Si
vida => muerte
Y
Muerte => olor
Y
Olor => llanto
Y
llanto =>o
vida => muerte
Y
Muerte => olor
Y
Olor => llanto
Y
llanto =>o
Entonces
vida =>0
dijous, 31 de gener del 2008
dimecres, 30 de gener del 2008
Transformació 101: Tot l'enyor de demà
Per Sani
Ara que estic al llit
malalt,
ni esma no tinc d'afaitar-me
Demà m'aixecaré,potser.
Si anem a caminar, prou sé què m'espera
La teva conversa, amable i sincera ,
Reprendrà tot allò que deixàrem
en refer la vorera
per on passejàvem.
Aquell dia, com sempre, tu de gala vestit,
Amb barba perfectament retallada,
color rosat a les galtes,
i el vermell dins del pit
Em parlaves del temps i del fet que s'escola
Massa ràpidament, talment una dalla
Que ens escapsa el plorar, i que el riure esmicola
foragita l'spleen i la disbauxa retalla
Prou clar ho té el nadó que gemega.
El seu crit diu ben fort : "— Ja ho sé tot…"
Coneix, endevina el sentit i el secret
D'aquella fortor que li envaeix l'estança
Tot allò que m'espera,
tot l'enyor de demà
ho tinc ben assumit: és la Mort.
També vosaltres viureu, us acostumareu
al perfum de la Vida
i a l'olor de la Parca…"
[ TOT L'ENYOR DE DEMÀ (A Marià Manent) ]
Ara que estic al llit
malalt,
ni esma no tinc d'afaitar-me
Demà m'aixecaré,potser.
Si anem a caminar, prou sé què m'espera
La teva conversa, amable i sincera ,
Reprendrà tot allò que deixàrem
en refer la vorera
per on passejàvem.
Aquell dia, com sempre, tu de gala vestit,
Amb barba perfectament retallada,
color rosat a les galtes,
i el vermell dins del pit
Em parlaves del temps i del fet que s'escola
Massa ràpidament, talment una dalla
Que ens escapsa el plorar, i que el riure esmicola
foragita l'spleen i la disbauxa retalla
Prou clar ho té el nadó que gemega.
El seu crit diu ben fort : "— Ja ho sé tot…"
Coneix, endevina el sentit i el secret
D'aquella fortor que li envaeix l'estança
Tot allò que m'espera,
tot l'enyor de demà
ho tinc ben assumit: és la Mort.
També vosaltres viureu, us acostumareu
al perfum de la Vida
i a l'olor de la Parca…"
[ TOT L'ENYOR DE DEMÀ (A Marià Manent) ]
dimarts, 29 de gener del 2008
dilluns, 28 de gener del 2008
Transformació 99: Que no? Que sí!
Per Martí
París acollí l’arribada de la Mercè i la seva companya amb la mateixa indiferència amb que rep de bones a primeres qualsevol turista que s’hi deixi caure. A partir d’aquí el que hi pugui passar depèn – allí més que en cap altre lloc del món - d’un mateix.
De bon matí deixaren enrere l’estació d’autobusos que les havia portat fins a la capital, quan encara el terra dels carrers relliscava per la humitat de la nit . Portaven unes quantes adreces anotades en una llibreta, alguns noms a l’agenda, l’abric sota genoll, els guants posats i la bufanda al coll.
El bus urbà les acostà fins un discret hotel a Boulogne-Billancourt, des d’on, després de deixar un equipatge auster i agafar una mica de forces, començaren l’aventura parisina.
Saint-Germain-des-Prés captivà ràpidament l’atenció de l’Anna i la Mercè. Un clàssic cafè de ciutat, no massa gran, fou la seva primera parada al barri de la bohèmia culta.
Passada la primera barrera de fum, el local resultava acollidor. Al fons, un home tocava el piano dalt d’un petit escenari. A mà dreta, un grup de joves discutia al voltant d’una taula plena de diaris, llibres, i begudes de tota mena. En un altre racó, un home que portava unes ulleres rodones de pasta corregia el que semblaven les galerades d’alguna publicació. Les altres taules eren plenes de gent que conversaven, llegien o escoltaven distretament la música. Dos xicots i una noia, asseguts en una taula a mà esquerra, les varen saludar afectuosament.
La nit se’ls escolà ràpidament entre converses, projectes, rialles i guspires de llum que saltaven d’una mirada a l’altra.
Un raig de sol netíssim les despertà cap al migdia. La boirina matinal havia deixat pas a la ciutat de la llum.
Havien quedat per dinar amb aquells amics, i alguns d’altres que havien conegut en el transcurs de la vetllada del dia anterior. No hi havia pressa. Cap a quarts de dues arribaren a la terrasseta del Café de Flore, on algun d’ells ja hi havia fet cap.
Varen saludar al joveníssim Michel, a Geneviève, a Jean-Luc, a Raymond, a Régine. Més tard anaren arribant els altres membres de la colla.
La vida que transcorria a l’entorn de Saint-Germain les feia reviscolar de la vida viscuda fins aleshores. L’Anna no parava d’anotar noms i adreces a la seva llibreta. La Mercè observava i escoltava. Mirava amb atenció aquelles teulades i aquelles fileres de finestres arrenglerades que li recordaven els exèrcits napoleònics. Pensava que no li faria res de viure-hi.
El vespre va caure sobre el cel de la ciutat. Les llums grogues, no moltes, reflectien a les llambordes la humitat que tornava lentament als carrers. L’Anna havia marxat a veure un editor. La Mercè havia volgut anar a fer un tomb vora el Sena. L’acompanyava Raymond, un home d’uns trenta-cinc anys que treballava en una editorial, i que havia fet les seves primeres passes com a escriptor.
Raymond tenia una conversa afable, intel·ligent, pausada. La Mercè estimava els silencis.
L’endemà tornaren a Roissy-en-Brie, on s’hostatjaven amb la resta del grup. L’Anna i la Mercè explicaren amb entusiasme la seva primera estada a la ciutat. Tot el que havien vist, conegut i viscut. L’Armand, perspicaç, digué a la Mercè:
- A veure si encara hauràs fet fira amb algun d’aquests xicots tan ben plantats de qui parleu...
- Que no, home, que no...
- Ara busca’m noranta-nou maneres de dir t’estimo, i m’ho creuré.
I s’abraçaren, enriolats.
París acollí l’arribada de la Mercè i la seva companya amb la mateixa indiferència amb que rep de bones a primeres qualsevol turista que s’hi deixi caure. A partir d’aquí el que hi pugui passar depèn – allí més que en cap altre lloc del món - d’un mateix.
De bon matí deixaren enrere l’estació d’autobusos que les havia portat fins a la capital, quan encara el terra dels carrers relliscava per la humitat de la nit . Portaven unes quantes adreces anotades en una llibreta, alguns noms a l’agenda, l’abric sota genoll, els guants posats i la bufanda al coll.
El bus urbà les acostà fins un discret hotel a Boulogne-Billancourt, des d’on, després de deixar un equipatge auster i agafar una mica de forces, començaren l’aventura parisina.
Saint-Germain-des-Prés captivà ràpidament l’atenció de l’Anna i la Mercè. Un clàssic cafè de ciutat, no massa gran, fou la seva primera parada al barri de la bohèmia culta.
Passada la primera barrera de fum, el local resultava acollidor. Al fons, un home tocava el piano dalt d’un petit escenari. A mà dreta, un grup de joves discutia al voltant d’una taula plena de diaris, llibres, i begudes de tota mena. En un altre racó, un home que portava unes ulleres rodones de pasta corregia el que semblaven les galerades d’alguna publicació. Les altres taules eren plenes de gent que conversaven, llegien o escoltaven distretament la música. Dos xicots i una noia, asseguts en una taula a mà esquerra, les varen saludar afectuosament.
La nit se’ls escolà ràpidament entre converses, projectes, rialles i guspires de llum que saltaven d’una mirada a l’altra.
Un raig de sol netíssim les despertà cap al migdia. La boirina matinal havia deixat pas a la ciutat de la llum.
Havien quedat per dinar amb aquells amics, i alguns d’altres que havien conegut en el transcurs de la vetllada del dia anterior. No hi havia pressa. Cap a quarts de dues arribaren a la terrasseta del Café de Flore, on algun d’ells ja hi havia fet cap.
Varen saludar al joveníssim Michel, a Geneviève, a Jean-Luc, a Raymond, a Régine. Més tard anaren arribant els altres membres de la colla.
La vida que transcorria a l’entorn de Saint-Germain les feia reviscolar de la vida viscuda fins aleshores. L’Anna no parava d’anotar noms i adreces a la seva llibreta. La Mercè observava i escoltava. Mirava amb atenció aquelles teulades i aquelles fileres de finestres arrenglerades que li recordaven els exèrcits napoleònics. Pensava que no li faria res de viure-hi.
El vespre va caure sobre el cel de la ciutat. Les llums grogues, no moltes, reflectien a les llambordes la humitat que tornava lentament als carrers. L’Anna havia marxat a veure un editor. La Mercè havia volgut anar a fer un tomb vora el Sena. L’acompanyava Raymond, un home d’uns trenta-cinc anys que treballava en una editorial, i que havia fet les seves primeres passes com a escriptor.
Raymond tenia una conversa afable, intel·ligent, pausada. La Mercè estimava els silencis.
L’endemà tornaren a Roissy-en-Brie, on s’hostatjaven amb la resta del grup. L’Anna i la Mercè explicaren amb entusiasme la seva primera estada a la ciutat. Tot el que havien vist, conegut i viscut. L’Armand, perspicaç, digué a la Mercè:
- A veure si encara hauràs fet fira amb algun d’aquests xicots tan ben plantats de qui parleu...
- Que no, home, que no...
- Ara busca’m noranta-nou maneres de dir t’estimo, i m’ho creuré.
I s’abraçaren, enriolats.
diumenge, 27 de gener del 2008
Transformació 98: catosfèrica
Per Júlia
Dedicada a l’Arare,
àvia exemplar i de molt bon veure.
En jornada catosfèrica,
I amb portàtil a la mà,
dos xicots vaig escoltar,
a una xerrada quimèrica.
Un amb barba, ja granat,
li diu a l’altre: -Company
tant de rotllo, tant d’afany,
i ben prest tot s’ha acabat.
Concentrem blogaires savis,
fem venir moltes patums,
parlem de blogs i costums,
i servim un piscolabis.
Tanta feina, tant debat,
I tanta filosofia,
ves company, i qui ho diria?
dura menys que un constipat-.
L’amic, magre, home de pau,
sent el mòbil, qui deu ser?
veu el missatge que té
i somriu com un babau.
-Ves, una amiga bloguera
que ha tingut el primer net.
Li diu l’altre: -Ai, doncs, pobret,
quin món de mones l’espera...
Només en néixer ja flaira
el nadó, la mort galàctica,
malgrat que després, amb pràctica,
s’hi avesa i no la sent gaire.
Malgrat tant d’ordinador,
i tanta tecnologia
la mort sempre va fent via,
no té antídot el dolor...
-Calla, calla, capsigrany,
I no diguis bajanades,
néixer en dia de jornades
em sembla un bon averany,
Doncs la vida és un instant,
al menys gaudim del moment,
si la mort se’ns fa present
fem servir desodorant...-
(A la taula dels ponents
Va cridar, el moderador:
-Callin sisplau, o sinó
marxaran tots dos rabent!)
Dedicada a l’Arare,
àvia exemplar i de molt bon veure.
En jornada catosfèrica,
I amb portàtil a la mà,
dos xicots vaig escoltar,
a una xerrada quimèrica.
Un amb barba, ja granat,
li diu a l’altre: -Company
tant de rotllo, tant d’afany,
i ben prest tot s’ha acabat.
Concentrem blogaires savis,
fem venir moltes patums,
parlem de blogs i costums,
i servim un piscolabis.
Tanta feina, tant debat,
I tanta filosofia,
ves company, i qui ho diria?
dura menys que un constipat-.
L’amic, magre, home de pau,
sent el mòbil, qui deu ser?
veu el missatge que té
i somriu com un babau.
-Ves, una amiga bloguera
que ha tingut el primer net.
Li diu l’altre: -Ai, doncs, pobret,
quin món de mones l’espera...
Només en néixer ja flaira
el nadó, la mort galàctica,
malgrat que després, amb pràctica,
s’hi avesa i no la sent gaire.
Malgrat tant d’ordinador,
i tanta tecnologia
la mort sempre va fent via,
no té antídot el dolor...
-Calla, calla, capsigrany,
I no diguis bajanades,
néixer en dia de jornades
em sembla un bon averany,
Doncs la vida és un instant,
al menys gaudim del moment,
si la mort se’ns fa present
fem servir desodorant...-
(A la taula dels ponents
Va cridar, el moderador:
-Callin sisplau, o sinó
marxaran tots dos rabent!)
dissabte, 26 de gener del 2008
Transformació 97: Monosíl·labs
Per la Gemma
N’hi ha un tip de mots,
per no dir pas tant…
que no hi ha res
que no es dit
si a un no li val.
El llarg diu molt,
el curt es sord?
Si a pas lent
i mot a mot,
l’alt ha dit:
la mort ja hi és,
que no pot dir el curt
si no sent ni el plor
del nen que té fam?
N’hi ha un tip de mots,
per no dir pas tant…
que no hi ha res
que no es dit
si a un no li val.
El llarg diu molt,
el curt es sord?
Si a pas lent
i mot a mot,
l’alt ha dit:
la mort ja hi és,
que no pot dir el curt
si no sent ni el plor
del nen que té fam?
Transformação 96 : Traduttore tadittore.
Per Aparecido
Zanzavam devagarinho um vaguear, o mais alto solene, gris barba em vermelha bochecha, o outro, magro lixa barba e doentio semblante. Papo abstraido. Alto lá! parava cofiava a barba e pesando palavras.
- A vida iniqüa para tanto, rir, chorar, divertir e o torpor... e rente ao nascer já se prepara a morte e veja com que vontade choram os de fraudas cagadas, é que percebem.
- Percebem o quê?
- O cheiro da morte que campeia... depois? Depoi se acostuma.
(Ens sembla que l'autor té tans blocs que no sabem quin enllaç posar)
Zanzavam devagarinho um vaguear, o mais alto solene, gris barba em vermelha bochecha, o outro, magro lixa barba e doentio semblante. Papo abstraido. Alto lá! parava cofiava a barba e pesando palavras.
- A vida iniqüa para tanto, rir, chorar, divertir e o torpor... e rente ao nascer já se prepara a morte e veja com que vontade choram os de fraudas cagadas, é que percebem.
- Percebem o quê?
- O cheiro da morte que campeia... depois? Depoi se acostuma.
(Ens sembla que l'autor té tans blocs que no sabem quin enllaç posar)
dijous, 24 de gener del 2008
Transformació 95: Comunicació verbal vergonyosa
Per Arare
Ringgggggggggggggggggggggggggg – clic-
Si?
Sóc al tren
QUE SÓC AL TREN! AL TREN!NOOOOOOO, AL TREN
TE, ERRA, E, ENA
Estic arribant, en mitja horeta seré a Plaça de Catalunya
QUE ESTIC ARRIBANT!ÉS IGUAL, JA T’HO DIRÉ QUAN ARRIBI
Que ja t’ho diré, que ara entrem en un túnel… que
JA T’HO DIRÉEEEEEEEE
Que el nano plorava molt i
QUE PLORAVA MOOLT
Que després es va morir. SI! MORIR, SI, ÉS MORT.
El nano
EL NANO! EL NEN. QUE ES VA MORIR!
Si, a mi també
QUE A MI TAMBÉ EM FA VENIR GANES DE PLORAR
Si, molt trist., molt trist, total, no sé per què havia de néixer…
QUE NO SÉ PER QUÈ HAVIA DE NÉIXER!
Bé, ja en parlarem
QUE JA EN PARLAREM! QUE JA T’HO DIRÉEEEEEEEEE
Clic
“Tot el vagó pendent de mi, quina vergonya”
Ringgggggggggggggggggggggggggg – clic-
Si?
Sóc al tren
QUE SÓC AL TREN! AL TREN!NOOOOOOO, AL TREN
TE, ERRA, E, ENA
Estic arribant, en mitja horeta seré a Plaça de Catalunya
QUE ESTIC ARRIBANT!ÉS IGUAL, JA T’HO DIRÉ QUAN ARRIBI
Que ja t’ho diré, que ara entrem en un túnel… que
JA T’HO DIRÉEEEEEEEE
Que el nano plorava molt i
QUE PLORAVA MOOLT
Que després es va morir. SI! MORIR, SI, ÉS MORT.
El nano
EL NANO! EL NEN. QUE ES VA MORIR!
Si, a mi també
QUE A MI TAMBÉ EM FA VENIR GANES DE PLORAR
Si, molt trist., molt trist, total, no sé per què havia de néixer…
QUE NO SÉ PER QUÈ HAVIA DE NÉIXER!
Bé, ja en parlarem
QUE JA EN PARLAREM! QUE JA T’HO DIRÉEEEEEEEEE
Clic
“Tot el vagó pendent de mi, quina vergonya”
dimecres, 23 de gener del 2008
Transformación 94: función de x
Por Xurri
Sea el área temporal S, o vida, definida por:
.png)
Donde a = nacimiento; b = muerte; y = llanto; x= percepción olfativa de la muerte.
Sea el área temporal S, o vida, definida por:.png)
Donde a = nacimiento; b = muerte; y = llanto; x= percepción olfativa de la muerte.
dimarts, 22 de gener del 2008
Transformació 93 : Inadequat
Per la Gemma
- No vagis tan de pressa, que no et puc seguir.
L’home, petit com era, feia dues passes per cada pas segur del seu company. Esbufegava intentant mantenir el mateix ritme, mentre l’altre parlava. No tenia bon aspecte, prim i sense afaitar, al costat de l’altre que li passava un pam. L’home alt vestia bé i, per la vermellor dels seus pòmuls, la bona salut se li endevinava
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
La fragilitat de l’home baixet i malaltís contrastava amb la solemnitat de l’home alt. Potser sortia d’una malaltia i l’home alt gosava parlar-li de preparar-se a morir... No em vaig fixar si era un capellà... L’home prim seguia esbufegant i l’home alt va aturar-se. Es passà la mà per la barba, com si sospesés bé les seves paraules i li va dir:
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
- L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
L’home prim va asseure’s -potser va sentir un petit mareig.
L’home alt es va quedar dempeus, mirant l’horitzó -em va semblar, però, que havia deixat de tocar-se la barba.
- No vagis tan de pressa, que no et puc seguir.
L’home, petit com era, feia dues passes per cada pas segur del seu company. Esbufegava intentant mantenir el mateix ritme, mentre l’altre parlava. No tenia bon aspecte, prim i sense afaitar, al costat de l’altre que li passava un pam. L’home alt vestia bé i, per la vermellor dels seus pòmuls, la bona salut se li endevinava
- A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.
La fragilitat de l’home baixet i malaltís contrastava amb la solemnitat de l’home alt. Potser sortia d’una malaltia i l’home alt gosava parlar-li de preparar-se a morir... No em vaig fixar si era un capellà... L’home prim seguia esbufegant i l’home alt va aturar-se. Es passà la mà per la barba, com si sospesés bé les seves paraules i li va dir:
- Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
- Ja senten què?
- L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
L’home prim va asseure’s -potser va sentir un petit mareig.
L’home alt es va quedar dempeus, mirant l’horitzó -em va semblar, però, que havia deixat de tocar-se la barba.
dilluns, 21 de gener del 2008
Transformació 92: Antecedents
Per pere
Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés. Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: “Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis; si un dia en menges no t’escaparàs pas de la mort”.
Gènesis 2: 15-17
El que va passar finalment no cal repetir-ho perquè s’ha explicat aquí mateix desenes de vegades en diverses versions. I tot per una poma que s’hagués fet malbé com tantes altres si no hagués estat per Eva, absolutament innocent, i per la serp. I encara l’home solemne va tenir la barra de dir-li que no passava res, que un s’hi acabava avesant. És clar, com que ell...
Jahvè Déu prengué l’home i el posà al jardí d’Edèn perquè el conreés i el guardés. Llavors Jahvè Déu va donar a l’home aquest manament: “Pots menjar de tots els arbres del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal no en mengis; si un dia en menges no t’escaparàs pas de la mort”.
Gènesis 2: 15-17
El que va passar finalment no cal repetir-ho perquè s’ha explicat aquí mateix desenes de vegades en diverses versions. I tot per una poma que s’hagués fet malbé com tantes altres si no hagués estat per Eva, absolutament innocent, i per la serp. I encara l’home solemne va tenir la barra de dir-li que no passava res, que un s’hi acabava avesant. És clar, com que ell...
diumenge, 20 de gener del 2008
Transformació 90: Cançó antiga de protesta
Per Júlia
L'avi Siset em parlava,
Quan jo havia estat malalt
I pel carrer caminaven
Tornant de Cal Manescal.
Siset que no veus la vida,
Que de pressa va passant,
Plores i rius i gaudeixes,
Però tot és un instant.
Si tu l'estires fort per quí, si jo l'estiro fort per llà,
Per més que estiris i que estiris
No la podràs pas allargar...
Quan un infant el pareixen
No fa res més que plorar,
Doncs percep la mort propera
I la pudor que ella fa.
Després el nin s'hi acostuma,
I ja la pudor no sent,
Que poc que dura la vida,
Cull les roses del present...
Si tu l'estires...
L'avi Siset em parlava,
Quan jo havia estat malalt
I pel carrer caminaven
Tornant de Cal Manescal.
Siset que no veus la vida,
Que de pressa va passant,
Plores i rius i gaudeixes,
Però tot és un instant.
Si tu l'estires fort per quí, si jo l'estiro fort per llà,
Per més que estiris i que estiris
No la podràs pas allargar...
Quan un infant el pareixen
No fa res més que plorar,
Doncs percep la mort propera
I la pudor que ella fa.
Després el nin s'hi acostuma,
I ja la pudor no sent,
Que poc que dura la vida,
Cull les roses del present...
Si tu l'estires...
divendres, 18 de gener del 2008
Transformació 89: Imprecisions
Per Sani
No es va aclarir del tot si eren dos o si eren tres. Uns van dir que caminaven pel carrer mentre que d'altres van dir que els van veure fent footing pel parc. Sembla ser que un era més aviat alt i prim, i de cara vermellosa i amb barbeta grisosa , i l'altre menut i rabassut amb cara neta. Però algú va mig dir que era l'home ben vestit qui duia barba de tres dies, o sigui que no era que tingués la barba grisa sinó que potser no s'havia afaitat. Mala cara, digueren uns. Lleig com un pecat digueren d'altres. Això no va quedar massa clar.
Sembla ser que parlaven, o discutien sobre el fet de saber si hi havia temps per tot o no. No ho sabrem mai del cert. I que fou un dels dos, potser el menut, qui deia a l'altre que no sabia segur si el plor dels infants en néixer era de por, de fred o de fàstic.
L'altre, sense assegurar res, sembla que li va contestar –l'informe no diu res sobre el to de veu- que era de per culpa de la pudor -o tal vegada va dir fortor?- de mort que sembla que sent a la cara , a la cara o al nas, és clar, només arribar a la vida.
L'altre li contestà alguna cosa, no sabem ben bé què, però pel que sembla no el va entendre del tot. I va ser llavors quan el primer li va etzibar una cosa així com… "L'home és com una bèstia, que a tot s'acostuma". Diuen que l'altre no es va poder estar de dir: "Que t'hi acostumes, dius? Jo no ho tinc tan clar", o una cosa semblant...
dijous, 17 de gener del 2008
Transformació 88: Palíndroms encadenats
Per Martí
ARA MIRA DE RODÓ: RODOREDA RIMARÀ
- Ui, on entro... mala mort, nen, oïu?
- Allà, calla…
- Ací no m’erro, corre, Mònica!
- Aparta’t, ara t’atrapa!
- Sereno: nen, on eres? Tu puts!
-Sí, todo Dodotis!
- Nenet: Parir o morir... apte, nen?
- A parir o morir, apa.
- Ala, mimat, ara reseu... que serà rata! Mima-la...
- La seva ànima camina, avesa’l.
- Sí Déu, que de fe temo.
- Home, té fe? Déu, quedi’s.
- Sí, Déu, quedi’s.
I... Fi.
ARA MIRA DE RODÓ: RODOREDA RIMARÀ
- Ui, on entro... mala mort, nen, oïu?
- Allà, calla…
- Ací no m’erro, corre, Mònica!
- Aparta’t, ara t’atrapa!
- Sereno: nen, on eres? Tu puts!
-Sí, todo Dodotis!
- Nenet: Parir o morir... apte, nen?
- A parir o morir, apa.
- Ala, mimat, ara reseu... que serà rata! Mima-la...
- La seva ànima camina, avesa’l.
- Sí Déu, que de fe temo.
- Home, té fe? Déu, quedi’s.
- Sí, Déu, quedi’s.
I... Fi.
dimecres, 16 de gener del 2008
Transformació 87: Un dels dos
Per Antònia
Sempre ha de dir alguna bestiesa: la d’aquesta tarda, que la mort avisa amb l’olor. I quin blanc tan planxat, el de la camisa! Segur que es va aturant perquè tothom s’hi fixi. Alça la veu i mira al seu voltant cantant alguna frase filosòfica. I a mi, que m’agafa una mica de mal al genoll, m’agrada donar-lo pel seguit.
(no sabem si l'Antònia té bloc)
Sempre ha de dir alguna bestiesa: la d’aquesta tarda, que la mort avisa amb l’olor. I quin blanc tan planxat, el de la camisa! Segur que es va aturant perquè tothom s’hi fixi. Alça la veu i mira al seu voltant cantant alguna frase filosòfica. I a mi, que m’agafa una mica de mal al genoll, m’agrada donar-lo pel seguit.
(no sabem si l'Antònia té bloc)
dimarts, 15 de gener del 2008
dilluns, 14 de gener del 2008
Pleguem!
Un cop més coincidim, aquest cop plegant: p plega i doblega per fer un caleidoscopi de baixa intensitat; xurri s'hi inspira i en fa un ocellet i p la plagía amb un vaixell; en Txacoté aprofita una estona tonta i fa una granota rodorediana ... algú més s'hi apunta?
diumenge, 13 de gener del 2008
Transformació 81: Esdrúixoles i planes
Per la Júlia
Una nit càlida de llum llunática, i esteladíssima, primaveral, a un racó tètric, poc urbanístic, dos fidelíssims amics monàrquics, conversa íntima feien petar. Un d'ells, de còrpora, de fet, altíssima, bàrbara barba, blanca i lluent, acaronava, interessadíssim, amb filosòfic capteniment.
-Vida brevíssima m'angoixa l'ànima, avorridíssim o molt distret, minuts minúsculs s'escolen ràpids, àdhuc concèntrics, i l'existència, sempre curtíssima, s'esmuny inquieta, sempre rabent.
L'amic anèmic, poc carismàtic, en silenciosa actitud absent, no comprenia la cosa mística i apariava indiferent.
-Si fins a clínica que sigui asèptica, nadona càndida plora en sentir...
-Què sent en néixer, la ingènua càndida? –va dir l'anèmic amb un sospir.
-La cadavèrica sentor que ambígua i sense música li porta el vent.Costums implícits fan que saturi la pituitària temporalment i així ploralles que són genètiques s'aturin, sòrdides, indiferents.
Així raonen els grans científics sobre humanístic capteniment i estudien síndrome de plor hiperbòlic, indefugible, del naixement.
Una nit càlida de llum llunática, i esteladíssima, primaveral, a un racó tètric, poc urbanístic, dos fidelíssims amics monàrquics, conversa íntima feien petar. Un d'ells, de còrpora, de fet, altíssima, bàrbara barba, blanca i lluent, acaronava, interessadíssim, amb filosòfic capteniment.
-Vida brevíssima m'angoixa l'ànima, avorridíssim o molt distret, minuts minúsculs s'escolen ràpids, àdhuc concèntrics, i l'existència, sempre curtíssima, s'esmuny inquieta, sempre rabent.
L'amic anèmic, poc carismàtic, en silenciosa actitud absent, no comprenia la cosa mística i apariava indiferent.
-Si fins a clínica que sigui asèptica, nadona càndida plora en sentir...
-Què sent en néixer, la ingènua càndida? –va dir l'anèmic amb un sospir.
-La cadavèrica sentor que ambígua i sense música li porta el vent.Costums implícits fan que saturi la pituitària temporalment i així ploralles que són genètiques s'aturin, sòrdides, indiferents.
Així raonen els grans científics sobre humanístic capteniment i estudien síndrome de plor hiperbòlic, indefugible, del naixement.
dissabte, 12 de gener del 2008
Transformació 80: en diagonal
Per la mar
Caminaven, abstrets dins una conversa mesurada:
-la vida és: nàixer, plorar i morir. No sents l’olor?
- De què collons em parles, tio?
Caminaven, abstrets dins una conversa mesurada:
-la vida és: nàixer, plorar i morir. No sents l’olor?
- De què collons em parles, tio?
divendres, 11 de gener del 2008
Transformació 79: substitució numèrica total
Per Txacoté (21.25.01.03.16.21.06´.)
03.01.14.10.15.01.23.06.15 01 17.16.03 01 17.16.03. 06.13 14.06´.20 01.13.21 06.19.01 22.15 09.16.14.06 20.16.13.06.14.15.06, 02.06.15 23.06.20.21.10.21, 01.14.02 13.01 02.01.19.02.01 08.19.10.20.01 10 06.13.20 17.16´.14.22.13.20 22.15.01 14.10.03.01 23.06.19.14.06.13.13.20; 13.'01.13.21.19.06, 14.01.08.19.06, 20.06.15.20.06 01.07.01.10.21.01.19, 20.06.14.02.13.01.23.01 18.22.06 01.03.01.02.06´.20 05.06 20.16.19.21.10.19 05.'22.15.01 14.01.13.01.13.21.10.01. 06.20.21.01.23.06.15 01.02.20.21.19.06.21.20 06.15 13.01 03.16.15.23.06.19.20.01 10 06.13 14.06´.20 01.13.21 20.'01.21.22.19.01.23.01 05.06 21.01.15.21 06.15 21.01.15.21 10 06.20 17.01.20.20.01.23.01 13.01 14.01`. 17.06.19 13.01 02.01.19.02.01 03.16.14 20.10 23.16.13.08.22.06´.20 20.16.20.17.06.20.01.19 02.06´. 13.06.20 17.01.19.01.22.13.06.20.
-01 13.01 23.10.05.01 15.16 09.10 09.01 21.06.14.17.20 17.06.19 01 21.16.21. 19.10.22.19.06 10 17.13.16.19.01.19, 05.10.23.06.19.21.10.19.-20.06 10 06.15.20.16.17.10.19.-20.06 … 10 06.15 06.13 17.22.15.21 05.06 15.06´.10.25.06.19 11.01 21.'09.01.20 05.06 17.19.06.17.01.19.01.19 01 14.16.19.10.19. 17.06.19.18.22.06`. 13.06.20 08.01.15.06.20 05.06 17.13.16.19.01.19 18.22.06 21.06.15.06.15 13.06.20 03.19.10.01.21.22.19.06.20 05.06 02.16.13.18.22.06.19.20 06´.20 17.06.19.18.22.06`. 11.01 09.16 20.06.15.21.06.15.
-11.01 20.06.15.21.06.15 18.22.06`?
-13.'16.13.16.19 18.22.06 09.10 09.01 06.20.03.01.14.17.01.05.01 05.06 13.01 14.16.19.21... 05.06.20.17.19.06´.20 22.15 20.'09.10 01.23.06.20.01…
03.01.14.10.15.01.23.06.15 01 17.16.03 01 17.16.03. 06.13 14.06´.20 01.13.21 06.19.01 22.15 09.16.14.06 20.16.13.06.14.15.06, 02.06.15 23.06.20.21.10.21, 01.14.02 13.01 02.01.19.02.01 08.19.10.20.01 10 06.13.20 17.16´.14.22.13.20 22.15.01 14.10.03.01 23.06.19.14.06.13.13.20; 13.'01.13.21.19.06, 14.01.08.19.06, 20.06.15.20.06 01.07.01.10.21.01.19, 20.06.14.02.13.01.23.01 18.22.06 01.03.01.02.06´.20 05.06 20.16.19.21.10.19 05.'22.15.01 14.01.13.01.13.21.10.01. 06.20.21.01.23.06.15 01.02.20.21.19.06.21.20 06.15 13.01 03.16.15.23.06.19.20.01 10 06.13 14.06´.20 01.13.21 20.'01.21.22.19.01.23.01 05.06 21.01.15.21 06.15 21.01.15.21 10 06.20 17.01.20.20.01.23.01 13.01 14.01`. 17.06.19 13.01 02.01.19.02.01 03.16.14 20.10 23.16.13.08.22.06´.20 20.16.20.17.06.20.01.19 02.06´. 13.06.20 17.01.19.01.22.13.06.20.
-01 13.01 23.10.05.01 15.16 09.10 09.01 21.06.14.17.20 17.06.19 01 21.16.21. 19.10.22.19.06 10 17.13.16.19.01.19, 05.10.23.06.19.21.10.19.-20.06 10 06.15.20.16.17.10.19.-20.06 … 10 06.15 06.13 17.22.15.21 05.06 15.06´.10.25.06.19 11.01 21.'09.01.20 05.06 17.19.06.17.01.19.01.19 01 14.16.19.10.19. 17.06.19.18.22.06`. 13.06.20 08.01.15.06.20 05.06 17.13.16.19.01.19 18.22.06 21.06.15.06.15 13.06.20 03.19.10.01.21.22.19.06.20 05.06 02.16.13.18.22.06.19.20 06´.20 17.06.19.18.22.06`. 11.01 09.16 20.06.15.21.06.15.
-11.01 20.06.15.21.06.15 18.22.06`?
-13.'16.13.16.19 18.22.06 09.10 09.01 06.20.03.01.14.17.01.05.01 05.06 13.01 14.16.19.21... 05.06.20.17.19.06´.20 22.15 20.'09.10 01.23.06.20.01…
Transformació 78: Acròstic en estramps
Per pere
Recordeu, amics, el moment del conte
On a poc a poc caminen dos homes?
De l’alt i solemne, la barba grisa,
Obscurs conceptes escolta el més magre:
Riures i planys, la vida que s’escola
En pocs instants. I els nadons que ja ho saben;
Des que neixen senten la mort propera.
Amics, no en feu cas, jugueu a la vida!
Recordeu, amics, el moment del conte
On a poc a poc caminen dos homes?
De l’alt i solemne, la barba grisa,
Obscurs conceptes escolta el més magre:
Riures i planys, la vida que s’escola
En pocs instants. I els nadons que ja ho saben;
Des que neixen senten la mort propera.
Amics, no en feu cas, jugueu a la vida!
dijous, 10 de gener del 2008
Transformació 77: La mort des pauvres
Per Sani
C'est la Mort qui console, et l'odeur qui fait vivre
C'est le destin de ces hommes et leur seul espoir
L'un malade et malingre, l'autre, très fin bourgeois
ils longent un chemin, puis s'arrêtent et discutent
A travers l'orage, la pluie, les nuages et le givre,
Il parlent du Temps qui pointe et qui passe
sans trève, sans repos, en hurlant : "Je suis Libre,
Et décide de vos rires, vos plaisirs et vos larmes ".
Et les nourrissons d'agiter leurs mains toutes petites
pour se plaindre, en pleurant, de l'odeur exotique
que très vite ils relient aux images de la Mort;
C'est vraiment notre fatum quotidien et tragique
Que de transformer cette senteur étrangère
En patrie familière ou en épave utopique !
C'est la Mort qui console, et l'odeur qui fait vivre
C'est le destin de ces hommes et leur seul espoir
L'un malade et malingre, l'autre, très fin bourgeois
ils longent un chemin, puis s'arrêtent et discutent
A travers l'orage, la pluie, les nuages et le givre,
Il parlent du Temps qui pointe et qui passe
sans trève, sans repos, en hurlant : "Je suis Libre,
Et décide de vos rires, vos plaisirs et vos larmes ".
Et les nourrissons d'agiter leurs mains toutes petites
pour se plaindre, en pleurant, de l'odeur exotique
que très vite ils relient aux images de la Mort;
C'est vraiment notre fatum quotidien et tragique
Que de transformer cette senteur étrangère
En patrie familière ou en épave utopique !
dimarts, 8 de gener del 2008
Transformació 76: Educació
Per la Gemma:
- Mamà, aquests senyors què fan?
- Parlen, filla.
- Mamà, i de què parlen ?
- Del temps, filla.
- Del temps, mama ? El senyor de la barba ha dit no sé què de morir…
- No s’escolten les converses dels altres, filla, és de poca educació!
- Tens raó, mama, no parlen de morir, parlen de bebès!
- Què t’he dit!
- Uiss mama... no els vull escoltar, que ara sí que parlen de morir!
- Mamà, aquests senyors què fan?
- Parlen, filla.
- Mamà, i de què parlen ?
- Del temps, filla.
- Del temps, mama ? El senyor de la barba ha dit no sé què de morir…
- No s’escolten les converses dels altres, filla, és de poca educació!
- Tens raó, mama, no parlen de morir, parlen de bebès!
- Què t’he dit!
- Uiss mama... no els vull escoltar, que ara sí que parlen de morir!
Transformación 75: Coplas de pie quebrado
Por xurri
Observe a dos caballeros
bajando por el sendero
conversando
tocados con sus sombreros
con un aire plañidero
paseando.
Uno es alto y distinguido
altivo el porte y sereno
dominante,
otro débil, consumido,
la piel del color del heno,
angustiante.
En estas que se detiene
el prócer, sus barbas mesa
sopesando,
y el otro que se contiene
le escucha mientras se expresa
desgranando:
Pues a buen punto nacemos
que ya nos vamos marchando
sin prever
que, sin tiempo, acabaremos
sin risas, más no llorando:
sin saber.
Y llora ya el inocente
infante cuando lo siente
en su cuna:
el tenue olor de la muerte
flotando sobre su frente
con la luna.
Sus pituitarias, por suerte
con presteza acostumbran
los aromas,
y los olores de muerte
por fin no apesadumbran
sus neuronas.
Observe a dos caballeros
bajando por el sendero
conversando
tocados con sus sombreros
con un aire plañidero
paseando.
Uno es alto y distinguido
altivo el porte y sereno
dominante,
otro débil, consumido,
la piel del color del heno,
angustiante.
En estas que se detiene
el prócer, sus barbas mesa
sopesando,
y el otro que se contiene
le escucha mientras se expresa
desgranando:
Pues a buen punto nacemos
que ya nos vamos marchando
sin prever
que, sin tiempo, acabaremos
sin risas, más no llorando:
sin saber.
Y llora ya el inocente
infante cuando lo siente
en su cuna:
el tenue olor de la muerte
flotando sobre su frente
con la luna.
Sus pituitarias, por suerte
con presteza acostumbran
los aromas,
y los olores de muerte
por fin no apesadumbran
sus neuronas.
diumenge, 6 de gener del 2008
Transformació 74: El mort i qui el vetlla
Per l'Arare
- La meva àvia, que en pau descansi, deia que des que naixem, que ja ens hem de preparar per morir.
- Diu que quan va néixer no parava de plorar, que es veu que sa mare era un no viure, perquè li perdia el plor i se li posava lila.
- Ai, Senyor, no som res!
- I menys en vestit de bany!
- Ja ho pot ben dir...
- De què diu que s’ha mort?
- De vell.
- I quina edat diu que tenia?
- Noranta-sis
- Oi que fumava?
- Caliquenyos!
- Collons!
- Home de Déu, no digui aquestes coses, que estem vetllant un mort!
- La meva àvia, que en pau descansi, deia que des que naixem, que ja ens hem de preparar per morir.
- Diu que quan va néixer no parava de plorar, que es veu que sa mare era un no viure, perquè li perdia el plor i se li posava lila.
- Ai, Senyor, no som res!
- I menys en vestit de bany!
- Ja ho pot ben dir...
- De què diu que s’ha mort?
- De vell.
- I quina edat diu que tenia?
- Noranta-sis
- Oi que fumava?
- Caliquenyos!
- Collons!
- Home de Déu, no digui aquestes coses, que estem vetllant un mort!
dissabte, 5 de gener del 2008
Transformació 73: Cançó
Per la Júlia
Dos homes caminen
Plegats pel carrer,
No sé si s’estimen
I no ho puc saber.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
L’un li diu a l’altre
La vida és molt breu,
Tant pel al qui plora,
Com per al qui beu.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
Al bressol ja plora
El nin de bolquers,
Doncs la mort ensuma,
Que pertot hi és.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
S’hi avesa i no plora
Quan es fa més gran,
Cantem i dansem,
Que el temps va passant.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
Dos homes caminen
Plegats pel carrer,
No sé si s’estimen
I no ho puc saber.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
L’un li diu a l’altre
La vida és molt breu,
Tant pel al qui plora,
Com per al qui beu.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
Al bressol ja plora
El nin de bolquers,
Doncs la mort ensuma,
Que pertot hi és.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
S’hi avesa i no plora
Quan es fa més gran,
Cantem i dansem,
Que el temps va passant.
Tralarala, tralarala, lalalalalala. Oidà.
divendres, 4 de gener del 2008
Transformació 72 : Pintada reivindicativa
Per pere
Veig dos homes que caminen a poc a poc. S'aturen. El més alt i ben vestit, amb barba grisa, li diu alguna cosa a l'altre, amb barba de dos dies, que sembla distret. Gairebé no els sento: riure, plorar, temps, morir, vida, criatures, olor, avesar-se... Quan se separen, el més baix es treu un esprai de la butxaca i, amb aire furtiu i mà tremolosa, pinta en vermell unes paraules a la paret. Les fotografio i les penjo a Internet.
Veig dos homes que caminen a poc a poc. S'aturen. El més alt i ben vestit, amb barba grisa, li diu alguna cosa a l'altre, amb barba de dos dies, que sembla distret. Gairebé no els sento: riure, plorar, temps, morir, vida, criatures, olor, avesar-se... Quan se separen, el més baix es treu un esprai de la butxaca i, amb aire furtiu i mà tremolosa, pinta en vermell unes paraules a la paret. Les fotografio i les penjo a Internet.
dijous, 3 de gener del 2008
Transformació 71: Betlem
Per Zel
El moment i l’estat de la dona no els permetien res més que aquell pas lent, insegur, a l’aguait de qualsevol parany. Ell era gran, un poc geperut i magre. La túnica havia perdut feia temps el color original, ara s’assemblava a la terra erma que trepitjaven. Ella lluïa un ventre inflat, i mirava amatent l’home amb els ulls vermells de neguit i febre. El silenci de l’angoixa compartida campava entre tots dos, amb una pesantor de boira densa.
-No veig ni una ombra de res habitable, tret d’aquest mur immens. Sento haver-te de dir que la sort no ens acompanya, i maldestre com sóc no sé pas si sabré ajudar-te com pertoca.
-Un mur? Però no volien tant sí com no que féssim la inscripció?
-Manar no vol dir res, tret d’emprenyar els pobres. Ja hauries de saber-ho.
(problemes tècnics fan que aquesta transformació surti una mica endarrerida)
dimecres, 2 de gener del 2008
Transformació 70: Ionesco - Rhinocéros
Per Sani
Jean T'has quedat sol, amic. Ja només quedes tu defensant que la vida fa olor, que sents olor de vida, enfrontant-te a la opinió general. Tu contra tots...
Béranger Sí, prou que ho sé que tots m'han abandonat. He perdut tots els amics i fins i tot la meva estimada Daisy. Només em quedes tu, Jean, i.. fas cara de malalt!
Jean No per gaire estona, noi, ho sento. Jo també t'he de deixar. La vida és massa curta com per perdre-la amb gent com tu que no s'avé a raons.
No hi ha temps per tot, divertir-se i ensopir-se , riure i plorar. No, o una cosa o l'altra, i cal triar. Potser sí que et penses que tu tens raó contra tothom. Que tu ets els més ben vestit, amb la barba més ben afaitada, el més ben plantat, el més llest.. i tot plegat. Vols tenir raó contra la majoria? Olor , dius ? Quina tara, quina desgràcia, quina anomalia més gran. Et deixo, noi. Podreix-te tot sol… Me'n vaig amb la gent normal.
Béranger Jo bé que voldria sentir la pudor de vida que sent tothom en aquesta ciutat. Prou que m'hi voldria acostumar... Diuen que l'home a tot s'acostuma. Però no puc. De pudor jo no en sento cap…. Per a mi la vida fa olor. Ho sé des que vaig néixer i vaig començar a plorar.
Respiro fondo i ho torno a intentar. Miro de sentir alguna mena de pesta per no veure'm diferent, i poder formar part del ramat …! Ahh, ahh, brr !
No. No. De cap manera. Prou. Ho tinc decidit. M'enfrontaré a tot i a tothom si cal. Seré l'últim home que gosa dir la seva veritat. Cridaré ben fort que sento olor de vida. I ho mantindré fins al final. No capitularé pas. Ni ara ni mai !
Rhinocéros (final del 3er acte)
Jean T'has quedat sol, amic. Ja només quedes tu defensant que la vida fa olor, que sents olor de vida, enfrontant-te a la opinió general. Tu contra tots...
Béranger Sí, prou que ho sé que tots m'han abandonat. He perdut tots els amics i fins i tot la meva estimada Daisy. Només em quedes tu, Jean, i.. fas cara de malalt!
Jean No per gaire estona, noi, ho sento. Jo també t'he de deixar. La vida és massa curta com per perdre-la amb gent com tu que no s'avé a raons.
No hi ha temps per tot, divertir-se i ensopir-se , riure i plorar. No, o una cosa o l'altra, i cal triar. Potser sí que et penses que tu tens raó contra tothom. Que tu ets els més ben vestit, amb la barba més ben afaitada, el més ben plantat, el més llest.. i tot plegat. Vols tenir raó contra la majoria? Olor , dius ? Quina tara, quina desgràcia, quina anomalia més gran. Et deixo, noi. Podreix-te tot sol… Me'n vaig amb la gent normal.
Béranger Jo bé que voldria sentir la pudor de vida que sent tothom en aquesta ciutat. Prou que m'hi voldria acostumar... Diuen que l'home a tot s'acostuma. Però no puc. De pudor jo no en sento cap…. Per a mi la vida fa olor. Ho sé des que vaig néixer i vaig començar a plorar.
Respiro fondo i ho torno a intentar. Miro de sentir alguna mena de pesta per no veure'm diferent, i poder formar part del ramat …! Ahh, ahh, brr !
No. No. De cap manera. Prou. Ho tinc decidit. M'enfrontaré a tot i a tothom si cal. Seré l'últim home que gosa dir la seva veritat. Cridaré ben fort que sento olor de vida. I ho mantindré fins al final. No capitularé pas. Ni ara ni mai !
Rhinocéros (final del 3er acte)
Transformación 69: El tiempo perdido
Por el paseante
Después de muchos años sin verse, sin olvidar la vieja herida, un amigo común consiguió reunirles entorno a una mesa.
Aunque sus rostros habían cambiado para envejecer, se reconocieron en la mirada del otro.
El más alto era solemne. Apareció trajeado, con su barba gris cuidada, y los pómulos algo enrojecidos (quizá por el frío de esa noche).
El otro era escuálido, sin afeitar en la última semana. Parecía surgir de una grave enfermedad.
El primero en alargar la mano fue el hombre elegante. El que parecía débil la estrechó sin calor.
-Has adelgazado. ¿Es por algún problema de salud?
-Perdí peso hace veinte años. Tenía motivos para adelgazar. ¿Lo recuerdas?
-Siento haberme enamorado de Ana -afirmó desviando los ojos de su interlocutor el tipo de la barba gris-. Siento haberla alejado de ti.
-Hace mucho que me olvidé de vosotros. En la vida hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y apagarse... Y cuando estás a punto de nacer, ya debes prepararte para morir. Porque las ganas de llorar que tienen los bebés es porque ya la sienten próxima.
-¿Qué sienten?
-El olor difundido de la muerte... Luego, uno se acostumbra.
Pasaron al interior del local para tomar una copa, animados por el amigo común.
-¿Cómo está Ana? -preguntó el tipo sin afeitar, mientras cruzaban la puerta.
-Lo ignoro. Me abandonó al poco tiempo de huir juntos.
Entonces, el hombre escuálido elevó la mano hasta alcanzar la espalda del hombre alto. Lo hizo por primera vez con calor. Parecían preparados para recuperar la amistad de antaño, para recuperar todo aquel tiempo perdido.
Después de muchos años sin verse, sin olvidar la vieja herida, un amigo común consiguió reunirles entorno a una mesa.
Aunque sus rostros habían cambiado para envejecer, se reconocieron en la mirada del otro.
El más alto era solemne. Apareció trajeado, con su barba gris cuidada, y los pómulos algo enrojecidos (quizá por el frío de esa noche).
El otro era escuálido, sin afeitar en la última semana. Parecía surgir de una grave enfermedad.
El primero en alargar la mano fue el hombre elegante. El que parecía débil la estrechó sin calor.
-Has adelgazado. ¿Es por algún problema de salud?
-Perdí peso hace veinte años. Tenía motivos para adelgazar. ¿Lo recuerdas?
-Siento haberme enamorado de Ana -afirmó desviando los ojos de su interlocutor el tipo de la barba gris-. Siento haberla alejado de ti.
-Hace mucho que me olvidé de vosotros. En la vida hay tiempo para todo. Reír y llorar, divertirse y apagarse... Y cuando estás a punto de nacer, ya debes prepararte para morir. Porque las ganas de llorar que tienen los bebés es porque ya la sienten próxima.
-¿Qué sienten?
-El olor difundido de la muerte... Luego, uno se acostumbra.
Pasaron al interior del local para tomar una copa, animados por el amigo común.
-¿Cómo está Ana? -preguntó el tipo sin afeitar, mientras cruzaban la puerta.
-Lo ignoro. Me abandonó al poco tiempo de huir juntos.
Entonces, el hombre escuálido elevó la mano hasta alcanzar la espalda del hombre alto. Lo hizo por primera vez con calor. Parecían preparados para recuperar la amistad de antaño, para recuperar todo aquel tiempo perdido.
dimarts, 1 de gener del 2008
Transformació 68: Cap d'any
Per l'Home dels nassos
Es passejava a poc a poc per la sala, mentre es passava la mà per la barba grisa. Ja volia, ja, fer una transformació, però era inútil: el cursor només tenia blanc pel davant i pel darrere. Impacient, s’imaginava un amic amb qui conversar
-Tinc temps, encara queden uns minuts. Una eternitat per riure i per plorar, per divertir-se -com?-, per ensopir-se, però ara no puc. En el punt que em sembla tenir la idea, no acabo de veure la forma; quan crec que tinc l’estructura , no em vénen les paraules. M’entren unes ganes de plorar com si fos una criatura de bolquers. Pitjor, perquè fins i tot una criatura de bolquers se’n sortiria.
-Se’n sortiria de què?
-De fer una història a partir d’una altra història.
L’amic imaginari, no semblava gaire al cas. Tenia altres interessos en una nit com aquella, però tot i així, i ja que havia estat invocat, li semblava que en aquelles circumstàncies la seva obligació era col·laborar: semblava una ocasió en què l’altre s’hi jugava la vida:
-I si truquessis en Sani, a ell no sembla que li costi gaire, segur que en un tres i no res et té una història a punt, de fet, ja en té tantes que no li importaria deixar-te’n una... O a la Xurri, que fa i desfà en un moment i suggereix idees aquí i allà. Potser la Gemma podrà fer una pausa, i té... no t’has de preocupar més. Si la Iruna està inspirada, serà vist i no vist. La Júlia seria una aposta segura, ja ho saps, no et dirà que no, i en té un catàleg! Potser és l’hora de demanar-li al Martí que et faci una combinació d’aquelles que tant es poden llegir des de l’esquerra com des de la dreta. Parla amb la Violette i, voila...: un prodigi! Fins i tot els qui no tenen bloc tenen telèfon: truca a l’Alícia o a Miquel o a l’altre Ferran. En Darabuc, que fa dies que no diu res, potser et voldrà donar un cop de mà. I les dues Montses, sempre a punt,amb aquesta empenta que tenen? O Ferran, que no para de pensar? I un text poètic de l’Anna, no el firmaries ara mateix? El Hans, encara que estigui lluny, no et sembla bé? I l’opció d’en Pere? Encara que qui sap on para i si té el mòbil connectat. I en Manel, que només ha passat una vegada i creu que ja n'hi ha prou? El Barbollaire deu tenir algun text a punt, segur, encara que se l’amagui. Les misterioses Xenia i Katrin, que tenen el do de la síntesi, de la concentració expressiva, segur que ... No t'atreveixes a trucar al veí de dalt? Definitiu, parles amb el Llibreter i et treu la història de qualsevol prestatgeria... I els que han dit que sí, però encara no hi són, no en saps el número...?
-Em sembla, amic, que aquesta nit la gent no està per a gaires històries, que tothom ja té els seus plans. Saps que et dic: demà serà un altre dia i ara els desitjarem simplement que tinguin un bon any. I ja transformarem la Rodoreda l’any que ve, que no crec que ella porti cap pressa. Què et sembla si ens preparem el raïm i pensem alguns desitjos? Que això si que costa i cal filar molt prim perquè els uns no interfereixin amb els altres.
yin(g)...
yin(g)...
yin(g)...
yin(g)...
yang..., yang... yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang...
-Òndia, m'han faltat grans, gràcies que tenia panses i pinyons des de Nadal... Aquest rellotge és ben boig. M'ha semblat que ha tocat com a mínim vint-i-set cops, quarts a part, ... i no sé si m'he descomptat...
-És possible; aquesta nit pot passar de tot. Ja has aprofitat cada campanada...?
-I encara me n'han faltat, la veritat. I, tu, a veure si t'afaites, que comença la festa!
Es passejava a poc a poc per la sala, mentre es passava la mà per la barba grisa. Ja volia, ja, fer una transformació, però era inútil: el cursor només tenia blanc pel davant i pel darrere. Impacient, s’imaginava un amic amb qui conversar
-Tinc temps, encara queden uns minuts. Una eternitat per riure i per plorar, per divertir-se -com?-, per ensopir-se, però ara no puc. En el punt que em sembla tenir la idea, no acabo de veure la forma; quan crec que tinc l’estructura , no em vénen les paraules. M’entren unes ganes de plorar com si fos una criatura de bolquers. Pitjor, perquè fins i tot una criatura de bolquers se’n sortiria.
-Se’n sortiria de què?
-De fer una història a partir d’una altra història.
L’amic imaginari, no semblava gaire al cas. Tenia altres interessos en una nit com aquella, però tot i així, i ja que havia estat invocat, li semblava que en aquelles circumstàncies la seva obligació era col·laborar: semblava una ocasió en què l’altre s’hi jugava la vida:
-I si truquessis en Sani, a ell no sembla que li costi gaire, segur que en un tres i no res et té una història a punt, de fet, ja en té tantes que no li importaria deixar-te’n una... O a la Xurri, que fa i desfà en un moment i suggereix idees aquí i allà. Potser la Gemma podrà fer una pausa, i té... no t’has de preocupar més. Si la Iruna està inspirada, serà vist i no vist. La Júlia seria una aposta segura, ja ho saps, no et dirà que no, i en té un catàleg! Potser és l’hora de demanar-li al Martí que et faci una combinació d’aquelles que tant es poden llegir des de l’esquerra com des de la dreta. Parla amb la Violette i, voila...: un prodigi! Fins i tot els qui no tenen bloc tenen telèfon: truca a l’Alícia o a Miquel o a l’altre Ferran. En Darabuc, que fa dies que no diu res, potser et voldrà donar un cop de mà. I les dues Montses, sempre a punt,amb aquesta empenta que tenen? O Ferran, que no para de pensar? I un text poètic de l’Anna, no el firmaries ara mateix? El Hans, encara que estigui lluny, no et sembla bé? I l’opció d’en Pere? Encara que qui sap on para i si té el mòbil connectat. I en Manel, que només ha passat una vegada i creu que ja n'hi ha prou? El Barbollaire deu tenir algun text a punt, segur, encara que se l’amagui. Les misterioses Xenia i Katrin, que tenen el do de la síntesi, de la concentració expressiva, segur que ... No t'atreveixes a trucar al veí de dalt? Definitiu, parles amb el Llibreter i et treu la història de qualsevol prestatgeria... I els que han dit que sí, però encara no hi són, no en saps el número...?
-Em sembla, amic, que aquesta nit la gent no està per a gaires històries, que tothom ja té els seus plans. Saps que et dic: demà serà un altre dia i ara els desitjarem simplement que tinguin un bon any. I ja transformarem la Rodoreda l’any que ve, que no crec que ella porti cap pressa. Què et sembla si ens preparem el raïm i pensem alguns desitjos? Que això si que costa i cal filar molt prim perquè els uns no interfereixin amb els altres.
yin(g)...
yin(g)...
yin(g)...
yin(g)...
yang..., yang... yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang..., yang...
-Òndia, m'han faltat grans, gràcies que tenia panses i pinyons des de Nadal... Aquest rellotge és ben boig. M'ha semblat que ha tocat com a mínim vint-i-set cops, quarts a part, ... i no sé si m'he descomptat...
-És possible; aquesta nit pot passar de tot. Ja has aprofitat cada campanada...?
-I encara me n'han faltat, la veritat. I, tu, a veure si t'afaites, que comença la festa!
.bmp)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
