diumenge, 16 de desembre del 2007

Transformació 45: Proust

Per Sani

Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora. De vegades, només en apagar l'espelma, em venia la son tan de pressa que gairebé no tenia temps de dir "m'adormo". I després, al cap de mitja hora, em despertava amb la idea que ja era hora de posar-me a dormir … Recordo haver somiat un dia en aquella estranya visita del senyor Swann, com sempre tan ben vestit i amb posat burgès, amb un número del Figaro sota el braç, acompanyat d'un altre quòniam, a qui no vaig veure ben bé la cara perquè al jardí teníem molt poca llum per no atraure els mosquits. Swann, tot i ser molt més jove, venia a veure sovint el meu avi, amb qui compartia una gran amistat. Des de l'habitació, mig adormit, amb el llibre entre les mans, havia sentit que parlaven de la recerca del temps perdut i de l'enganyifa que era la vida, un període massa curt en el què no hi havia temps per a res, i en què tan bon punt naixíem, ja ens havíem d'anar avesant a la idea de la mort.

Algú dels tres, no sabria ben bé quina veu ho digué, feu ressonar en el meu cervell les seves paraules màgiques, en pronunciar la frase "pudor de mort" aquell vespre i en aquell mateix instant, exactament igual com m'havia passat un matí de primavera amb una magdalena que sucava a la tassa de llet, se'm va obrir la memòria de tot un món i vaig tenir la sensació de tornar a néixer, i recordar, amb tota precisió i tota mena de detalls, aquella olor que hi havia a la cambra de la mare, la pressió d'unes mans que m'estiraven, després un copet al cul, el meu primer plor, un raig de llum que...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Estimat Charles,

Li ho tenia ben pronosticat, recorda? “La seva transformació: un fracàs. No mereixerà ni un sol comentari. El castigaran amb el fuet de llur indiferència i llur incomprensió.
Vostè és un tipus molt estrany i s'ho té ben buscat, per snob.” –li vaig dir.
Dit i fet. Aquí ho té.

Massa retórica, massa introspecció. Massa inversemblant el que explica, com ho explica i tot això ...
Ja li vaig dir que els llibres i l'escriptura, senyor Swann, només li portarien disgustos...

El proper divendres 21 ... quants en fa? No m'ho digui. Ho endevinaré tan bon punt entri a casa. Recordi que està convidat al nostre gran sopar.
Hi haurà la millor companyia: Cottard, Homard, Bouvard, Pécuchet, Palamède, Baudelaire, Flaubert, Butor, Leiris, Houellebecq, Oriane, el comte de Forcheville i l’encantadora Odette.
Ja veu que hi pot faltar!
Fins divendres, amic meu, no passi pena que jo el consolaré …
I l’Odette, també!

La seva fidel admiradora
Mme Verdurin

Anònim ha dit...

a mi m'ha agradat molt, sani... (també li ho dic a vostè, mme verdurin!)

m'has fet recordar les nits al delta, a la casa on passàvem l'estiu amb arcadio i la iaia, los cosins, tios i ties, mon germà petit, mons pares a vegades... la iaia i natros los menuts, sempre; los grans s'anaven alternant...

després de sopar i de mirar una mica la tele, sortíem fora a prendre l'aire... i també procuràvem tenir poca llum, pels mosquits... m'agradaven molt aquelles converses mig a fosques...

hi ha records que tornen amb claredat... altres, amb el temps, també perduren, encara que ja no saps ben bé com eren i reapareixen mig difuminats...

no sé qui és proust... charles? mme verdurin? (me fa gràcia com parla) i tota esta colla...?
però me fa somriure esta sensació fantasmagòrica...
(veus, iruna? hi ha fantasmes que no fan por...)

rhanya2 ha dit...

Molt interessant! Un gran exercici de transformació molt ben treballat. M'ha agradat molt.

PS: Ne seriez-vous un peu impatient, cher Charles?

Montse ha dit...

A mi també m'ha agradat. Proust, si no fos per la magdalenaaaaaaaaa...

és bromaaaaaaaaa