Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.
D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.
imatge: ferran
text: montse
"duo toscana"
http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?autor=1011
Entrades
4 comentaris:
Un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc...
Cal felicitar els moderadors per tenir una màniga tan ampla.
Em sembla bé que s'acceptin desviacions extremes com a excepcions excepcionals, per a casos terminals i teràpia de xoc per a malalts d'ego i infeccions semblants!
Benvolgut o benvolguda anònim/a, els moderadors -més ben dit, editors pantallístics- són partidaris de les transformacions terminals i els egos genials. Serà la posteritat -ai, que recuperem l'ego impropi dels editors...- qui tingui la darrera paraula.
Els editors et convidem a egotransformar o simplement a tansformar, amable i rigorós anònim/a comentarista. Ens sentiríem extraordinàriament honorats. No triguis, i si fas servir el teu nom, el nostre plaer s'incrementarà ;-)
Felicitats per aquesta imatge i per aquest poema, Montse i Ferran!
si la felicitació que fa l'anònim als moderadors "per tenir la màniga ampla" és sincera, me n'alegro. gràcies a això ara podem estar llegint-mos...
si no ho és... me n'alegro de la màniga ampla.
m'ha agradat sobre tot lo començament... allò de "cosir els hemisferis ocults de l'ànima"...
"arribar a la posta d'un vol" també m'ha agradat... allí em quedo.
Publica un comentari a l'entrada