Per iruna
caminaven poc
el solemne
ben vestit
amb vermells
l’altre
magre
sense afaitar
semblava malaltia
estaven abstrets
paraules a tot…
riure
plorar
divertir-se
ensopir-se
i morir
perquè senten
diumenge, 30 de desembre del 2007
dissabte, 29 de desembre del 2007
Transformació 66: Quixot i Sancho
Per la mar
Cavalcaven per la Manxa,
el cavaller Don Quixot
i el seu amic Sancho Panza.
Abstret per l’àrid paisatge
i amb Dolcinea a la ment,
li diu el Quixot a Sancho,
que la vida és un viatge
i que s’acaba en un moment.
Que el nàixer és com la imatge
d’un d’aquells molins de vent.
-Mira bé com bufa l’aire
que ara és fred i ara és calent,
que ara bufa cap allà
i ara va contracorrent.
-Mira bé com bufa l’aire
i que no bufa eternament.
Sancho se'l mira i sospira,
i pensa: que n’és de valent!
Cavalcaven per la Manxa,
el cavaller Don Quixot
i el seu amic Sancho Panza.
Abstret per l’àrid paisatge
i amb Dolcinea a la ment,
li diu el Quixot a Sancho,
que la vida és un viatge
i que s’acaba en un moment.
Que el nàixer és com la imatge
d’un d’aquells molins de vent.
-Mira bé com bufa l’aire
que ara és fred i ara és calent,
que ara bufa cap allà
i ara va contracorrent.
-Mira bé com bufa l’aire
i que no bufa eternament.
Sancho se'l mira i sospira,
i pensa: que n’és de valent!
divendres, 28 de desembre del 2007
Transformació 65: Acudit filosòfic
Per Sani
El sabeu aquell que diu que eren dos. Un d'alt i prim,maco i polit, duia al coll un mocador groc i un altre, baix i gros, del nas li penjava allò que semblava un moc.
Passejaven a poc a poc tot parlant i filosofant sobre el temps i de la vida.S’havien aturat davant d’un cotxet on hi havia un nadó que ploramiquejava …
-Senyora, quina criatura tan maca que té. És nen o nena?
- Nen. Sí fa més bona cara quan va net. Ara fa estona que plora.
En Pinxo li diu a en Panxo :
-Ben mirat la vida no és res més que buidar i omplir, entrar i sortir, ficar i treure, pujar i baixar, …
En Panxo li liu a en Pinxo :
-Sí, i plorar i pudir …
-Perquè ho dius això ?
-Que no la sents ?
-Què hauria de sentir?
-Aquesta pudor que empesta, però jo ja m’hi vaig avesant. Tu ja fas bé, no et moquis !
El sabeu aquell que diu que eren dos. Un d'alt i prim,maco i polit, duia al coll un mocador groc i un altre, baix i gros, del nas li penjava allò que semblava un moc.
Passejaven a poc a poc tot parlant i filosofant sobre el temps i de la vida.S’havien aturat davant d’un cotxet on hi havia un nadó que ploramiquejava …
-Senyora, quina criatura tan maca que té. És nen o nena?
- Nen. Sí fa més bona cara quan va net. Ara fa estona que plora.
En Pinxo li diu a en Panxo :
-Ben mirat la vida no és res més que buidar i omplir, entrar i sortir, ficar i treure, pujar i baixar, …
En Panxo li liu a en Pinxo :
-Sí, i plorar i pudir …
-Perquè ho dius això ?
-Que no la sents ?
-Què hauria de sentir?
-Aquesta pudor que empesta, però jo ja m’hi vaig avesant. Tu ja fas bé, no et moquis !
dijous, 27 de desembre del 2007
Transformació 64: recompte
Per Txacoté
Setanta-sis “e”, i setanta “a”.
Quaranta-sis “s” i quaranta “r”.
Trenta-una “l”.
Vint-i-set “n”, vint-i-set “t”, vint-i-cinc “i” i vint-i-una “o”.
Dinou “p”, divuit “m”, divuit “u”, dotze “d”, dotze “v” i onze “b”.
Nou “c”, vuit “h”, set “q”, quatre “g” i tres “j”.
Una "f" i una "x".
Cap "ç", cap "k", cap "w", cap "y" i cap "z".
Nota: Podeu ampliar l'imatge clicant-hi, i el Txacoté no té blog.
Setanta-sis “e”, i setanta “a”.
Quaranta-sis “s” i quaranta “r”.
Trenta-una “l”.
Vint-i-set “n”, vint-i-set “t”, vint-i-cinc “i” i vint-i-una “o”.
Dinou “p”, divuit “m”, divuit “u”, dotze “d”, dotze “v” i onze “b”.
Nou “c”, vuit “h”, set “q”, quatre “g” i tres “j”.
Una "f" i una "x".
Cap "ç", cap "k", cap "w", cap "y" i cap "z".
Nota: Podeu ampliar l'imatge clicant-hi, i el Txacoté no té blog.
Transformació 63: El nen
Per Gemma
- Has vist el nen? No plora, no ho trobes estrany?
- Una vegada vaig sentir dir que els nens en néixer ploren perquè ja senten l’olor de la mort, però jo no sé si creure-m’ho, què en sabran ells de la mort si tot just acaben de néixer? A més, jo crec que ploren perquè estan enfadats, que a la panxeta de la mare hi estan molt a gust i no volen sortir!
- Doncs si aquest no plora potser no hi estava tan a gust...
- Ai, i jo que sé! Què t’ha agafat amb si plora o no plora el nen?
- És que tan petitó com és i amb el fred que fa... a mi em sembla estrany que no plori.
- Però que no veus la cua de gent que hi ha per veure’l? I tothom li porta regals! Potser endevina que tantes visites són per donar-li la benvinguda i està content!
- Potser sí... Però fa tan fred...
- Tu el que has de fer és menjar més que estàs molt prim, i veuràs com et faràs tan alt com jo! Mira! Ja ens toca!
- Has vist el nen? No plora, no ho trobes estrany?
- Una vegada vaig sentir dir que els nens en néixer ploren perquè ja senten l’olor de la mort, però jo no sé si creure-m’ho, què en sabran ells de la mort si tot just acaben de néixer? A més, jo crec que ploren perquè estan enfadats, que a la panxeta de la mare hi estan molt a gust i no volen sortir!
- Doncs si aquest no plora potser no hi estava tan a gust...
- Ai, i jo que sé! Què t’ha agafat amb si plora o no plora el nen?
- És que tan petitó com és i amb el fred que fa... a mi em sembla estrany que no plori.
- Però que no veus la cua de gent que hi ha per veure’l? I tothom li porta regals! Potser endevina que tantes visites són per donar-li la benvinguda i està content!
- Potser sí... Però fa tan fred...
- Tu el que has de fer és menjar més que estàs molt prim, i veuràs com et faràs tan alt com jo! Mira! Ja ens toca!
dimarts, 25 de desembre del 2007
Transformació 62: Nadal
Per Rudolf
El trineu, tirat per rens, ara lliscava a poc a poc entre els arbres. El conduïa l'home més alt: era un home solemne, panxut, ben abrigat, amb la barba blanca, els ulls riallers i els pòmuls una mica vermells; el pastoret seia al seu costat: magre, sense afaitar, esparracat, tremolós. Collit d'un marge pocs minuts abans, s'havia perdut seguint un estel mentider.
El silenci de la neu els envoltava, i només de tant en tant el trencaven les seves veus. L'home més alt es passava la mà per la barba abans de parlar, com si volgués sospesar bé les paraules.
-Aquesta nit no hi ha temps per a tot. Fer riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de començar ja t'has de preparar a acabar. Perquè les ganes de plorar que té el nen és perquè ja ho sent.
-Ja sent què?
-L'olor que hi ha escampada de canelons... passat sant Esteve un s'hi avesa...
- Doncs pensava que era fum, fum, fum....
El trineu, tirat per rens, ara lliscava a poc a poc entre els arbres. El conduïa l'home més alt: era un home solemne, panxut, ben abrigat, amb la barba blanca, els ulls riallers i els pòmuls una mica vermells; el pastoret seia al seu costat: magre, sense afaitar, esparracat, tremolós. Collit d'un marge pocs minuts abans, s'havia perdut seguint un estel mentider. El silenci de la neu els envoltava, i només de tant en tant el trencaven les seves veus. L'home més alt es passava la mà per la barba abans de parlar, com si volgués sospesar bé les paraules.
-Aquesta nit no hi ha temps per a tot. Fer riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de començar ja t'has de preparar a acabar. Perquè les ganes de plorar que té el nen és perquè ja ho sent.
-Ja sent què?
-L'olor que hi ha escampada de canelons... passat sant Esteve un s'hi avesa...
- Doncs pensava que era fum, fum, fum....
Transformació 61: Gastronomia alienigena
Per pere
Provenien de dos planetes bessons situats en les profunditats de Cassiopea. Sempre viatjaven (teletransportació molecular) de dos en dos: un mestre i un aprenent, i els seus cossos agafaven l’aparença de la raça superior (?) del planeta que visitaven. Eren producte d’una evolució social, mental i física de milions d’anys i la seva esperança de vida era il·limitada, de manera que no es podia parlar d'esperança. Viatjaven constantment a la cerca d’espècies diferents. Aquesta era l’única finalitat que tenien, l’única il·lusió. Quan arribava el moment que algun individu ja no en trobava cap de nova, després d’eons de cerca, decidia desaparèixer, fondre’s amb l’univers. Aleshores, el membre més jove –és un dir- de la parella es feia acompanyar per un altre cassiopeà i prosseguia el seu recorregut interestelar. En el seu estat natural l’aspecte físic d’aquests éssers era molt simple: un aparell digestiu complexíssim a penes recobert d’una carn vermellosa que acabava en una multiboca amb tentacles, trompa, dents esmoladíssimes..., no tenien extremitats i es desplaçaven a través d’un sistema antigravitatori mental omnidireccional molt subtil; i altres detalls que no vénen al cas.
El més gran explicava a l'altre la brevetat de la vida i els sentiments dels nadius de la Terra, gairebé incomprensibles des de la seva perspectiva. Riure, plorar, divertir-se i ensopir-se els durava un instant i n’eren conscients ben bé des del seu naixement, li deia. El jove no li feia gaire cas perquè es trobava capficat en l’objectiu del seu viatge, de tots els seus viatges, en la raó última de l’existència de la seva raça, la més evolucionada, la més perfecta de l’univers: tastar abans de morir al menys un exemplar de tots els éssers superiors (?) diferents que habitaven el cosmos, sempre individus ben tendres, acabats de néixer.
La recepta de preparació dels humans per ser degustats és extraordinàriament complexa i sofisticada, tant, que no val la pena transcriure-la aquí perquè resultaria pràcticament incomprensible.
Provenien de dos planetes bessons situats en les profunditats de Cassiopea. Sempre viatjaven (teletransportació molecular) de dos en dos: un mestre i un aprenent, i els seus cossos agafaven l’aparença de la raça superior (?) del planeta que visitaven. Eren producte d’una evolució social, mental i física de milions d’anys i la seva esperança de vida era il·limitada, de manera que no es podia parlar d'esperança. Viatjaven constantment a la cerca d’espècies diferents. Aquesta era l’única finalitat que tenien, l’única il·lusió. Quan arribava el moment que algun individu ja no en trobava cap de nova, després d’eons de cerca, decidia desaparèixer, fondre’s amb l’univers. Aleshores, el membre més jove –és un dir- de la parella es feia acompanyar per un altre cassiopeà i prosseguia el seu recorregut interestelar. En el seu estat natural l’aspecte físic d’aquests éssers era molt simple: un aparell digestiu complexíssim a penes recobert d’una carn vermellosa que acabava en una multiboca amb tentacles, trompa, dents esmoladíssimes..., no tenien extremitats i es desplaçaven a través d’un sistema antigravitatori mental omnidireccional molt subtil; i altres detalls que no vénen al cas.
El més gran explicava a l'altre la brevetat de la vida i els sentiments dels nadius de la Terra, gairebé incomprensibles des de la seva perspectiva. Riure, plorar, divertir-se i ensopir-se els durava un instant i n’eren conscients ben bé des del seu naixement, li deia. El jove no li feia gaire cas perquè es trobava capficat en l’objectiu del seu viatge, de tots els seus viatges, en la raó última de l’existència de la seva raça, la més evolucionada, la més perfecta de l’univers: tastar abans de morir al menys un exemplar de tots els éssers superiors (?) diferents que habitaven el cosmos, sempre individus ben tendres, acabats de néixer.
La recepta de preparació dels humans per ser degustats és extraordinàriament complexa i sofisticada, tant, que no val la pena transcriure-la aquí perquè resultaria pràcticament incomprensible.
diumenge, 23 de desembre del 2007
dissabte, 22 de desembre del 2007
Transformación 59: Los niños de San Ildefonso
Por anónimo
El morenito inclina la cabeza y susurra a su compañero a la oreja. A pesar del traje, los dos tienen cara de traviesos
- Nos toca ya??
- No, aún tienen que cantar cuatro más, y luego vamos nosotros…
- A mí me ha tocado el bombo pequeño
- A mi el grande
- Claro, idiota, por eso estamos los dos esperando… si esqueee…
- Has visto aquellos dos señores de allí, cómo nos miran?
- Si, el de la barba y el canijo, están desde que sacaron las liras, y no quitaban el ojo de las tolvas hasta que han entrado todas las bolas. Ahora hace rato que nos miran, da un yuyu…!
- Tu crees que son de los que vienen a vernos para adoptarnos?
- No sé, tío, no tendrías que pensar esas cosas… ya sabes que a nuestra edad es súper difícil… como no cantemos el gordo… y esos no tienen pinta de pareja de hecho… además, a ti te gustaría ir con gente tan vieja? Y a mi que me da que esos huelen a muerte...!
- Tío, tu estás muy mal!! Joder, siempre la misma historia de la muerte, desde parvulario. Eres un llorón!! … eh, que nos toca!!
- Vamos!
- Vamos, y suerte!!
Los dos niños se adelantan hasta sus sitios, los bombos giran y una bola del bombo grande cae. El niño la recoge, la gira, la muestra hacia las cámaras y canta:
- Seismiiiiltrescieeeentooos ochentayyyyuuuunooo
Mientras, el bombo pequeño ha escupido una bola de premio:
- Treeeees millooooooooooneeeeees deeeeeeeeeeurooooooooos!!!
Los dos niños se miran con los ojos brillantes, y con una gran sonrisa se dirigen a la mesa con sus bolas en la mano.
Entre el público, los dos hombres se miran con complicidad, y asienten…
Nota: Anónimo no tiene blog.
El morenito inclina la cabeza y susurra a su compañero a la oreja. A pesar del traje, los dos tienen cara de traviesos
- Nos toca ya??
- No, aún tienen que cantar cuatro más, y luego vamos nosotros…
- A mí me ha tocado el bombo pequeño
- A mi el grande
- Claro, idiota, por eso estamos los dos esperando… si esqueee…
- Has visto aquellos dos señores de allí, cómo nos miran?
- Si, el de la barba y el canijo, están desde que sacaron las liras, y no quitaban el ojo de las tolvas hasta que han entrado todas las bolas. Ahora hace rato que nos miran, da un yuyu…!
- Tu crees que son de los que vienen a vernos para adoptarnos?
- No sé, tío, no tendrías que pensar esas cosas… ya sabes que a nuestra edad es súper difícil… como no cantemos el gordo… y esos no tienen pinta de pareja de hecho… además, a ti te gustaría ir con gente tan vieja? Y a mi que me da que esos huelen a muerte...!
- Tío, tu estás muy mal!! Joder, siempre la misma historia de la muerte, desde parvulario. Eres un llorón!! … eh, que nos toca!!
- Vamos!
- Vamos, y suerte!!
Los dos niños se adelantan hasta sus sitios, los bombos giran y una bola del bombo grande cae. El niño la recoge, la gira, la muestra hacia las cámaras y canta:
- Seismiiiiltrescieeeentooos ochentayyyyuuuunooo
Mientras, el bombo pequeño ha escupido una bola de premio:
- Treeeees millooooooooooneeeeees deeeeeeeeeeurooooooooos!!!
Los dos niños se miran con los ojos brillantes, y con una gran sonrisa se dirigen a la mesa con sus bolas en la mano.
Entre el público, los dos hombres se miran con complicidad, y asienten…
Nota: Anónimo no tiene blog.
paral.lelismes
Un cóp més els transformadors demostren ser telepàtics.
Fa dos mesos en p esmicolava el text mentre la senyu posava deures i la rodo badava de valent. Mentre en p esperava pacientment torn de publicació, i per una al.lucinant connexió còsmica, la Gemma ha vist el text de manera semblant, despullat de palla i reduït a pura acció.
Fa gràcia veure com per camins diversos arribeu(em) al mateix.
Com a bessons, o siamesos.
El que la casualitat ha unit, que no ho separin els editors.
Fa dos mesos en p esmicolava el text mentre la senyu posava deures i la rodo badava de valent. Mentre en p esperava pacientment torn de publicació, i per una al.lucinant connexió còsmica, la Gemma ha vist el text de manera semblant, despullat de palla i reduït a pura acció.
Fa gràcia veure com per camins diversos arribeu(em) al mateix.
Com a bessons, o siamesos.
El que la casualitat ha unit, que no ho separin els editors.
Transformació 58: Verbs
Per la Gemma
Caminar. Ser. Afaitar. Semblar. Sortir. Estar. Aturar. Passar. Voler. Sospesar. Haver. Riure. Plorar. Divertir. Ensopir. Néixer. Preparar. Morir. Tenir. Sentir. Escampar. Avesar.
Caminar. Ser. Afaitar. Semblar. Sortir. Estar. Aturar. Passar. Voler. Sospesar. Haver. Riure. Plorar. Divertir. Ensopir. Néixer. Preparar. Morir. Tenir. Sentir. Escampar. Avesar.
divendres, 21 de desembre del 2007
Transformació 57: Exercici innecessari
Per pere
Repassa la professora l’enunciat dels deures del cap de setmana:
Escriviu una història d’entre 9 i 10 línies a doble espai tenint en compte les consideracions següents:
1. Heu de fer servir el màxim nombre de noms, adjectius, verbs i signes de puntuació proposats.
2. Podeu repetir alguna paraula i fer els canvis morfològics que considereu oportuns.
3. Podeu afegir tants determinants, preposicions, conjuncions, etc. com vulgueu, però no podeu afegir cap mot, a més dels proposats, de les categories gramaticals que figuren en el llistat.
4. Heu d’incloure aspectes narratius, descriptius i diàleg.
5. Es valorarà especialment que hàgiu fet servir tots els mots indicats.
6. Així mateix, es puntuarà positivament el major grau de coherència de la història.
Noms: home, barba, pòmul, malaltia, conversa, mà, vida, temps, punt, gana, criatura, bolquer, olor, mort.
Adjectius: solemne, vestit, gris, vermell, magre, abstret, alt, escampat.
Verbs: caminar, ésser, afaitar, semblar, acabar, sortir, estar, aturar, passar, voler, sospesar, haver, riure, plorar, divertir, ensopir, néixer, preparar, morir, tenir, sentir, avesar.
Signes de puntuació: cinc comes, un punt i coma, quatre punts, dos punts i apart, tres punts suspensius (finals de paràgraf o no). Podeu afegir també un signe d’interrogació.
- Alguna pregunta? Ho ha entès bé, Rodoreda? Faci el favor d’atendre i deixi tranquil·la la seva llibreta.
-Professora, vestit no és un participi?
Repassa la professora l’enunciat dels deures del cap de setmana:
Escriviu una història d’entre 9 i 10 línies a doble espai tenint en compte les consideracions següents:
1. Heu de fer servir el màxim nombre de noms, adjectius, verbs i signes de puntuació proposats.
2. Podeu repetir alguna paraula i fer els canvis morfològics que considereu oportuns.
3. Podeu afegir tants determinants, preposicions, conjuncions, etc. com vulgueu, però no podeu afegir cap mot, a més dels proposats, de les categories gramaticals que figuren en el llistat.
4. Heu d’incloure aspectes narratius, descriptius i diàleg.
5. Es valorarà especialment que hàgiu fet servir tots els mots indicats.
6. Així mateix, es puntuarà positivament el major grau de coherència de la història.
Noms: home, barba, pòmul, malaltia, conversa, mà, vida, temps, punt, gana, criatura, bolquer, olor, mort.
Adjectius: solemne, vestit, gris, vermell, magre, abstret, alt, escampat.
Verbs: caminar, ésser, afaitar, semblar, acabar, sortir, estar, aturar, passar, voler, sospesar, haver, riure, plorar, divertir, ensopir, néixer, preparar, morir, tenir, sentir, avesar.
Signes de puntuació: cinc comes, un punt i coma, quatre punts, dos punts i apart, tres punts suspensius (finals de paràgraf o no). Podeu afegir també un signe d’interrogació.
- Alguna pregunta? Ho ha entès bé, Rodoreda? Faci el favor d’atendre i deixi tranquil·la la seva llibreta.
-Professora, vestit no és un participi?
dijous, 20 de desembre del 2007
Transformació 56: Substitució numèrica
Per Knofí
"C4m1n4v3n 4 p0c 4 p0c. 3l m3s 4lt 3r4 7n h0m3 s0l3mn3, b3n v3st1t, 4mb l4 b4rb4 gr1s4 1 3ls p0m7ls 7n4 m1c4 v3rm3lls; l'4ltr3, m4gr3, s3ns3 4f41t4r, s3mbl4v4 q73 4c4b3s d3 s0rt1r d'7n4 m4l4lt14. 3st4v3n 4bstr3ts 3n l4 c0nv3rs4 1 3l m3s 4lt s'4t7r4v4 d3 t4nt 3n t4nt 1 3s p4ss4v4 l4 m4 p3r l4 b4rb4 c0m s1 v0lg73s s0sp3s4r b3 l3s p4r47l3s.
-4 l4 v1d4 n0 h1 h4 t3mps p3r 4 t0t. R17r3 1 pl0r4r, d1v3rt1r-s3 1 3ns0p1r-s3... 1 3n 3l p7nt d3 n31x3r j4 t'h4s d3 pr3p4r4r 4 m0r1r. P3rq73 l3s g4n3s d3 pl0r4r q73 t3n3n l3s cr14t7r3s d3 b0lq73rs 3s p3rq73 j4 h0 s3nt3n.-J4 s3nt3n q73?-L'0l0r q73 h1 h4 3sc4mp4d4 d3 l4 m0rt... D3spr3s 7n s'h1 4v3s4..."
"C4m1n4v3n 4 p0c 4 p0c. 3l m3s 4lt 3r4 7n h0m3 s0l3mn3, b3n v3st1t, 4mb l4 b4rb4 gr1s4 1 3ls p0m7ls 7n4 m1c4 v3rm3lls; l'4ltr3, m4gr3, s3ns3 4f41t4r, s3mbl4v4 q73 4c4b3s d3 s0rt1r d'7n4 m4l4lt14. 3st4v3n 4bstr3ts 3n l4 c0nv3rs4 1 3l m3s 4lt s'4t7r4v4 d3 t4nt 3n t4nt 1 3s p4ss4v4 l4 m4 p3r l4 b4rb4 c0m s1 v0lg73s s0sp3s4r b3 l3s p4r47l3s.
-4 l4 v1d4 n0 h1 h4 t3mps p3r 4 t0t. R17r3 1 pl0r4r, d1v3rt1r-s3 1 3ns0p1r-s3... 1 3n 3l p7nt d3 n31x3r j4 t'h4s d3 pr3p4r4r 4 m0r1r. P3rq73 l3s g4n3s d3 pl0r4r q73 t3n3n l3s cr14t7r3s d3 b0lq73rs 3s p3rq73 j4 h0 s3nt3n.-J4 s3nt3n q73?-L'0l0r q73 h1 h4 3sc4mp4d4 d3 l4 m0rt... D3spr3s 7n s'h1 4v3s4..."
dimecres, 19 de desembre del 2007
celebrem els 50 amb un "especial Júlia"
Fa gairebé dos mesos que una modesta proposta es convertia en aquesta llibreta virtual i us convidava a transformar la mis en scene d'un fragment rodoredià.
Malgrat les pors sobre la participació, des d'un primer moment heu enviat excel.lents transformacions, molt nombroses.
Sabeu els transformadors més prolífics que, per poder donar pas a tots, us hem publicat molt a poc a poc (paciència...ai!). Ara que arribem a la transformació número 50, ens ha semblat que era un bon moment per obrir el calaix de la reserva i treure 6 transformacions (de la 50 a la 55) que duguessin molt de temps esperant, per fer una celebració sonada amb un "especial 50".
La Júlia, s'ha de dir, a més d'inaugurar les transformacions amb el seu pregó, és la transformadora més activa (15 transformacions enviades i 6 publicades fins avui!). Ja les heu llegit, a tots ens agraden.
Ara li dediquem aquest especial 50, que va, en realitat, dedicat a tots vosaltres, transformadors i lectors. Gràcies!
I ja en van 55!
Malgrat les pors sobre la participació, des d'un primer moment heu enviat excel.lents transformacions, molt nombroses.
Sabeu els transformadors més prolífics que, per poder donar pas a tots, us hem publicat molt a poc a poc (paciència...ai!). Ara que arribem a la transformació número 50, ens ha semblat que era un bon moment per obrir el calaix de la reserva i treure 6 transformacions (de la 50 a la 55) que duguessin molt de temps esperant, per fer una celebració sonada amb un "especial 50".
La Júlia, s'ha de dir, a més d'inaugurar les transformacions amb el seu pregó, és la transformadora més activa (15 transformacions enviades i 6 publicades fins avui!). Ja les heu llegit, a tots ens agraden.
Ara li dediquem aquest especial 50, que va, en realitat, dedicat a tots vosaltres, transformadors i lectors. Gràcies!
I ja en van 55!
Transformació 55: Tango
Per la Júlia
Un tauro del barrio, bacán y barbudo,
A un maula sin plata, en el malecón,
Así le largaba sus cuitas antiguas
Al compás cansado de un bandoneón.
-Vos sabés, mi viejo, la vida macana,
se pasa deprisa, volando nomás,
detrás de pebetas que un pibe acamala,
sueños encanados, la vida se va.
Lo nota en el aire, el bebé que nace...
-Que nota, mi amigo, el pibe llorón?
-La muerte maleba, que por los rincones,
huele cual milonga, a vulgar traición.
Luego se acostumbra, junto a una percanta,
con un carro nuevo, tamango bailón,
Y todo se pudre, en la madrugada,
Dentro un bulín triste, con una canción.
Vamos a encurdarnos, mi amigo del alma,
Bajo el farolillo de mi barrio gris,
Donde el pobre otario llora su miseria
Y la pelandruna, su vida infeliz-.
Bajo las estrellas, camino a la curda,
Los dos se alejaron, yo los vi pasar,
Desde la ventana mientras mi nenito,
Oliendo la muerte, se me echó a llorar.
(SONIDO DE BANDONEÓN)
Un tauro del barrio, bacán y barbudo,
A un maula sin plata, en el malecón,
Así le largaba sus cuitas antiguas
Al compás cansado de un bandoneón.
-Vos sabés, mi viejo, la vida macana,
se pasa deprisa, volando nomás,
detrás de pebetas que un pibe acamala,
sueños encanados, la vida se va.
Lo nota en el aire, el bebé que nace...
-Que nota, mi amigo, el pibe llorón?
-La muerte maleba, que por los rincones,
huele cual milonga, a vulgar traición.
Luego se acostumbra, junto a una percanta,
con un carro nuevo, tamango bailón,
Y todo se pudre, en la madrugada,
Dentro un bulín triste, con una canción.
Vamos a encurdarnos, mi amigo del alma,
Bajo el farolillo de mi barrio gris,
Donde el pobre otario llora su miseria
Y la pelandruna, su vida infeliz-.
Bajo las estrellas, camino a la curda,
Los dos se alejaron, yo los vi pasar,
Desde la ventana mientras mi nenito,
Oliendo la muerte, se me echó a llorar.
(SONIDO DE BANDONEÓN)
Transformació 54: Un sonet
Per la Júlia
A poc a poc, per un carrer oblidat,
En la foscor d’un vespre tardoral
Dos homes caminaven, un era alt,
L’altre era malatís, momificat.
L’alt va tocar-se el rostre no afaitat,
-La vida, ves, que curta, tant se val,
no hi ha temps per gaudir, ni per fer mal,
tot passa, prou que ho sent fins el nounat.
-Què sent? –va dir-li el prim, enderiat.
-Sentor de mort, estesa com el fum,
fins que aquesta pudor ja es fa costum.
La fosca s’estenia i sense llum
Tots dos van perdre’s pel carrer oblidat,
Amb la seva conversa i el seu fat.
A poc a poc, per un carrer oblidat,
En la foscor d’un vespre tardoral
Dos homes caminaven, un era alt,
L’altre era malatís, momificat.
L’alt va tocar-se el rostre no afaitat,
-La vida, ves, que curta, tant se val,
no hi ha temps per gaudir, ni per fer mal,
tot passa, prou que ho sent fins el nounat.
-Què sent? –va dir-li el prim, enderiat.
-Sentor de mort, estesa com el fum,
fins que aquesta pudor ja es fa costum.
La fosca s’estenia i sense llum
Tots dos van perdre’s pel carrer oblidat,
Amb la seva conversa i el seu fat.
Transformació 53: Anunci
Per la Júlia
S’ha percebut la presència de dos éssers d’aparença inquietant al passeig de la vila. Un d’ells parlava de mort, pudor i nadons, la qual cosa ha posat en alerta la policia municipal. Es recompensarà qualsevol notícia o detall sobre els sospitosos.
S’ha percebut la presència de dos éssers d’aparença inquietant al passeig de la vila. Un d’ells parlava de mort, pudor i nadons, la qual cosa ha posat en alerta la policia municipal. Es recompensarà qualsevol notícia o detall sobre els sospitosos.
Transformació 52: Basarda
Per la Júlia
Lentament, en la foscor de la nit, dos homes caminaven lentament. Un era alt, enigmàtic, ombrívol, decadent, però amb una estranya aparença aristocràtica. L’altre, d’aspecte malaltís, escoltava les estranyes paraules del seu company, o amo... Per què, qui podia esbrinar quina estranya relació els unia, tractant-se de dos homes tan diferents? Sens dubte algun tracte fosc, inconfessable. Vaig percebre les paraules temibles, talment una estranya profecia diabòlica, del més alt, qui, de forma amenaçadora, s’acaronava una barba satànica. –La vida pot ser molt curta, no hi ha temps per fer massa coses, es neix per morir, fins un infant ho sap, això.
L’home d’aspecte malaltís semblava horroritzat. –Ho sap? –va fer. –Sent l’olor, l’olor de mort, fins que s’hi avesa. Potser tu no la sents, ja, aquesta pudor de cadàver, potser t’hi has acostumat, també...
Vaig perdre’ls en la penombra de l’atzucac.
Lentament, en la foscor de la nit, dos homes caminaven lentament. Un era alt, enigmàtic, ombrívol, decadent, però amb una estranya aparença aristocràtica. L’altre, d’aspecte malaltís, escoltava les estranyes paraules del seu company, o amo... Per què, qui podia esbrinar quina estranya relació els unia, tractant-se de dos homes tan diferents? Sens dubte algun tracte fosc, inconfessable. Vaig percebre les paraules temibles, talment una estranya profecia diabòlica, del més alt, qui, de forma amenaçadora, s’acaronava una barba satànica. –La vida pot ser molt curta, no hi ha temps per fer massa coses, es neix per morir, fins un infant ho sap, això.
L’home d’aspecte malaltís semblava horroritzat. –Ho sap? –va fer. –Sent l’olor, l’olor de mort, fins que s’hi avesa. Potser tu no la sents, ja, aquesta pudor de cadàver, potser t’hi has acostumat, també...
Vaig perdre’ls en la penombra de l’atzucac.
Transformació 51: Quequeig
Per la Júlia
Ca-caminaven a pocapoc, un era so-solemne, ele-legant. Pri-prim parent d’en bufa, el co-company. Co-conversaven i l’ele-legant es to-toca-cava la ba-barba. De-deia que la vi-vida és cu-curta pe-per ri-riure, plo-plorar i avo-vorrir-se. Que-que les cri-criatu-tures ja sen-senten. De-deia el co-company que-que-que-que se-senten. Do-doncs olo-lor de mo-mort, escam-campa-pada pe-pertot, fi-fins que s’acos-costu-tumaven, co-com pas-passa amb olo-lors i pu-pudors al ca-capdava-vall.
Ca-caminaven a pocapoc, un era so-solemne, ele-legant. Pri-prim parent d’en bufa, el co-company. Co-conversaven i l’ele-legant es to-toca-cava la ba-barba. De-deia que la vi-vida és cu-curta pe-per ri-riure, plo-plorar i avo-vorrir-se. Que-que les cri-criatu-tures ja sen-senten. De-deia el co-company que-que-que-que se-senten. Do-doncs olo-lor de mo-mort, escam-campa-pada pe-pertot, fi-fins que s’acos-costu-tumaven, co-com pas-passa amb olo-lors i pu-pudors al ca-capdava-vall.
Transformació 50: Telegrama
Per la Júlia
Dos homes carrer. Un alt. L’altre baix. Home alt preocupat vida curta. Home alt creu nadons senten pudor estranya i ploren. Saturació olfactiva provoca fi del plor. Home baix i prim no opina.
Dos homes carrer. Un alt. L’altre baix. Home alt preocupat vida curta. Home alt creu nadons senten pudor estranya i ploren. Saturació olfactiva provoca fi del plor. Home baix i prim no opina.
dimarts, 18 de desembre del 2007
Transformación 49: Cuffs-¿links?
Por Hans
Caminan por la calle, yuxtapuestos que no juntos. Mil motivos podrían señalarse para apuntalar la distinción entre una y otra cosa; basta uno, uno esencial, uno básico: con sólo una mirada, cuando A. se mesa, reflexivamente, la barba entrecana se percibe -¿deslumbra?- el fulgor blanco del puño francés de la camisa, bajo el paño azul del abrigo, la bocamanga de la americana impecable, y, sobre todo y ante todo, la sombra de un metálico círculo perfecto en que se circunscribe una runa de 'S', que divide un campo derecho, Mitternacht Bläue, y uno izquierdo, una miniatura de niebla en antracita. Oro/rodio, que no plata a pesar del color de frontera.
Miento. No es eso lo más importante. Mucho, muchísimo más, lo es el miedo en los ojos de B., que le ubica a mil millones de años luz, que le desvincula de lo demás, de todo lo demás.
Caminan por la calle, yuxtapuestos que no juntos. Mil motivos podrían señalarse para apuntalar la distinción entre una y otra cosa; basta uno, uno esencial, uno básico: con sólo una mirada, cuando A. se mesa, reflexivamente, la barba entrecana se percibe -¿deslumbra?- el fulgor blanco del puño francés de la camisa, bajo el paño azul del abrigo, la bocamanga de la americana impecable, y, sobre todo y ante todo, la sombra de un metálico círculo perfecto en que se circunscribe una runa de 'S', que divide un campo derecho, Mitternacht Bläue, y uno izquierdo, una miniatura de niebla en antracita. Oro/rodio, que no plata a pesar del color de frontera.
Miento. No es eso lo más importante. Mucho, muchísimo más, lo es el miedo en los ojos de B., que le ubica a mil millones de años luz, que le desvincula de lo demás, de todo lo demás.
repeticions estilístiques
De vegades pot passar que alguns transformadors, sense saber-ho o expressament, coincideixin en l'elaboració d'una variació basada en una mateixa tècnica. Ja ens havia passat amb els monosíl·labs i és el cas de la tríada antonímica que podeu llegir just en els posts immediatament anteriors. Ja ho prevèiem, i ens ha resultat interessant veure com tot i partir de la mateixa idea el resultat pot arribar a ser tan diferent, o al menys prou diferent. En fi, variacions dintre de la variació que són una prova que demostra la multiplicitat de registres que es poden aconseguir a partir del text original; una prova també que les transformacions només s'acabaran quan no hi hagi ningú que se senti estimulat a fer-ne alguna, cosa que esperem que mai no arribi a passar.
Transformació 48 : Antonímia per sopar
Per pere
S’aturaren immediatament. La més baixa era una dona senzilla, mal vestida, amb el cutis finíssim, morè, però els pòmuls una mica pàl·lids; l’altra, grassa, també de cara llisa, evidenciava molt bona salut. El silenci no els devia convenir gaire i la més baixa sovint feia unes passes i estirava les mans al llarg del cos com si volgués treure importància, finalment, a les seves paraules:
-Quan un s’està morint hi ha temps per a tot. Plorar i riure, ensopir-se i divertir-se... i just abans de morir ja no recordes la vida anterior. Perquè les ganes de riure que tenen els vells és perquè ja han oblidat.
-Ja han oblidat, què?
- La pudor concentrada de la seva vida... Una mai no s’hi acostuma.
S’aturaren immediatament. La més baixa era una dona senzilla, mal vestida, amb el cutis finíssim, morè, però els pòmuls una mica pàl·lids; l’altra, grassa, també de cara llisa, evidenciava molt bona salut. El silenci no els devia convenir gaire i la més baixa sovint feia unes passes i estirava les mans al llarg del cos com si volgués treure importància, finalment, a les seves paraules:
-Quan un s’està morint hi ha temps per a tot. Plorar i riure, ensopir-se i divertir-se... i just abans de morir ja no recordes la vida anterior. Perquè les ganes de riure que tenen els vells és perquè ja han oblidat.
-Ja han oblidat, què?
- La pudor concentrada de la seva vida... Una mai no s’hi acostuma.
dilluns, 17 de desembre del 2007
Transformació 47: Antonímia per dinar
Per Sani
Caminaven molt de pressa tots quatre. El més baixet era un home d'allò més normal, mal vestit, amb barba negra atzabeja i amb uns pòmuls descolorists que ningú no diria que fossin els d'algú que gaudia de tan bona salut. Parlaven sense mirar-se, talment pensaríeu que es tenien converses divergents. El més baix no parava de rascar-se el clatell tot parlant, com si no s'acabés de creure el que deia…
- A la vida, ben mirat, hi ha temps per tot i més: per plorar i per riure, avorrir-se mortalment i viure eixerit com un gínjol. I en acostar-se la mort penses que ja t'estaria bé tornar a néixer … oi ? Aquells somriures sorneguers que es veuen als llavis dels avis, són perquè ells s'adonen que ja gairebé no la senten…
- No senten què ?
-Gairebé ja no senten aquella intensa olor de vida que han deixada escampada al seu voltant…I és que a la idea de la mort, realment... mai ningú no s'hi acaba avesant.
Caminaven molt de pressa tots quatre. El més baixet era un home d'allò més normal, mal vestit, amb barba negra atzabeja i amb uns pòmuls descolorists que ningú no diria que fossin els d'algú que gaudia de tan bona salut. Parlaven sense mirar-se, talment pensaríeu que es tenien converses divergents. El més baix no parava de rascar-se el clatell tot parlant, com si no s'acabés de creure el que deia…
- A la vida, ben mirat, hi ha temps per tot i més: per plorar i per riure, avorrir-se mortalment i viure eixerit com un gínjol. I en acostar-se la mort penses que ja t'estaria bé tornar a néixer … oi ? Aquells somriures sorneguers que es veuen als llavis dels avis, són perquè ells s'adonen que ja gairebé no la senten…
- No senten què ?
-Gairebé ja no senten aquella intensa olor de vida que han deixada escampada al seu voltant…I és que a la idea de la mort, realment... mai ningú no s'hi acaba avesant.
Transformación 46: Antonimia para desayunar
Por Xurri
A paso vivo, el aliento les faltaba al hablar. Las dos niñas, vestidas de uniforme, parloteaban sin parar, el pelo al viento y las pieles tersas, arreboladas por el esfuerzo.
- La vida da para todo: ¡es tan larga!
- ¡Y que lo digas! Tendremos tiempo hasta de aburrirnos y vegetar…
- Si es que... hasta los niños de pecho ríen a todas horas porque lo sienten
- ¡Pues claro que lo sienten!
- ¿Verdad? Es ese aroma de la vida que se expande.
- Es una pena que la gente mayor se acostumbre, y se vuelva tan sosa.
A paso vivo, el aliento les faltaba al hablar. Las dos niñas, vestidas de uniforme, parloteaban sin parar, el pelo al viento y las pieles tersas, arreboladas por el esfuerzo.
- La vida da para todo: ¡es tan larga!
- ¡Y que lo digas! Tendremos tiempo hasta de aburrirnos y vegetar…
- Si es que... hasta los niños de pecho ríen a todas horas porque lo sienten
- ¡Pues claro que lo sienten!
- ¿Verdad? Es ese aroma de la vida que se expande.
- Es una pena que la gente mayor se acostumbre, y se vuelva tan sosa.
diumenge, 16 de desembre del 2007
Transformació 45: Proust
Per Sani
Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora. De vegades, només en apagar l'espelma, em venia la son tan de pressa que gairebé no tenia temps de dir "m'adormo". I després, al cap de mitja hora, em despertava amb la idea que ja era hora de posar-me a dormir … Recordo haver somiat un dia en aquella estranya visita del senyor Swann, com sempre tan ben vestit i amb posat burgès, amb un número del Figaro sota el braç, acompanyat d'un altre quòniam, a qui no vaig veure ben bé la cara perquè al jardí teníem molt poca llum per no atraure els mosquits. Swann, tot i ser molt més jove, venia a veure sovint el meu avi, amb qui compartia una gran amistat. Des de l'habitació, mig adormit, amb el llibre entre les mans, havia sentit que parlaven de la recerca del temps perdut i de l'enganyifa que era la vida, un període massa curt en el què no hi havia temps per a res, i en què tan bon punt naixíem, ja ens havíem d'anar avesant a la idea de la mort.
Algú dels tres, no sabria ben bé quina veu ho digué, feu ressonar en el meu cervell les seves paraules màgiques, en pronunciar la frase "pudor de mort" aquell vespre i en aquell mateix instant, exactament igual com m'havia passat un matí de primavera amb una magdalena que sucava a la tassa de llet, se'm va obrir la memòria de tot un món i vaig tenir la sensació de tornar a néixer, i recordar, amb tota precisió i tota mena de detalls, aquella olor que hi havia a la cambra de la mare, la pressió d'unes mans que m'estiraven, després un copet al cul, el meu primer plor, un raig de llum que...
dissabte, 15 de desembre del 2007
Transformació 44: D'un vol
Per la Montse i en Ferran
Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.
D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.
Amb les plomes argentades
ens cosia els hemisferis ocults de l’ànima.
Ens repassava els punts fràgils de l’agonia
i ens deia que havíem de fer
per poder volar a ran de mar.
El dia se’ns esmunyia de les mans
i la distància encara era molt llarga
fins a arribar on ens esperava el sol.
D’un vol vam arribar a la posta
i d’una volada a l’albada.
imatge: ferran
text: montse
"duo toscana"
http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?autor=1011
divendres, 14 de desembre del 2007
Transformació 43: Reflex
Per l'Anna
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
…aseva ih’s nu sèrpseD …trom al ed adapmacse ah ih euq rolo’L-
?éuq netnes aJ-
.netnes oh éuqrep sè sreuqlob ed serutairc sel nenet euq rarolp ed senag sel éuqreP. rirom a raraperp ed sah’t aj rexièn ed tnup le ne i… es-riposne i es-ritrevid, rarolp i eruiR. tot a rep spmet ah ih on adiv al A-
.seluarap sel èb rasepsos sèuglov is moc abrab al rep ám al avassap se i tnat ne tnat ed avaruta’s tla sèm le i asrevnoc al ne stertsba nevatsE. aitlalam anu’d ritros ed sèbaca euq avalbmes, ratiafa esnes, ergam, ertla’l; sllemrev acim anu slumóp sle i asirg abrab al bma, titsev neb, enmelos emoh nu are tla sèm lE. cop a cop a nevanimaC
Caminaven a poc a poc. El més alt era un home solemne, ben vestit, amb la barba grisa i els pòmuls una mica vermells; l'altre, magre, sense afaitar, semblava que acabés de sortir d'una malaltia. Estaven abstrets en la conversa i el més alt s'aturava de tant en tant i es passava la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules.
-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...
…aseva ih’s nu sèrpseD …trom al ed adapmacse ah ih euq rolo’L-
?éuq netnes aJ-
.netnes oh éuqrep sè sreuqlob ed serutairc sel nenet euq rarolp ed senag sel éuqreP. rirom a raraperp ed sah’t aj rexièn ed tnup le ne i… es-riposne i es-ritrevid, rarolp i eruiR. tot a rep spmet ah ih on adiv al A-
.seluarap sel èb rasepsos sèuglov is moc abrab al rep ám al avassap se i tnat ne tnat ed avaruta’s tla sèm le i asrevnoc al ne stertsba nevatsE. aitlalam anu’d ritros ed sèbaca euq avalbmes, ratiafa esnes, ergam, ertla’l; sllemrev acim anu slumóp sle i asirg abrab al bma, titsev neb, enmelos emoh nu are tla sèm lE. cop a cop a nevanimaC
dijous, 13 de desembre del 2007
Transformació 41: Xafarderia
Per la Gemma
Els veig caminar tot conversant. L’un fa el discurs seu, i l’altre se l’escolta. El que parla, és alt i cerimoniós. El que escolta és baixet, està prim i no s’ha afaitat. M’acosto una mica més i escolto uns mots: «... temps per a tot... ». Home, si t’organitzes... igual sí... no sé, a mi de temps sempre me’n falta. El que parla gesticula. «...t'has de preparar a morir... » Codonys! I ara! Pobre home, no fa bona cara, però tant com per dir-li això... coi... ara em fa pena el senyor baixet... L’alt es toca la barba, sembla que vagi a dir alguna cosa important. M’apropo una mica més, a veure què li diu. «...les criatures de bolquers... ». Criatures de bolguers? Ara no entenc res. «-Ja senten què?» L’home baixet tampoc l’entén. Ell també s’ha perdut. No m’estranya, és que diu unes coses molt rares aquest l’home! «L'olor que hi ha escampada de la mort... ». Glups! Ara sí que arrenco a córrer!!
Els veig caminar tot conversant. L’un fa el discurs seu, i l’altre se l’escolta. El que parla, és alt i cerimoniós. El que escolta és baixet, està prim i no s’ha afaitat. M’acosto una mica més i escolto uns mots: «... temps per a tot... ». Home, si t’organitzes... igual sí... no sé, a mi de temps sempre me’n falta. El que parla gesticula. «...t'has de preparar a morir... » Codonys! I ara! Pobre home, no fa bona cara, però tant com per dir-li això... coi... ara em fa pena el senyor baixet... L’alt es toca la barba, sembla que vagi a dir alguna cosa important. M’apropo una mica més, a veure què li diu. «...les criatures de bolquers... ». Criatures de bolguers? Ara no entenc res. «-Ja senten què?» L’home baixet tampoc l’entén. Ell també s’ha perdut. No m’estranya, és que diu unes coses molt rares aquest l’home! «L'olor que hi ha escampada de la mort... ». Glups! Ara sí que arrenco a córrer!!
dimarts, 11 de desembre del 2007
quarta nota
Des de bon començament que cada dia tenim un dilema.
Hi ha moltes transformacions que s’acumulen, algunes fa molts dies, altres potser no tants.
Són totes tan ben pensades, tan originals i tan xules, que és un drama llegir-les i haver de fer-les esperar.
D’altre banda, qualsevol proposta d’ordre de publicació que fem, ens sembla injusta. Procurem passar davant les dels “nous” transformadors que encara no han publicat mai, però llavors les dels que van respondre primer han d’esperar, i son tan bones!
Què podem fer?
Publicar a poc a poc requereix paciència per part dels autors, però, a l’hora, ens sembla de justícia deixar una mica de temps i espai perquè la gent pugui llegir amb calma els escrits. Costa esperar per a veure la transformació publicada, però després no fa cap gràcia veure-la desaparèixer enterrada i diluïda entre cinc més publicades el mateix dia.
El que dèiem, un drama. Com compatibilitzar l'slow-read i les ganes de llegir?
En fi, seguirem cultivant la paciència, i demanant-vos-la i agraint-vos-la als qui espereu publicar.
Però ens sentíem amb la necessitat d'escriure aquesta nota per dir-vos que teniu el bagul ple de bona tela. Ja anirà sortint.
Gràcies a tots. Als que escriviu. I als qui llegiu.
Hi ha moltes transformacions que s’acumulen, algunes fa molts dies, altres potser no tants.
Són totes tan ben pensades, tan originals i tan xules, que és un drama llegir-les i haver de fer-les esperar.
D’altre banda, qualsevol proposta d’ordre de publicació que fem, ens sembla injusta. Procurem passar davant les dels “nous” transformadors que encara no han publicat mai, però llavors les dels que van respondre primer han d’esperar, i son tan bones!
Què podem fer?
Publicar a poc a poc requereix paciència per part dels autors, però, a l’hora, ens sembla de justícia deixar una mica de temps i espai perquè la gent pugui llegir amb calma els escrits. Costa esperar per a veure la transformació publicada, però després no fa cap gràcia veure-la desaparèixer enterrada i diluïda entre cinc més publicades el mateix dia.
El que dèiem, un drama. Com compatibilitzar l'slow-read i les ganes de llegir?
En fi, seguirem cultivant la paciència, i demanant-vos-la i agraint-vos-la als qui espereu publicar.
Però ens sentíem amb la necessitat d'escriure aquesta nota per dir-vos que teniu el bagul ple de bona tela. Ja anirà sortint.
Gràcies a tots. Als que escriviu. I als qui llegiu.
Transformació 40: L'auca
Per la Júlia
Dos homes, a poc poc,
Anaven, potser, a algun lloc.
Un ben peixat. Altrament
l’altre era un convalescent.
Diu el gras: -Trista és la vida,
els nens ploren de seguida,
-Quin és el motiu del plor?
-fa el magre. –Doncs és l’olor,
de la mort, però se’ls en fum,
quan s’ha tornat un costum.
Dos homes, a poc poc,
Anaven, potser, a algun lloc.
Un ben peixat. Altrament
l’altre era un convalescent.
Diu el gras: -Trista és la vida,
els nens ploren de seguida,
-Quin és el motiu del plor?
-fa el magre. –Doncs és l’olor,
de la mort, però se’ls en fum,
quan s’ha tornat un costum.
dilluns, 10 de desembre del 2007
Transformació 39: Amb calma
Per Martí
La consulta del doctor Qiang està situada a la setena planta d’un edifici acristalat proper a la Ronda Litoral, a tocar de l’Hospital del Mar. Des de la seva consulta es veu el mar. En dies clars, es poden distingir amb detall les veles blanques a tocar l’horitzó. En dies núvols, el vidre que separa l’estança de l’exterior esdevé una espessa capa de boira. De nit, les espurnes de llum reflectides a l’aigua són com una dansa que transcorre en silenci.
La taula del seu despatx és una peça massissa d’iroco, una fusta tropical d’una gran bellesa. Les seves vetes recordes el vaivé de l’aigua i els pacients, en explicar al doctor els símptomes del seus mals, semblen alleujar-se només d’imaginar com l’aigua es fon sobre la fusta. Truquen. El doctor Qiang obre personalment la porta.
- Bon dia tingui. Endavant, sisplau.
- Serà un dir, quin fred ! Bon dia, bon dia.
El senyor Ramis és un home prim, magre, amb aspecte de poca salut. Sembla estar barallat amb la vida, com si li fessin pagar una factura que no li pertoca. Fa ben bé tres dies que no s’afaita, i la roba li ve ampla, desmanegada. S’asseu i comença a parlar sense més dilacions.
- Aquesta canalla ! Vostè creu que hi ha dret, que als patis d’escola hi hagi aquest escàndol a mig matí? És que no es pot ni passejar en pau pel carrer, home!
- Digui’m, senyor Ramis, per què m’ha vingut a veure?
- Que no em veu, doctor? Estic deprimit, no tinc esma per a res, i a més a més em sento morir cada dia una mica. Una mica, només, però una mica sí. I a sobre, aquests nens, i el soroll que arriben a fer, m’atabalen! I no tinc temps per a res, cregui’m. Per a res...
El Dr. Quiang l’observa amb atenció, i lluny d’expressar el que en pensa, fa com qui pren notes en un bloc de treball. I segueix escoltant mentre es passa lentament la mà per la barba i es col·loca bé les petites ulleres rodones de muntura metàl·lica anoditzada.
- Quan em llevo, que em costa molt perquè la calefacció de casa costa molt de posar en marxa i fa fred, quan em llevo, dic, bé, quan aconsegueixo llevar-me i tot això, ja sap, fins que surto al carrer, tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, ja m’entén, i és clar, aleshores se’m fa tard i ja és l’hora de dinar i tot això, i com que la cuina de casa és d’aquelles antigues que no hi ha manera, doncs tot s’endarrereix de mala manera, i ja som a la tarda, i com que es fa fosc de seguida, doncs ja no he pogut fer res, ja m’entén. I clar, m’emprenyo! Oi que m’entén, doctor? Però no es pensi que m’emprenyo per qualsevol cosa, no, que tinc les meves bones raons, miri, sense anar més lluny, l’altre dia...
- Li ve de gust un cafè, senyor Ramis?
- Com? Un cafè... ah...sí... bé... gràcies, gràcies. D’acord.
El doctor Qiang s’aixeca i convida el seu pacient a sortir amb ell. Mentre baixen amb l’ascensor, el senyor Ramis sent com una llunyana percepció, molt difosa i que no seria capaç de descriure, d’haver percebut alguna cosa que li inspira una mena de pau que desconeix. Amb aquest pensament fixat a la retina del senyor Ramis, arriben al carrer i finalment el doctor Qiang li parla:
-A la vida no hi ha temps per a tot, senyor Ramis. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, senyor Ramis. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què...? -L'olor que hi ha escampada de la mort, senyor Ramis Després, un s'hi avesa.
La brisa de primera hora de la tarda els fueteja el rostre amb violència. En entrar a la cafeteria, el senyor Ramis recorda vagament el paisatge que es veia des de la consulta del doctor Qiang. En no aconseguir trobar-hi res que li permeti mantenir en peu el seu discurs, opta per asseure’s davant del doctor i es concentrar en l’aroma del cafè i el filet de fum que, lentament, inexorablement, li comencen a obrir les portes de l’univers dels petits plaers de cada dia.
La consulta del doctor Qiang està situada a la setena planta d’un edifici acristalat proper a la Ronda Litoral, a tocar de l’Hospital del Mar. Des de la seva consulta es veu el mar. En dies clars, es poden distingir amb detall les veles blanques a tocar l’horitzó. En dies núvols, el vidre que separa l’estança de l’exterior esdevé una espessa capa de boira. De nit, les espurnes de llum reflectides a l’aigua són com una dansa que transcorre en silenci.
La taula del seu despatx és una peça massissa d’iroco, una fusta tropical d’una gran bellesa. Les seves vetes recordes el vaivé de l’aigua i els pacients, en explicar al doctor els símptomes del seus mals, semblen alleujar-se només d’imaginar com l’aigua es fon sobre la fusta. Truquen. El doctor Qiang obre personalment la porta.
- Bon dia tingui. Endavant, sisplau.
- Serà un dir, quin fred ! Bon dia, bon dia.
El senyor Ramis és un home prim, magre, amb aspecte de poca salut. Sembla estar barallat amb la vida, com si li fessin pagar una factura que no li pertoca. Fa ben bé tres dies que no s’afaita, i la roba li ve ampla, desmanegada. S’asseu i comença a parlar sense més dilacions.
- Aquesta canalla ! Vostè creu que hi ha dret, que als patis d’escola hi hagi aquest escàndol a mig matí? És que no es pot ni passejar en pau pel carrer, home!
- Digui’m, senyor Ramis, per què m’ha vingut a veure?
- Que no em veu, doctor? Estic deprimit, no tinc esma per a res, i a més a més em sento morir cada dia una mica. Una mica, només, però una mica sí. I a sobre, aquests nens, i el soroll que arriben a fer, m’atabalen! I no tinc temps per a res, cregui’m. Per a res...
El Dr. Quiang l’observa amb atenció, i lluny d’expressar el que en pensa, fa com qui pren notes en un bloc de treball. I segueix escoltant mentre es passa lentament la mà per la barba i es col·loca bé les petites ulleres rodones de muntura metàl·lica anoditzada.
- Quan em llevo, que em costa molt perquè la calefacció de casa costa molt de posar en marxa i fa fred, quan em llevo, dic, bé, quan aconsegueixo llevar-me i tot això, ja sap, fins que surto al carrer, tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, ja m’entén, i és clar, aleshores se’m fa tard i ja és l’hora de dinar i tot això, i com que la cuina de casa és d’aquelles antigues que no hi ha manera, doncs tot s’endarrereix de mala manera, i ja som a la tarda, i com que es fa fosc de seguida, doncs ja no he pogut fer res, ja m’entén. I clar, m’emprenyo! Oi que m’entén, doctor? Però no es pensi que m’emprenyo per qualsevol cosa, no, que tinc les meves bones raons, miri, sense anar més lluny, l’altre dia...
- Li ve de gust un cafè, senyor Ramis?
- Com? Un cafè... ah...sí... bé... gràcies, gràcies. D’acord.
El doctor Qiang s’aixeca i convida el seu pacient a sortir amb ell. Mentre baixen amb l’ascensor, el senyor Ramis sent com una llunyana percepció, molt difosa i que no seria capaç de descriure, d’haver percebut alguna cosa que li inspira una mena de pau que desconeix. Amb aquest pensament fixat a la retina del senyor Ramis, arriben al carrer i finalment el doctor Qiang li parla:
-A la vida no hi ha temps per a tot, senyor Ramis. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir, senyor Ramis. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-Ja senten què...? -L'olor que hi ha escampada de la mort, senyor Ramis Després, un s'hi avesa.
La brisa de primera hora de la tarda els fueteja el rostre amb violència. En entrar a la cafeteria, el senyor Ramis recorda vagament el paisatge que es veia des de la consulta del doctor Qiang. En no aconseguir trobar-hi res que li permeti mantenir en peu el seu discurs, opta per asseure’s davant del doctor i es concentrar en l’aroma del cafè i el filet de fum que, lentament, inexorablement, li comencen a obrir les portes de l’univers dels petits plaers de cada dia.
diumenge, 9 de desembre del 2007
Transformació 38: Qui sap...
Per l'Arare
1967. Una tarda de pluja. La Mercè s’acosta a la finestra. Encén una cigarreta, fa unes quantes pipades i la torna a apagar. Fa unes quantes passes per l’estança. El telèfon. Ja està. Ha anat bé. Surt demà. Cap problema.
La mort és un mite. Probablement, també per ella. La mort, la seva olor, néixer, morir. Paraules. Paraules sobre la mort. L’any passat deia allò que per escriure necessita estar inspirada. No sé. El text el va passejant per tot arreu, però per expressar-lo necessita un cert estat de gràcia. Tant és. Ja està. Ha anat bé, demà surt. A les llibreries es podrà trobar. Qui sap si, un dia llunyà, on ella ja criarà malves, quatre eixelebrats transformaran el seu text. Qui sap...
1967. Una tarda de pluja. La Mercè s’acosta a la finestra. Encén una cigarreta, fa unes quantes pipades i la torna a apagar. Fa unes quantes passes per l’estança. El telèfon. Ja està. Ha anat bé. Surt demà. Cap problema.
La mort és un mite. Probablement, també per ella. La mort, la seva olor, néixer, morir. Paraules. Paraules sobre la mort. L’any passat deia allò que per escriure necessita estar inspirada. No sé. El text el va passejant per tot arreu, però per expressar-lo necessita un cert estat de gràcia. Tant és. Ja està. Ha anat bé, demà surt. A les llibreries es podrà trobar. Qui sap si, un dia llunyà, on ella ja criarà malves, quatre eixelebrats transformaran el seu text. Qui sap...
dissabte, 8 de desembre del 2007
divendres, 7 de desembre del 2007
dijous, 6 de desembre del 2007
Transformación 35: Historia clínica
Por Xurri
Sujeto 1 (JMM):
Varón de 62 años que acude a consulta por ideación obsesiva de larga evolución.
Fumador de 10-20 cigarillos diarios desde hace más de 20 años. Bebedor 1 vaso vino con comidas. Refiere hipertensión de 6 años de evolución en tratamiento con diuréticos, hipercolesterolemia en tratamiento con estatinas. Apendectomizado y amigdalectomizado. No refiere antecedentes personales psiquiátricos ni otros antecedentes de interés.
A la exploración presenta buen estado general. Normocoloreado y normohidratado, presenta chapetas malares e hipertrofia parotídea.
Altura: 183 cm, peso: 107 Kg; FR en reposo: 35 rpm, FC en reposo:82 ppm, TA (sedestación): 145/93 mmHg. Sin hallazgos específicos en la exploración física por aparatos.
Refiere acudir para solicitar consejo para un nieto recién nacido. Personalmente refiere rumiación recurrente en torno a la muerte de varios años de evolución, acompañada de alucinaciones olfativas en las que percibe lo que denomina olor a muerte. Refiere que los síntomas han estado presentes desde su niñez, si bien con el tiempo se han ido atenuando.
A raíz del nacimiento de su nieto ha aparecido ideación obsesiva y ansiedad leve; cree que el recien nacido presenta su misma sintomatología alucinatoria, pero con mayor gravedad y con intensa ansiedad, manifestada en forma de llanto.
Se solicita interconsulta a psiquiatría.
Sujeto 2 (ACS):
Varón de 43 años que es traido a urgencias con motivo de cuadro de desorientación. En urgencias el sujeto refiere sensación de malestar general, sensación distérmica no termometrada, pérdida de peso involuntaria y desorientación de varias semanas de evolución.
No refiere hábitos tóxicos, farmacológicos ni otros antecedentes personales de interés.
A la exploración se objetivan aspecto desaseado y delgadez manifiesta, palidez de mucosas y cutánea, muy discreta subictericia, escasa adiposidad cutánea y signos de atrofia muscular. Se encuentra alerta pero desorientado en el tiempo (día y mes). Obedece órdenes simples, pero se muestra confuso ante instrucciones complejas.
Altura 176 cm; peso 62 Kg; FR 30 rpm, FC 78 ppm, TA (sedestación) 120/80 mmHg. En la exploración por aparatos destaca una discreta debilidad muscular en EEII y EESS, con conservación de reflejos, sin asimetrías. Sin otros hallazgos específicos en la exploración física por aparatos.
Se solicitan analítica general, serologías víricas y Rx de tórax y abdomen. Se ingresa para estudio y se solicita consulta a asistencia social.
Sujeto 1 (JMM):
Varón de 62 años que acude a consulta por ideación obsesiva de larga evolución.
Fumador de 10-20 cigarillos diarios desde hace más de 20 años. Bebedor 1 vaso vino con comidas. Refiere hipertensión de 6 años de evolución en tratamiento con diuréticos, hipercolesterolemia en tratamiento con estatinas. Apendectomizado y amigdalectomizado. No refiere antecedentes personales psiquiátricos ni otros antecedentes de interés.
A la exploración presenta buen estado general. Normocoloreado y normohidratado, presenta chapetas malares e hipertrofia parotídea.
Altura: 183 cm, peso: 107 Kg; FR en reposo: 35 rpm, FC en reposo:82 ppm, TA (sedestación): 145/93 mmHg. Sin hallazgos específicos en la exploración física por aparatos.
Refiere acudir para solicitar consejo para un nieto recién nacido. Personalmente refiere rumiación recurrente en torno a la muerte de varios años de evolución, acompañada de alucinaciones olfativas en las que percibe lo que denomina olor a muerte. Refiere que los síntomas han estado presentes desde su niñez, si bien con el tiempo se han ido atenuando.
A raíz del nacimiento de su nieto ha aparecido ideación obsesiva y ansiedad leve; cree que el recien nacido presenta su misma sintomatología alucinatoria, pero con mayor gravedad y con intensa ansiedad, manifestada en forma de llanto.
Se solicita interconsulta a psiquiatría.
Sujeto 2 (ACS):
Varón de 43 años que es traido a urgencias con motivo de cuadro de desorientación. En urgencias el sujeto refiere sensación de malestar general, sensación distérmica no termometrada, pérdida de peso involuntaria y desorientación de varias semanas de evolución.
No refiere hábitos tóxicos, farmacológicos ni otros antecedentes personales de interés.
A la exploración se objetivan aspecto desaseado y delgadez manifiesta, palidez de mucosas y cutánea, muy discreta subictericia, escasa adiposidad cutánea y signos de atrofia muscular. Se encuentra alerta pero desorientado en el tiempo (día y mes). Obedece órdenes simples, pero se muestra confuso ante instrucciones complejas.
Altura 176 cm; peso 62 Kg; FR 30 rpm, FC 78 ppm, TA (sedestación) 120/80 mmHg. En la exploración por aparatos destaca una discreta debilidad muscular en EEII y EESS, con conservación de reflejos, sin asimetrías. Sin otros hallazgos específicos en la exploración física por aparatos.
Se solicitan analítica general, serologías víricas y Rx de tórax y abdomen. Se ingresa para estudio y se solicita consulta a asistencia social.
dimecres, 5 de desembre del 2007
dimarts, 4 de desembre del 2007
Transformació 33: Tot esperant Godot
Per Sani
Samuel Beckett Tot esperant Godot (1948, 1952, 1953)*
Decorat negre. Dos rodamons. Vladimir, donant voltes per l'escenari de dreta a esquerra a poc a poc, sense parar. Du un bombí al cap, corbata rònega, sabates foradades, mal afaitat, cara de malalt. S'asseu. S'agafa una mà amb l'altra.
Estragon, donant voltes per l'escenari, d'esquerra a dreta, a poc a poc, sense parar. Du un barret de copa, camisa blanca, mocador al coll, barbeta grisa, se'l veu una mica més "tocat i posat"...S'asseu al costat de l'altre. Fa estona que esperen algú … o alguna cosa …I semblen bastant farts d'esperar …
Vladimir (To agre) Deia que et deus haver equivocat …
Estragon (Enfadat) Què deies ? Acaba la frase, home, acaba la frase!
Vladimir Deia que crec que avui tampoc no vindrà
Estragon Qui?
Vladimir Godot.
Estragon No vindrà?
Vladimir El temps passa massa de pressa! Neixes i ja comences a esperar-lo…
Estragon Qui?
Vladimir Godot. I no ve. Plores i plores des del nèixer, i passa el temps i no ve!
Estragon Poster sí que vindrà. Esperem…
Vladimir No, ni quan ja estàs a punt de tornar a marxar no l'has vist mai. Ni ve ni vindrà.
Estragon No sents una mena de pudor estranya?
Vladimir Pudor de què?
Estragon Una terrible pudor d'absència.
Vladimir D'absència de què?
Estragon D'absència de Godot…Fa estona que la sento, però tot just ara m'hi començo a avesar…
*(Dates d'escriptura, publicació i representació respectivament.)
Samuel Beckett Tot esperant Godot (1948, 1952, 1953)*
Decorat negre. Dos rodamons. Vladimir, donant voltes per l'escenari de dreta a esquerra a poc a poc, sense parar. Du un bombí al cap, corbata rònega, sabates foradades, mal afaitat, cara de malalt. S'asseu. S'agafa una mà amb l'altra.
Estragon, donant voltes per l'escenari, d'esquerra a dreta, a poc a poc, sense parar. Du un barret de copa, camisa blanca, mocador al coll, barbeta grisa, se'l veu una mica més "tocat i posat"...S'asseu al costat de l'altre. Fa estona que esperen algú … o alguna cosa …I semblen bastant farts d'esperar …
Vladimir (To agre) Deia que et deus haver equivocat …
Estragon (Enfadat) Què deies ? Acaba la frase, home, acaba la frase!
Vladimir Deia que crec que avui tampoc no vindrà
Estragon Qui?
Vladimir Godot.
Estragon No vindrà?
Vladimir El temps passa massa de pressa! Neixes i ja comences a esperar-lo…
Estragon Qui?
Vladimir Godot. I no ve. Plores i plores des del nèixer, i passa el temps i no ve!
Estragon Poster sí que vindrà. Esperem…
Vladimir No, ni quan ja estàs a punt de tornar a marxar no l'has vist mai. Ni ve ni vindrà.
Estragon No sents una mena de pudor estranya?
Vladimir Pudor de què?
Estragon Una terrible pudor d'absència.
Vladimir D'absència de què?
Estragon D'absència de Godot…Fa estona que la sento, però tot just ara m'hi començo a avesar…
*(Dates d'escriptura, publicació i representació respectivament.)
dilluns, 3 de desembre del 2007
Transformació 32: Tenorio
Per la Júlia
(Una sala confortable, barroca, con un diván. Doña Inés, sentada,vestida de blanco virginal. A sus pies, arrodillado, don Juan. Una luz cenital entra por la ventana, grande, con parteluz, que deja ver, a lo lejos, el río y la Giralda. Se oye, a lo lejos, un coro de monjas entonando el miserere).
Don Juan (con impaciencia):
¿No es verdad àngel de amor
que poco dura la vida,
que aún siendo un gran pecador
acaba siendo aburrida?
Nace el niño y llora ya
Pues percibe entre la brisa
Olor a muerte y se va
De su rostro, la sonrisa...
Doña Inés (tímida, pero resuelta):
Don Juan, don Juan,yo te imploro
piedad para mi pasión,
no soy niña y ya no lloro
el olor de corrupción.
Don Juan (conmovido):
Pues la costumbre, angel mío,
oculta ese mal olor,
y creemos que es el río
el culpable del hedor.
Mas ay, no es así, en Sevilla
No huele el Guadalquivir...
Amémonos, que la vida,
Como un río, ha de morir!
(Don Juan y Doña Inés se abrazan, cesa el coro de monjas y se escucha, a lo lejos, una cuña publicitaria de radio teletaxi, telón).
(Una sala confortable, barroca, con un diván. Doña Inés, sentada,vestida de blanco virginal. A sus pies, arrodillado, don Juan. Una luz cenital entra por la ventana, grande, con parteluz, que deja ver, a lo lejos, el río y la Giralda. Se oye, a lo lejos, un coro de monjas entonando el miserere).
Don Juan (con impaciencia):
¿No es verdad àngel de amor
que poco dura la vida,
que aún siendo un gran pecador
acaba siendo aburrida?
Nace el niño y llora ya
Pues percibe entre la brisa
Olor a muerte y se va
De su rostro, la sonrisa...
Doña Inés (tímida, pero resuelta):
Don Juan, don Juan,yo te imploro
piedad para mi pasión,
no soy niña y ya no lloro
el olor de corrupción.
Don Juan (conmovido):
Pues la costumbre, angel mío,
oculta ese mal olor,
y creemos que es el río
el culpable del hedor.
Mas ay, no es así, en Sevilla
No huele el Guadalquivir...
Amémonos, que la vida,
Como un río, ha de morir!
(Don Juan y Doña Inés se abrazan, cesa el coro de monjas y se escucha, a lo lejos, una cuña publicitaria de radio teletaxi, telón).
diumenge, 2 de desembre del 2007
Transformación 31: Idhún
Per l'Alícia*
Ayea, la menor de las tres lunas, acababa de asomar por el horizonte, detrás de una de las múltiples cordilleras del Anillo de Hielo.
Hacía frío, y el vaho de su respiración formaba volutas en el aire.
Los dos hombres estaban absortos, pensando en los acontecimientos de los últimos días. Habían cruzado la mitad del continente, atravesando países en guerra, y otros ya desolados por ella.
La visión de los ejércitos de szish, arrasando y saqueando aldeas rebeldes a su paso, les visitaba durante la noche, cuando la oscuridad y el silencio cubrían la tierra con su manto, y la sumían en un sueño profundo.
A lo lejos se divisaban columnas de humo, y algunas brasas restantes, seguramente resultantes del incendio de las que habían sido granjas de familias humildes.
- Es hora de que volvamos a emprender camino.
Los dos viajeros formaban una pareja particular: uno corpulento, de mejillas rosadas y talante autoritario, otro, escuálido y harapiento, de salud delicada.
Se pusieron en pie, y continuaron su marcha hacia el Gran Oráculo de Nanhai. Ya hacía varias semanas que viajaban de noche, para resguardarse de miradas indeseadas.
El viento revolvía sus capas con violencia.
Uno de ellos, el de aspecto enfermizo, se apoyaba sobre un curioso bastón: era de olenko, madera ignífuga muy difícil de conseguir, y tenía una misteriosa piedra incrustada, de forma hexagonal, en el puño.
- ¿Sabes?- dijo el más voluminoso de los dos- Nada más nacer, debes prepararte para morir. Lo único seguro que tiene la vida, es que tarde o temprano te será vedada. Irónico, ¿no? Y es por eso que los recién nacidos lloran desesperadamente, nada más llegar al mundo. Por que ya la huelen.
- ¿Qué huelen?- preguntó el hombre del bastón, algo distraído.
- Sienten la muerte. La huelen, al acecho. Y con el tiempo, se acostumbran, o deciden ignorarla. Aún y así, el peso del destino siempre está en algún rincón de nuestra mente, rotundo, innegable.
*Nota dels editors: L'Alícia no té bloc.
Ayea, la menor de las tres lunas, acababa de asomar por el horizonte, detrás de una de las múltiples cordilleras del Anillo de Hielo.
Hacía frío, y el vaho de su respiración formaba volutas en el aire.
Los dos hombres estaban absortos, pensando en los acontecimientos de los últimos días. Habían cruzado la mitad del continente, atravesando países en guerra, y otros ya desolados por ella.
La visión de los ejércitos de szish, arrasando y saqueando aldeas rebeldes a su paso, les visitaba durante la noche, cuando la oscuridad y el silencio cubrían la tierra con su manto, y la sumían en un sueño profundo.
A lo lejos se divisaban columnas de humo, y algunas brasas restantes, seguramente resultantes del incendio de las que habían sido granjas de familias humildes.
- Es hora de que volvamos a emprender camino.
Los dos viajeros formaban una pareja particular: uno corpulento, de mejillas rosadas y talante autoritario, otro, escuálido y harapiento, de salud delicada.
Se pusieron en pie, y continuaron su marcha hacia el Gran Oráculo de Nanhai. Ya hacía varias semanas que viajaban de noche, para resguardarse de miradas indeseadas.
El viento revolvía sus capas con violencia.
Uno de ellos, el de aspecto enfermizo, se apoyaba sobre un curioso bastón: era de olenko, madera ignífuga muy difícil de conseguir, y tenía una misteriosa piedra incrustada, de forma hexagonal, en el puño.
- ¿Sabes?- dijo el más voluminoso de los dos- Nada más nacer, debes prepararte para morir. Lo único seguro que tiene la vida, es que tarde o temprano te será vedada. Irónico, ¿no? Y es por eso que los recién nacidos lloran desesperadamente, nada más llegar al mundo. Por que ya la huelen.
- ¿Qué huelen?- preguntó el hombre del bastón, algo distraído.
- Sienten la muerte. La huelen, al acecho. Y con el tiempo, se acostumbran, o deciden ignorarla. Aún y así, el peso del destino siempre está en algún rincón de nuestra mente, rotundo, innegable.
*Nota dels editors: L'Alícia no té bloc.
dissabte, 1 de desembre del 2007
Transformació 30: Bbs
Per Prpl
Qsts trrqs ntls* Ldl brb lltr trnscndntls btrts nls svs msrs hmns nls svs psdflsfs prmtvs sbr lvd lmrt psnt ndns pr tstmn
Ql brçsvg rnldnh qcmprn ms jgdrs cm mss bjn xs ncnvrs ntrssnt
Qtr ds qvn smpr pndnts dl tmps Bbs*
Qn mrtr ls dm# tn mprfct tnts vcls
Lrdrd# npl*
Nota dels editors: Ens va arribar aquesta suposada transformació inentil·ligible ja fa dies. En vista que no sortia al bloc, el seu autor s’ha posat en contacte amb nosaltres presencialment (obviem detalls) i ens demana que la incloguem, que aquesta és la llengua del seu país adaptada a l’alfabet i a la menatlitat llatina i que les bases de les participacions no parlen d’excloure cap llengua, ni la del segon planeta de Proxima Centauri. Ens diu que es troba més còmode en la seva llengua materna que en les llengües de la terra, que considera molt primitives. No li ho podem discutir. Ens diu que fem un esforç per entendre'l, que només porta dos dies aquí. Ens diu, també, que no té cap bloc on enllaçar-lo i, de moment, ens deixa aquesta adreça: prplfrk@aliensmail.com.
És possible que ens replantegem les bases.
Qsts trrqs ntls* Ldl brb lltr trnscndntls btrts nls svs msrs hmns nls svs psdflsfs prmtvs sbr lvd lmrt psnt ndns pr tstmn
Ql brçsvg rnldnh qcmprn ms jgdrs cm mss bjn xs ncnvrs ntrssnt
Qtr ds qvn smpr pndnts dl tmps Bbs*
Qn mrtr ls dm# tn mprfct tnts vcls
Lrdrd# npl*
Nota dels editors: Ens va arribar aquesta suposada transformació inentil·ligible ja fa dies. En vista que no sortia al bloc, el seu autor s’ha posat en contacte amb nosaltres presencialment (obviem detalls) i ens demana que la incloguem, que aquesta és la llengua del seu país adaptada a l’alfabet i a la menatlitat llatina i que les bases de les participacions no parlen d’excloure cap llengua, ni la del segon planeta de Proxima Centauri. Ens diu que es troba més còmode en la seva llengua materna que en les llengües de la terra, que considera molt primitives. No li ho podem discutir. Ens diu que fem un esforç per entendre'l, que només porta dos dies aquí. Ens diu, també, que no té cap bloc on enllaçar-lo i, de moment, ens deixa aquesta adreça: prplfrk@aliensmail.com.
És possible que ens replantegem les bases.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
