dilluns, 17 de desembre del 2007

Transformació 47: Antonímia per dinar

Per Sani

Caminaven molt de pressa tots quatre. El més baixet era un home d'allò més normal, mal vestit, amb barba negra atzabeja i amb uns pòmuls descolorists que ningú no diria que fossin els d'algú que gaudia de tan bona salut. Parlaven sense mirar-se, talment pensaríeu que es tenien converses divergents. El més baix no parava de rascar-se el clatell tot parlant, com si no s'acabés de creure el que deia…

- A la vida, ben mirat, hi ha temps per tot i més: per plorar i per riure, avorrir-se mortalment i viure eixerit com un gínjol. I en acostar-se la mort penses que ja t'estaria bé tornar a néixer … oi ? Aquells somriures sorneguers que es veuen als llavis dels avis, són perquè ells s'adonen que ja gairebé no la senten…

- No senten què ?

-Gairebé ja no senten aquella intensa olor de vida que han deixada escampada al seu voltant…I és que a la idea de la mort, realment... mai ningú no s'hi acaba avesant.

3 comentaris:

Montse ha dit...

Béee, una altra olor de vida!

Unknown ha dit...

Sí, la realitat o pot ser d'altra manera, la resta és literatura ;-)

rhanya2 ha dit...

Que bé va girar la truita de tant en tant!! Très bien, Sani!