vosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
