dimarts, 25 de desembre del 2007

Transformació 62: Nadal

Per Rudolf

El trineu, tirat per rens, ara lliscava a poc a poc entre els arbres. El conduïa l'home més alt: era un home solemne, panxut, ben abrigat, amb la barba blanca, els ulls riallers i els pòmuls una mica vermells; el pastoret seia al seu costat: magre, sense afaitar, esparracat, tremolós. Collit d'un marge pocs minuts abans, s'havia perdut seguint un estel mentider.

El silenci de la neu els envoltava, i només de tant en tant el trencaven les seves veus. L'home més alt es passava la mà per la barba abans de parlar, com si volgués sospesar bé les paraules.

-Aquesta nit no hi ha temps per a tot. Fer riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de començar ja t'has de preparar a acabar. Perquè les ganes de plorar que té el nen és perquè ja ho sent.

-Ja sent què?

-L'olor que hi ha escampada de canelons... passat sant Esteve un s'hi avesa...

- Doncs pensava que era fum, fum, fum....

4 comentaris:

Anònim ha dit...

:)

què bo!

jo avui també sento l'olor... dels canalons!

Montse ha dit...

:)****

Albert ha dit...

Encara tinc enganxada a la roba l'olor de socarrim del banyeta.
Fa sana enveja llegir un conte tan curt.

rhanya2 ha dit...

Molt bé! Molt ben trobat!